«Assange és el Nelson Mandela del segle XXI del món periodístic»

Julian Paul Assange (Townsville, Queensland, 3 de juliol de 1971), va denunciar abusos de poder i el 2010, va revelar més de 250. 000 documents secrets del Departament d’Estat del Govern dels EUA, exposant informes detallats o incloent-hi tortures i matances a l’Iraq i l’Afganistan. Assange va perdre la seva llibertat i va ser empresonat en una presó de màxima seguretat de Belmarsh després de refugiar-se en l’ambaixada de l’Equador a Londres, on espera sentència sobre la seva extradició als Estats Units. La seva veritat i la seva essència arriba a l’escenari de la mà de l’actor Joan Frank Charansonnet (la Vall de la Santa Creu, 1971) amb l'obra Assange. El poder de la informació, que es pot veure fins al 31 de març al teatre Gaudí de Barcelona. L’obra recorre l’etapa de refugiat del periodista Julian Assange a l’ambaixada de l’Equador i el seu empresonament. L'estrena, el passat 2 de març, va captivar per la força del seu missatge polític i humà.

Com comença a gestar-se aquesta peça teatral.

Segueixo el cas Assange gairebé des de l’inici i cada cop em vaig anar indignant més i més del que li estava passant. Vaig pensar que alguna cosa havíem de fer com a artistes i que estaria bé fer una peça teatral. Per Internet vaig descobrir que s’havia fet ja una obra a Austràlia, i que a Madrid uns autors madrilenys Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz havien tret un text teatral, però que mai s’havia estrenat. Em vaig posar en contacte amb ells i em van enviar el llibre El poder de la información. Era molt llarg i vaig fer-los la proposta d’agafar les regnes per fer una adaptació que fos factible, l’obra que ara presentem Assange: el poder de la informació.

Per vostè quin és el missatge més important?

Hi ha algunes dades que donarem en aquesta obra que són molt importants, que no s’han fet públiques. Des de les primeres escenes volem que a tothom que vagi a veure l’obra li quedi clar el seu pensament tant ètic com moral com polític, què l’ha portat a jugar-se la vida d’aquesta manera com se l’està jugant i que és el que el va portar a haver de demanar asil a l’ambaixada de l’Equador perquè la seva vida estava en risc, com s’està veient ara mateix. És un periodista que va desemmascarar tot l’exèrcit dels Estats Units a la guerra de l’Iraq i Afganistan i va poder documentar el nom de 66.081 civils assassinats pels Estats Units a la Guerra de l’Iraq i això no li perdonen. Però ha de ser un secret o realment la humanitat no es mereix saber aquestes dades perquè no es torni a repetir? Assange és el Gandi, el Mandela del s. XXI en moltes coses i en l’àmbit del periodisme. Aquest senyor hauria de tenir el Premi Nobel de la Pau i hauria d’estar en llibertat immediatament.

Com s’han triat els personatges?

Són quatre personatges, però només tres actors que l’interpreten: Un és Julian Assange, que soc jo mateix; Elena Codó interpreta Stella Moris, l’advocada d’Assange que acabarà sent la seva dona i amb qui tindrà dos fills en l’ambaixada de l’Equador, i Eduard Alejandre, que dona vida a Juan Carlos, un diplomàtic de l’ambaixada de l’Equador que és un personatge de ficció que engloba totes aquelles relacions que va poder tenir en Julian Assange amb diferents càrrecs de l’ambaixada. En aquest cas estem parlant de les bones relacions. Alejandre també interpreta a l’home de negre, que representa aquests blackmen que estan a les ordres no se sap exactament si de la CIA, del Pentàgon, d’un gran oligarca o d’un partit i no se sap qui els paga. La direcció la firma Mireia Ros que ha donat una visió molt cinematogràfica de l’estructura com la manera d’encarar-la amb multipantalles, creant un món molt 1884, molt orwel·lià i això està latent en l’obra. Qui s’anava a imaginar que el món se semblaria a aquest 1884 i que cada cop s’assembla més?

Personalment com viu aquest repte interpretatiu?

Molt intensament. No volia imitar cap persona, he fugit de la imitació per donar-li la seva essència. És complicat fer la vida d’una altra persona, sobretot quan està viva i és actual. Un cop vaig començar els assajos ja m’havia fet meu el seu esperit, manera d’actuar, moviments. Val a dir que en Julian Assange i jo ens portem catorze dies de vida, som del mateix any, ambdós interessats pel periodisme i la investigació, i casualment, de signe cranc, una data que em sembla curiosa i interessant. Però sobretot és un gran repte de text, de dades: he d’explicar tantes dates polítiques, tants números, dir tants noms. Assange és com un cervell ple de dades, d’informació i de raonaments sobretot a la primera meitat de l’obra. Físicament també ha estat un altre repte. Venia de la pel·lícula El cas Àngelus. La fascinació de Dalí (2024). Després vaig passar a fer una pel·lícula i vaig haver de perdre disset quilos i em vaig quedar amb 53. També havia fet L’home dels nassos, en cinema, i el repte ara era agafar quilos una altra vegada, apropar-me físicament a Assange i ficar-me els cabells blancs.

Quin és el viatge en el temps que proposa l’obra?

Fem un viatge des del dia que Assange va refugiar-se a l’ambaixada de l’Equador on arriba amb una moto i acaba amb el pensament actual de Stella Moris i d’ell. L’obra entra en tot el pensament polític d’Assange. Dramatúrgicament, és molt interessant aquesta obra, perquè també entra en una altra dimensió que són les relacions humanes que estableix ell durant aquests anys. Aquí és cabdal la figura de Stela Moris, la seva advocada amb qui manté una història d’amor brutal en temps de guerres amb tot el que significa escenificar com s’ho van poder fer per veure’s i com s’ho fan per procrear dos fills dins d’aquesta ambaixada. Són nou escenes en total: l’escena vuit és la detenció, quan el porten cap a la presó de Belmarsh. En l’escena número nou ja se’ns submergeix en l’actualitat més absoluta d’Assange a la presó. De fet, estem pendents del que pugui passar per a posar un parell de frases sobre la possible extradició, encara que l’obra està acabada.

S’han fet mobilitzacions arreu per demanar la seva llibertat.

Assange ha estat més de dotze anys tancat entre el temps a l’ambaixada i en una presó de màxima seguretat, en una cel·la de màxima seguretat. Segons he sabut només té 30 minuts al dia per veure la llum del sol. Actualment, hi ha una pressió mundial per part de la poca ciutadania que queda amb ganes de rebel·lar-se contra les injustícies perquè aquesta és d’una injustícia terrible. Volíem fer crítica social perquè la gent es desperti i que escolti, que desafiï els relats únics perquè de relats n’hi poden haver molts. Cada cop els mitjans ens envien aquest relat únic i l’has de comprar, però cal que ens plantegem que la vida té molts colors i moltes direccions a prendre.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ