La seva estàtua en acer inoxidable que presideix l’entrada de Roland Garros, de tres metres d’altura, escolpida per Jordi Díez a Chicago, representa un vol etern, el desig de Rafael Nadal. Un vol etern que acabarà algun dia, cada vegada més pròxim per raó d’edat, però la lesió crònica al peu esquerre li està escurçant el temps.

La síndrome de Muller-Weis, una malaltia degenerativa que provoca un dolor crònic al peu, ha sigut una amenaça invisible que Nadal arrossega des que el 2004 es va trencar l’escafoide. Llavors els metges li van advertir que la seva carrera professional com a tennista estava en perill. Es va negar a acceptar-ho. Unes plantilles especials li van permetre continuar jugant, tot i que no va poder evitar que la lesió «d’allà baix» –com diu ell— repercutís en el seu cos, especialment en els genolls ,que han sigut també un taló d’Aquil·les en la seva carrera.

Primera renúncia

I ara, 17 anys després de guanyar el primer Roland Garros, aquesta mini necrosi al peu s’ha despertat per turmentar-lo de nou. No va voler dir res d’aquestes molèsties quan l’any passat va perdre en les semifinals de Roland Garros contra Novak Djokovic, però sis dies després va anunciar la seva renúncia a jugar a Wimbledon i als Jocs Olímpics de Tòquio 2021. «Després d’escoltar el meu cos i parlar amb el meu equip, crec que és la decisió correcta», va anunciar a les xarxes el 17 de juny. Confiava que l’aturada li permetria encarar millor l’assalt a l’Open dels Estats Units.

Nadal es transforma i el miracle continua per la seva gran passió pel tennis. Assumeix el dolor amb total abnegació en el sacrifici i amb la humilitat d’aquest noi de 19 anys que ja fa molt temps va guanyar el primer Roland Garros. Estaria disposat a canviar el títol per «tenir un peu sense dolor», per «ser més feliç en el dia a dia», assegura. Nadal no es rendeix. «Vull continuar lluitant en la pista, veure’m entrenat, ser competitiu».