«El perill no és tenir expectatives, sinó no saber gestionar-les»

L'any 2016, Laura Gost (Sa Pobla, 1993) guanya el premi Art Jove de Literatura, punt de partida d'una trajectòria plena d'èxits. Amb Les cendres a la piscina (Proa) no només ha obtingut el premi Proa 2023, sinó que també ha rebut el premi de narrativa Maria Àngels Anglada, recollit just la setmana passada en un acte acadèmic a l'institut Ramon Muntaner de Figueres.

Laura Gost diu ser conscient que l’èxit que viu com a escriptora és fruit «de fer feina», però també «per una confluència de factors». «Hi ha moltes persones amb moltíssim talent que potser no són en el lloc adequat o en el moment oportú». Rebre el premi Anglada l’ha fet sentir «molt afortunada» i, sobretot, que Figueres, ciutat que ja coneixia perquè l’apassiona Salvador Dalí, hagi tingut aquesta connexió amb Les cendres a la piscina, novel·la que narra les interioritats d’una família mallorquina, inspirada en la seva pròpia, entorn la figura del patriarca, en Sebastià, un pagès enriquit amb la construcció de xalets i hotels per als turistes.

Premi Proa i ara premi Anglada. Inesperat aquest darrer?

Totalment, no m’ho esperava gens. Amb els premis a novel·la publicada mai no hi compto. Rebre aquell correu i saber que havia guanyat un premi d’aquest prestigi, va ser molt bonic. Ha estat la culminació de Sant Jordi.

Com s’apropa a l’escriptura?

Escric des que era molt petita i, de fet, els meus primers contes impresos són de quan tenia set anys. Escriure és una manera molt natural d’apropar-me al món, de connectar amb pensaments, és una manera de canalitzar aquesta inquietud de viure altres vides i de posar-me en la pell d’experiències que potser mai podré viure en primera persona, però escriure t’ho permet. I, sobretot, escriure ficció està molt lligat al fet que la meva infància, adolescència i l’edat adulta van estar molt marcades per aquest amor pels llibres que vaig rebre a casa. I per sa cinefília rebuda molt pels pares. Compaginar sa pròpia existència amb uns mons paral·lels i no només que pugui ser consumidora d’ells sinó aspirar també a crear-los, aquest és el motor per mi.

El cert és que el cinema apareix molt a Les cendres a la piscina.

Sí, en Sebastià el vaig fer molt cinèfil i això sí que és un element bastant de ficció. El meu padrí patern, en qui s’inspira en Sebastià, no ho era tant, però m’interessava posar-ho, perquè el personatge se serveix molt d’expectatives i s’alimenta d’allò que intueix en altres, en el seu cas amb aquestes estrangeres que representen la sofisticació i el glamur. Però el cinema també és una gran font d’expectatives i d’inspiració.

Sebastià és un home permanentment insatisfet.

Exacte, es gran perill no és tenir expectatives, sinó no saber gestionar-les. Ell té la voluntat que la seva vida sigui una cosa extraordinària, però no se mou tant per unes expectatives que tinguin a veure amb la seva realització personal sinó que sembla, de fet, que viu com si es mirés en tercera persona, té una vida molt utilitarista d’ell, de les persones, pensa molt en ell amb una mirada aliena.

Sebastià és el personatge central, però aquest és un llibre coral.

Totalment, i destaco sobretot els personatges d’elles, les seves dones, i sobretot a na Catalina, que jo me l’estimo molt. És una dona contradictòria i les contradiccions ajuden a humanitzar els personatges, a fer-los més versemblants. Na Catalina és testimoni de l’evolució de Sebastià, i la que el pateix d’una manera més cruel. I m’agrada que es mogui entre aquest perfil de dona enamorada que, per una banda, rebutja el camí que està agafant el marit, però, per l’altra, una mica, desitjaria encarnar el tipus de dona que ell vol. També el fet de tenir-lo present al llarg dels anys. I els fills, que també són importants, perquè personifiquen dues maneres de rebre ses projeccions del pare: mentre que el fill gran és el dipositari de les expectatives més intel·lectuals, tot i que es rebel·la, el petit ja creix aspirant a ser el relleu com a mestre d’obres. En Sebastià fa de punt de fuga d’aquests personatges i fil conductor.

"La meva infància, adolescència i edat adulta van estar molt marcades per l'amor als llibres rebuts a casa"

Alguns provoquen rebuig, altres, tendresa.

Com a escriptora, sempre intento que, a les novel·les, no es jutgi els personatges. Sebastià és un personatge amb llums i moltes ombres, però hi ha lectors més indulgents, altres que els fa ràbia, però alhora s’interessen per ell. L’apropament va ser entendre motivacions, encara que sigui de personatges molt diferents de mi, en codis morals i ètics.

La mort de Sebastià, que es revela a l’inici, es completa amb un final –on vol ser enterrat– que el reconcilia amb els seus.

El final volia que tingués un component una mica esperpèntic, o de germans Coen a la mallorquina. És un final de ficció, no va ser així a la vida real, però també una mena de regal, perquè malgrat tots aquests clarobscurs i com han afectat i esquitxat les seves relacions, aconsegueix que aquestes persones que l’han acompanyat vulguin fer-li un darrer homenatge. També trobava que era un regal per a na Catalina que ell no volgués ser enterrat en aquell xalet luxós d’Alcanada, sinó en aquell primer, on va viure en un matrimoni que no s’havia desmuntat. Volia que el final fos una carícia per a na Catalina i un reconeixement, com si, en la darrera espurna de lucidesa, ell pensés que allò era una cosa semblant a l’èxit: ser feliç en un lloc, amb una dona, una família.

La novel·la ens parla de la transformació de Mallorca, però ho fa a través dels personatges.

És el que més m’interessa. Les persones em semblen fascinants i m’agrada explorar i posar-me a la seva pell, donar-li una coherència. Per això és important que els personatges no semblin escrits com si fossin versions de mi, sinó que puguin tenir certa entitat individualment. El turisme és el rerefons, extrapolable a moltes societats que han canviat, sigui per l’arribada de turistes o per molts altres elements. La gran idea és, davant un canvi d’escenari ràpid i frenètic, com ens encaram i cada personatge de la novel·la ho fa d’una forma molt distinta.

Escrivint sobre aquest tema segueix les petjades d’altres autors mallorquins.

Molts, i ho han fet tan bé, parlant de canvi de model econòmic i social vinculat al turisme, que repetir el model, pensava, no tenia sentit. Tenia el cas proper del meu avi, amb qui tampoc vaig tenir molt contacte i molt envoltat d’anècdotes, de vivències que em constaven que eren certes. I això era positiu, perquè amb la ficció podia construir aquest personatge, perquè no era només allò que havia conegut, sinó també tot això que havia sentit d’ell i el que podria haver estat, sentit i pensat.

És bonic poder fer això.

Sí, sobretot amb la meva padrina, que sempre he tingut molt a prop i inspira na Catalina. Són una generació molt poc acostumada a compartir aquestes intimitats per una qüestió d’educació sentimental i emocional i, per tant, hi havia un punt de respecte. La seva crítica era la que més respecte em produïa, com rebria que la seva neta de trenta anys s’hagués posat a la seva pell i hagués xerrat de frustracions matrimonials, de contradiccions... Quan la va llegir, li va agradar molt perquè, deia, es notava que jo estimava molt aquell personatge.

Vostè també apareix com la neta d’en Sebastià. És el primer cop que això passa, que apareix dins un dels seus llibres?

Sí. A les meves anteriors novel·les, el personatge protagonista era una dona jove i estaven escrites en primera persona, però no hi havia autoficció, tot i que sempre t’inspires en coses que has viscut o que has tingut a prop. Aquí sí que he jugat a fer autoficció i agafar un personatge, que soc jo, i no ho amago gens. Trobo que si, ja que m’havia apropiat de la vida d’altres, a l’hora de parlar de mi anem a ser honestos i que la part emocional sigui real, no anar a dissimular o fer maniobres per despistar.

A més, ens parla del moment del naixement de l’escriptora.

És parlar d’aquest estímul en la Laura, que també pot ser la meva, de cercar entendre perquè, al final, ella escriu novel·la per provar d’entendre unes vides, uns sentiments i accions. Vicenç Villatoro diu que quan vol explicar una cosa escriu assaig i que quan es vol fer preguntes escriu novel·les. Molt sovint les novel·les neixen de preguntes i aquí també és el cas. Na Laura representa aquesta darrera generació, és una mirada que impregna tota la novel·la, però també és una persona que viu un punt d’inflexió. I encara que sigui un punt subtil m’interessava mostrar que és la primera dona que pren una decisió motivada per uns motors estrictament interns, endògens, per un creixement personal. És dir que hi hagut un punt de canvi de paradigma i molt diferent de com el viu ella, en relació a les generacions de dones anteriors.

Quan un construeix un personatge deu néixer com certa intimitat amb ell, la deuen acompanyar molt temps.

M’ha passat una cosa molt curiosa amb aquesta novel·la. El personatge d’en Sebastià, com al meu padrí el vaig conèixer d’una manera parcial, ara quan el record, se’m barreja molt allò que era realment amb aquest personatge de ficció. I ara, gairebé no el sé diferenciar. Tenia els records fragmentats i, per mi, ha estat una manera d’apropar-me més al meu padrí perquè a en Sebastià li he arribat a agafar cert carinyo, pot acabar essent entranyable en alguns moments, malgrat tot.

"Sa llengua és també qui som, és com pensam, com sentim, com estimam"

En aquest viatge també fa esment de molts fets històrics.

Sí, perquè crec que és important entendre de cada personatge les seves actituds i motivacions en un marc històric i social. En Sebastià, malgrat que pugui generar el què genera, també és cert que no es percep igual si és un home nascut als anys trenta que si ho és als noranta. Na Catalina, que sigui una dona que decideix divorciar-se, s’ha d’entendre com un acte de valentia molt més gran als anys vuitanta que ara. I aquestes referències, que tothom té molt properes, ajuda molt. Tothom recorda, o la majoria de gent té present, on era quan va caure el mur de Berlin.

La novel·la l’escriu en mallorquí.

Quan vaig començar a escriure tendia molt a anar a un estàndard que s’apropava més al català central, perquè era el que jo havia llegit als llibres i sempre eren traduccions. Jo vaig estudiar Comunicació, però ara també estic acabant Filologa Catalana i a mesura que llegeixes i et relaciones i veus fins a quin punt és important, també més honest i autèntic, que escriguis amb aquella varietat que és sa teva, la que et batega més. I aquí tenia sentit que fos així, és que és part de la personalitat del personatge, sa llengua és també qui som, és com pensam, com sentim, com estimam.

El lector diria que ho agraeix.

Si, i a mi també em passa, que cada vegada més, amb els anys, valoro més els llibres escrits en qualsevol llengua, però que tinguin present sa varietat pròpia, que no vagin només a un estàndard que és molt respectable, però que, aquest color li acaba donant un valor afegit.

Va donar-se a conèixer el 2016 i des d’aleshores acumula un bon nombre de premis.

Jo tinc trenta anys i ja estic molt contenta. Em sento molt afortunada i sempre ho dic, que he tingut molta sort. I no és falsa modèstia, és que crec honestament que hi ha moltes persones amb moltíssim talent que potser no son en el lloc adequat, el moment oportú on resulta que, per una confluència de factors, se decideix que allò agrada o encaixa. En aquest sentit, jo sé que faig feina i m’apassiona, però hi ha aquest component de sort i em sento molt agraïda. Sobretot ara per Sant Jordi, tota aquesta gent que ve. Simplement que vinguin a comprar el llibre ja em sembla un privilegi, que es gastin diners en llegir una cosa que he escrit, crec que mai no t’acabes d’acostumar.

El d’escriptor és un ofici complex.

I tant, per això jo sempre he tingut clar que vull compaginar amb un altre feina. Ja no només perquè és molt difícil que no sigui així sinó perquè et dona certa llibertat. Poder escriure sabent que no pagues només factures amb allò sinó que tot això ho tens cobert, i que quan escrius és perquè realment et fa il·lusió. El que és molt important, crec, és no caure en l’errada d’en Sebastià que és pensar en tu mateix en tercera persona i pensar que el món espera alguna cosa de tu. Crec que això t’ajuda a mantenir els peus a terra. 

Les cendres a la piscina

Autora: Laura Gost

Editorial: Proa

Pàgines: 232

Preu: 19,90 euros

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ