«Els més grans monstres i més grans horrors estan a la realitat real»

Iván Ledesma (Barcelona, 1977) diu que escriu "el que em dona la gana, faig la literatura que m'agrada". Així desplega tant històries per a un públic infantil i juvenil com de gènere de terror, ciència-ficció i fantasia. En aquest darrer calaix encaixa la seva darrera novel·la, L'altre costat (Spècula), una crítica punyent, hipnòtica i directa a la violència de gènere que va venir a presentar fa uns dies a la llibreria Bookman de Figueres al costat de l'editor d'Spècula, Jordi Casals.

Iván Ledesma vol que els seus llibres es puguin llegir en català i, per això, posa totes les facilitats als editors perquè els que surten en castellà també tinguin la versió en català –que ell mateix tradueix– o bé inclou en els contractes que tingui la potestat d’agafar el llibre i dur-lo a un altre editor. Això ha succeït amb L’altre costat (Spècula) i A ambos lados del espejo (Oscura). Amb aquest gest «faig militància», admet satisfet l’escriptor.

Per què era tan important per a vostè que aparegués el llibre en les dues llengües?

Hi ha gent que només em vol llegir en català, hi estan acostumats i em sembla perfecte i lícit, i no vull que es perdi cap lector.

El ritme d’escriptura que manté és molt alt.

Jo em dedico a escriure. Durant molt temps ho vaig fer per agències de publicitat i d’esdeveniments. Això volia dir que havia de generar molt i en poc temps. Però va arribar un punt que no vaig voler seguir, no pel ritme, sinó perquè a escala creativa tenia la sensació de treballar per una cosa que no aportava absolutament res. Ho vaig deixar durant temps i em vaig dedicar a tècnic sanitari especialitzat en neuropsiquiatria. També escrivia ficció, que era el que m’agradava i que ho havia fet sempre, però no com a professional. Va arribar un punt que fent sèries i arreglant diàlegs a productores em vaig poder mantenir i, llavors, em vaig centrar només en els guions i llibres. Tinc molta producció, sí, però són quatre llibres a l’any. Els llibres que es feien als anys 60 i 70 de western i ciència-ficció, hi havia autors que en feien dos i tres a la setmana. I els dels còmics de Bruguera. Brutalíssim. En el meu cas, és per deformació professional. Si tinc la història, surt ràpidament.

Un ritme que es trasllada a les mateixes històries, també aquesta darrera, L’altre costat.

Qui s’enganxa als meus llibres diu que tinc el concepte audiovisual, els cliffhanger, acabar un capítol deixant la intriga perquè agafis la següent... Totes aquestes eines de l’audiovisual les aplico als llibres. Jo puc tenir les meves idees, transmetre crítica social o una sèrie de valors, però l’objectiu principal és entretenir, no avorrir mai, perquè no deixin el llibre i en vulguin un altre.

La novel·la s’obre amb una cita de Lewis Carroll a Alícia en el país de les meravelles: «No serveix de res tornar a ahir, perquè aleshores era una persona diferent». No l’ha escollit a l’atzar.

Té a veure amb el missatge que vull transmetre, amb el propi viatge emocional i personal de la protagonista del llibre (Alícia).

"Jo puc tenir les meves idees, transmetre crítica social o una sèrie de valors, però l’objectiu principal és entretenir, no avorrir mai"

Per a aquesta Alícia, com per la de Carroll, no és un viatge massa meravellós el que viu.

En absolut, té un viatge personal de crisi, una experiència molt dura, pateix agressions per part de la seva parella, violència de gènere de manual. Arran d’aquesta greu crisi i trobant-se amb unes circumstàncies que no són les que potser s’hauria trobat de normal, comença aquest viatge. Tot és molt estrany i es bifurca en dues històries paral·leles.

Quan parla dels maltractaments, vostè no estalvia detalls, hi ha violència i no l’amaga en absolut.

Perquè crec que no s’han d’amagar. La violència de gènere és una cosa molt seriosa. El que fa molta gent de tapar-ho i obviar-ho com si no existís, com si quedés malament, és el que hi havia abans, als anys 80 i 90, una hipocresia brutal. Jo crec que s’ha de posar el focus a sobre, perquè és l’única forma de conscienciar. Hi ha un sector molt important de la població actual, no només gent gran, també joves, que diuen que ara això és una moda. No, no, el que hi ha és un problema d’ignorància i hipocresia i cal fer-ho veure de prop, s’ha de saber. Que es mostrin fotos d’una dona maltractada, hi ha persones que s’ho prenen de mal gust, però si ella ho ensenya és perquè es vegi que existeix.

En el pròleg que li ha fet Isabel del Río, ella comenta que la protagonista passa de ser víctima a antiheroi. I és que quan alguna cosa fa clic en el seu cap, les conseqüències poden ser funestes.

Aquest llibre neix d’una experiència personal meva, d’una familiar, als anys 80, una germana de la meva àvia que patia maltractaments. Tenia onze germans i cinc fills i va arribar un punt que els germans es van reunir per dir-li que el deixés i que, si tornava, tots la defensarien. Un dia, ella va somiar que la mataria. Jo tenia només quatre anys quan ens ho va explicar. Aleshores li va dir que potser ell li clavaria una pallissa, però que ella, un dia que estigués adormit borratxo, agafaria un ganivet i li tallaria el coll. L’endemà, l’home va marxar perquè li va veure als ulls que ho deia de veritat. Això és violència per violència, no és la resposta, és clar, però a ella li va salvar la vida i a mi em va quedar gravat a foc. Ella va sobreviure, va refer la vida, va ser feliç i va morir de gran. D’aquesta experiència real, que és un gran triomf familiar, en faig una altra història i d’aquí en surt l’Alícia.

Els lectors acompanyen la seva Alícia a un costat i a l’altre d’aquesta realitat que viu.

Sí, és el concepte de quina és la realitat real. A mi no m’agrada fer llibres reals cent per cent, perquè la realitat és molt dura. Els més grans monstres i els més grans horrors estan a la realitat real. Per això m’agrada agafar el component de la dimensió desconeguda perquè et puguis agafar a aquest concepte sobrenatural i màgic i dir-te: és molt dur, però no és real del tot. Al final, però, els lectors es pregunten què li està passant a l’Alícia, quina és la realitat real. Si llegeixen, ja ho veuran.

La idea que l’existència és dubte plana al llarg de tot el relat.

Hi ha teories científiques que diuen que potser estem vivint una al·lucinació compartida genèrica i que tots som part d’una intel·ligència artificial. La realitat, a vegades, ens supera i acabes incorporant aquests inputs als llibres.

En la seva altra faceta d’autor de literatura infantil i juvenil està d’enhorabona. Han seleccionat Alexia Kind i el món sota el llit (Obrador) com un dels millors d’autoria catalana del 2023.

Cert, i opta a entrar a les millors llistes de llibres europeus. Em fa molta alegria que passi amb un llibre com aquest, al qual li tinc molt carinyo i que només ha sortit en català perquè la literatura infantil i juvenil, a menys que sigui un gran èxit tipus Harry Potter, no se li fa gaire cas. Jo els faig per militància, no per guanyar diners, sinó perquè m’agrada fer-los. D’Alexia, segurament, l’any vinent farem segona part perquè està funcionant molt bé.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ