Roger Illa i Manel Ribera construeixen una rica ucronia sonora alternativa

La complicitat entre Roger Illa (Manresa, 1985), pianista especialitzat en la interpretació d’instruments de teclat històrics i professor als Conservatoris del Liceu i de Tortosa, i el compositor i professor al Conservatori de Tarragona, Manel Ribera (Manresa, 1974), ha estat vital per tirar endavant Mirades creuades, entre passat i futur, projecte mereixedor d’una Beca Agita el 2022. Un viatge d’experimentació que connecta mons sonors i que ha donat com a fruit Suite Illa. La peça, que s’explicarà, de primer, i interpretarà, després, en públic, per primer cop, dissabte a les vuit del vespre als Caputxins, a Figueres, en un concert gratuït, es converteix en una ucronia musical espectacular que busca trencar etiquetes i esdevenir una finestra oberta a noves possibilitats.

Roger Illa i Manel Ribera fa anys que es coneixen i comparteixen «afinitats intel·lectuals i curiositats diverses» dins la música. La voluntat d’Illa de tirar endavant un projecte que combinés instruments històrics i moderns i la de Ribera de treballar amb instruments antics «i fer música actual que mirés enrere, però anés endavant», els ha unit. El compositor ha tingut molt en compte que anava a fer una obra per a Illa i, per tant, volia que fos «partícip del procés de creació» sense obviar «l’espectacularitat i la interacció entre els dos mons». Tot plegat, i amb l’extrema complexitat que suposa per a l’intèrpret, unint quatre instruments de teclat d’època: el fortepiano Anton Walter ca. 1803 i el piano de taula Érard & Frères, construït a París l’any 1805, juntament amb dos teclats mestres i controlats mitjançant programari informàtic avançat. «Fer un disseny viable ens ha dut quasi un any de treball», diu Ribera, a més del temps dedicat a la creació de la pròpia peça, de la que també s’ha gestat una versió orquestral, partint d’una possibilitat irreal: «Què hauria passat si el 1655, quan el mestre de la cort de Ferrara, Nicola Vicentino, va defensar davant el Papa un sistema d’escales cromàtiques i anharmòniques, un gènere microtonal, hagués guanyat».

El punt d’inici va ser agafar unes tècniques d’interpretació i composició per a instruments de teclat, cosificat al segle XVIII, a través dels Schemata i Partimenti originals amb la idea de «transformar-les i dur-les a un altre lloc amb tècniques actuals i el meu propi llenguatge per veure si especulant-hi n’extrèiem alguna cosa nova», comenta el compositor qui creu que sí, que ho han aconseguit, que han reeixit en aquest intent de construir «un univers sonor alternatiu».

Roger Illa admet que «la nostra oïda occidental no està acostumada» a aquests sons, malgrat que ho havia estat al segle XVI i també altres cultures. «A més, enllaça amb la tradició dels Partimenti i Schemata que a casa nostra va tenir grans abanderats com la del cadaquesenc Josep Duran Pejoán (1730-1802), dels grans compositors catalans del segle XVIII, representant de la música galant i hereu de la tradició napolitana, les bases de tota la música des de finals del XVII fins a mitjans del XIX». A banda de Duran, també han partit d’obres de Johann Kuhnau, Mozart i Beethoven i de pianos molt similars als que ells també van utilitzar a l’època. Roger Illa assegura que hi ha hagut una gran recerca, «molta prova error», i no amaga «el repte» que li suposa, dins l’àmbit interpretatiu i de moviments, ja que els quatre teclats estan disposats en forma de ela i els controladors a sobre.