Parrot-Bautista, la parella més ben dirigida del bàsquet empordanès

Josep Maria Parrot i Esther Bautista són parella des de 2007 gràcies al bàsquet. I l’esport de la cistella els ha seguit acompanyant fins al punt d’acabar sent tots dos entrenadors del mateix equip. Són els tècnics tant del sots-25 -líder- com de l’infantil femení del Club Bàsquet Escolàpies, de Figueres, on van aterrar fa quatre anys. Venien del Grifeu de Llançà, el club que els va unir. Era l’estiu de 2005 i Parrot es va fer càrrec del sènior femení groc com a entrenador. Bautista, que vivia a Girona i tenia passat al GEiEG i al Banyoles, va fitxar per aquell equip animada per dues amigues: «Havia deixat el bàsquet i em van dir de tornar a jugar a un altre nivell, però quan em van dir d’anar a Llançà, els vaig dir, ‘no hi ha un club més a prop’?», recorda. «Ens va venir a veure un dia a Sarrià de Ter i la van engrescar», afegeix Parrot.

La jugadora gironina no s’imaginava que acabaria fent arrels amb el seu entrenador i que s’establiria a l’Alt Empordà. Ara, viuen a Llançà. Al Grifeu, Bautista hi va jugar una temporada i després va començar a entrenar equips del planter. Dirigien conjunts diferents: Parrot, el mini i Bautista, el premini.

Després d’una dècada a l’estructura del Llançà van fer les maletes cap a l’Escolàpies. I aquí és on es van atrevir a entrenar a un mateix equip. «No se’ns fa estrany perquè hem anat seguint la mateixa línia. Tenim una filosofia igual i l’únic que canvia són alguns matisos que cadascú té com a entrenador. Som molt competitius», puntualitza Parrot, que va ser jugador del Grifeu i de l’Esplais i també va dirigir a l’Adepaf.

La gironina ja havia viscut una situació calcada, però com a jugadora, quan va tenir Anna Caula i Pere Puig com a entrenadors. Ara bé, què passa si tots dos estan de morros a casa i després han d’anar junts a entrenar el mateix equip? «No hem tingut cap problema», subratlla Bautista. Parrot afegeix que «els nostres caps de setmana estan enfocats plenament al bàsquet. La sort és que tots dos venim del bàsquet, si no seria insostenible». Per a Bautista, «si un dels dos no estigués en l’àmbit esportiu, seria difícil». I és que han arribat a tenir quatre partits el cap de setmana, ara solen ser entre dos i tres, ja que Parrot –coordinador de la secció femenina del club– també entrena, sense la seva parella, les júniors vermelles. La temporada passada va ser «històrica» per a l’Escolàpies, ja que els mateixos Parrot i Bautista van veure com els equips femenins sots-25, júnior i preinfantil quedaven entre el tercer i el cinquè lloc dels Campionats de Catalunya.

Escolàpies i Roses acaben tercers en els Campionats de Catalunya de bàsquet

A Fontajau, quan poden

Parrot considera que «el bàsquet és la meva passió». Per a Bautista, «és un hobby que em treu totes les preocupacions». Intenten seguir el bàsquet d’elit per la televisió i, quan poden, van a Fontajau. «Hi anem menys del que ens agradaria, no tenim temps». Bautista explica que «m’emociona veure a on està l’Uni Girona i em recorda quan jugava».

Parrot té 48 anys i Bautista 41. Tenen una filla (Clàudia), que tot i empapar bàsquet a casa s’ha decantat pel patinatge artístic, en el CP Peralada: «No ens sap greu que no triés el bàsquet. Li vam dir que fes un esport, el que volgués», confessen.