El periodista Joan Marcet fa el salt a la novel·la recreant els dies lluminosos d’una «maruja il·lustrada»

Ho ha fet al llibre Dies perfectes, editat per Cal·lígraf i il·lustrat per l'artista empordanès Dani Torrent

Joan Marcet desvetlla alguns detalls de la seva primera novel·la, 'Dies perfectes'

Emporda.info

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Després de quatre dècades com a periodista i corresponsal, Joan Marcet ha fet el pas sortint de la «zona de confort» i llançant-se a l’aventura de la narrativa, una faceta que, fins al moment, només compartia amb el seu «club de primers lectors». L’ha empès el fet de retre «un homenatge a una molt bona amiga», Pilar Caballero, amistat que va allargar-se quaranta anys i que li ha llegat, i ell interpretat, la seva veu, entreteixint-la amb altres veus femenines per fer-ne néixer una de sola, clarivident i propera, la de la Lina, una mestressa de casa que ens regala els seus moments lluminosos amb els quals «s’enlaira en els dies grisos». Sota el títol Dies perfectes (Cal·lígraf) i acompanyat, en el contingut i continent, pel traç delicat de l’il·lustrador Dani Torrent, Marcet ens apropa a l’existència d’una persona senzilla, àvida lectora, que troba el guariment i la força per reconstruir-se, davant els cops de la vida i les pèrdues, en la bellesa d’un jardí, en l’art i en un amor tardorenc.

Durant la presentació que es va fer divendres passat a la llibreria Bookman de Figueres, l’autor va confessar que havia escrit el llibre «molt lliurement seguint l’exemple de Jane Austen». De fet, en el text, s’esmenten uns quants títols de l’escriptora. «He anat teixint fils molt prims que molt fàcilment es poden trencar; és un relat on el drama és menor, viscut de portes endins». Un llibre que emfatitza la capacitat de resiliència de la protagonista qui «de cada episodi negatiu, n’extreu la força i la intel·ligència emocional per donar-li la volta i convertir-lo en una oportunitat de creixement personal o per guanyar un espai de llibertat». Joan Marcet va concretar que la novel·la, narrada en primera persona, té una part de ficció, però que aquesta conté, a la vegada, «molta veritat». No va amagar, tampoc, que una altra part es basa en episodis reals. És el cas del capítol «El club de les princeses mortes», en què la protagonista, convidada pel seu amic Héctor, l’alter ego de l’autor, assisteix al casament dels actuals reis d’Espanya i al banquet nupcial. Allà es fa una fotografia amb la princesa Letícia i altres periodistes que havien estat els seus companys. En aquest capítol, Lina no escatima la desafecció envers la corona que sentirà en el futur, sentiment compartit pel mateix autor, i «passa comptes amb allò que representa aquella família tan disfuncional». També mostra una posició clara contra les actituds masclistes i les convencions.

Una de les il·lustracions de Dani Torrent pel llibre 'Dies perfectes'.

Una de les il·lustracions de Dani Torrent pel llibre 'Dies perfectes'. / Dani Torrent

Lina és, en paraules de Marcet, «una dona madura que acumula una certa saviesa de la vida» obtinguda per experiències pròpies i també adquirides», una dona «llegida, cinèfila, melòmana que s’ha fet acompanyar per la cultura on torna sempre buscant respostes». Marcet manlleva el terme de «maruja il·lustrada» per definir la protagonista, mot regalat per una familiar propera, una altra de les veus femenines que apareix en el relat. La novel·la, que a la llibreria de la seva germana, a Rubí, s’ha etiquetat com a good feeling, vol ser «un intent de fer justícia a milions de dones que porten la casa, amb feines domèstiques que no s’acaben mai, però que troben temps per llegir, estar al dia amb el que passa al món i a diferents àmbits de la creació». Durant la presentació, Joan Marcet, a més, va compartir com havia anat transitant el procés de creació fins a arribar al final, sota l’influx de Tarantino i l’estímul de García Márquez.

Colors vaporosos i lleugers

Entrellaçant els mots de Marcet emergeix l’art de Dani Torrent qui «reinterpreta el text i li dona una volada superior». Torrent va reconèixer que només llegir el text ja va copsar «com n’era de visual i sensual, molt impressionista» i com li va fascinar la sensació que transmetia. Després de saber «el tema i el to» de la història, es va prendre el temps per trobar el llenguatge i l’estil del projecte, cada un sempre diferent. Fins i tot, portada i contraportada disten de les il·lustracions interiors, fetes a llapis amb colors vaporosos i lleugers i tocs molt gestuals. També ha jugat a generar contrastos, quan en la història es parla d’art o apareix alguna peça artística.