El cinema, porta d’entrada singular per conèixer el patrimoni cultural català

Catalunya és una terra que ha seduït i sedueix els cineastes. Molts troben aquí excel·lents escenaris per ubicar l’acció de les seves pel·lícules. D’això en deixa constància el periodista i escriptor Daniel Romaní al seu darrer llibre Catalunya, plató de cinema (Viena Edicions) en el qual ha seleccionat trenta-vuit films o sèries de diferents èpoques rodats arreu del territori català amb la voluntat de donar a conèixer aquests espais. D’aquests, l’autor ha escollit tres títols amb pobles de l’Alt Empordà com a protagonistes: La luz del fin del mundo (1970) rodat a Cadaqués; L’última frontera (1992), a Portbou, i Suro (2022), a Darnius.

«Dels anys 50 cap aquí, Catalunya és un escenari de pel·lícula, els seus castells, la seva costa», confirma Daniel Romaní a qui li va caldre fer un bon triatge en l’intent que hi hagués una presència equilibrada del territori i que es representessin diferents estils i èpoques. Aquest llibre enllaça amb anteriors projectes de Daniel Romaní qui fa uns quants anys que divulga el «ric patrimoni cultural català». Així, Catalunya, plató de cinema és la setena publicació d’una col·lecció impulsada per Viena, el diari Ara i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural de la Generalitat. A més, prèvia l’edició del llibre, trenta-sis dels capítols que l’integren havien aparegut en format reportatge a l’Ara.

El primer pas del projecte era seleccionar les pel·lícules. Algunes, en visionar-les, confessa, les va descartar «perquè no les trobava prou atractives». El periodista admet que el cinema va entrar a la seva vida ja de gran. «De petit, a casa, no teníem televisió i els vespres el pare tocava el piano de cua», rememora. Aquesta llacuna, però, la va recuperar més tard: «El del cinema és un llenguatge fantàstic per explicar històries, emocions». A més, al seu parer, el cinema català ha evolucionat molt i actualment «és de primer nivell».

Cadascuna de les pel·lícules escollides per Daniel Romaní l’han dut a recórrer el paisatge on es va rodar i a cercar-hi testimonis d’aquell moment. En el cas de L’última frontera, dirigit per Manuel Cussó-Ferrer, aquest film, d’estil més biogràfic i documental, narra els últims dies de la vida del filòsof Walter Benjamin a Portbou. Aleshores, l’autor posa en el centre aquest personatge històric perquè el lector s’aproximi a diferents racons del poble, com el camí de ronda de la Costa Vermella, que recomana vivament i per on va passar Benjamin en la seva fugida. Per elaborar el capítol, Daniel Romaní va parlar amb la coautora del guió, la historiadora de l’art Pilar Parcerisas i presidenta de la Fundació Angelus Novus, qui va conduir-lo fins al mateix cementiri on és enterrat Benjamin i li va revelar on van restar les seves despulles els primers cinc anys després de mort. L’última frontera va ser estrenat al Festival de Berlín el 1992 i, a parer de Romaní, «és un film excel·lent que conté flashbacks que permeten explicar elements biogràfics i de pensament del filòsof, i una entrevista a Jean Selz, traductor i amic de Benjamin».

El següent escenari de cine és Cadaqués, on es va rodar La luz del fin del mundo, l’any 1970. Basada en la novel·la homònima de Jules Verne i protagonitzada per Kirk Douglas, Yul Brynner i Samantha Eggar, el film va ser un complet fracàs, però el rodatge al poble va despertar molt moviment. Fins i tot, explica Romaní, «es va construir un far, d’uns trenta metres d’alçada, hexagonal, que s’havia d’enderrocar, però no ho va fer ningú». Durant una bona colla d’anys, doncs, «va conviure amb el de veritat, en funcionament des del 1853» fins que va ser derruït. Per aquest capítol, Daniel Romaní s’ha capbussat en la memòria de cadaquesencs com Pere Vehí i Joan Manuel Tajadura. A més, rescata l’anècdota d’un paleta local, Pere Clavaguera, que va ser el constructor d’aquell far de pel·lícula.

Tanca la selecció empordanesa Suro, òpera prima de Mikel Gurrea i produïda per Tono Folguera. Rodada a Darnius, posa la lleva del suro com a teló de fons. Daniel Romaní explica que aquesta pel·lícula, juntament amb Modelo 77, les va incloure posteriorment, és a dir, estan fetes especialment pel llibre. En el cas de Suro, a Romaní li va interessar com el director sap endinsar l’espectador dins «la tensió d’una parella en un món molt idíl·lic, en plena natura». En el llibre, l’autor aprofita per introduir elements singulars del poble com la Societat, de la qual destaca elements modernistes, o l’església de final del romànic.

«‘Suro’ genera quelcom fort i intens, que atrapa els espectadors»

Una de les pel·lícules incloses en aquesta guia singular és Solitud (1991), de Romà Guardiet, basada en la novel·la de l’autora escalenca Caterina Albert. No va ser rodada a l’Empordà, és a dir, al lloc on es narren els fets, sinó al santuari de la Mare de Déu de Boscalt, Ansovell, a l’Alt Urgell, i al Montseny, perquè, com li explica Guardiet, cercava «una ermita d’una bellesa feréstega» i en aquells indrets va trobar-la.

Consulta aquí totes les notícies d'EMPORDÀ