«‘Suro’ genera quelcom fort i intens, que atrapa els espectadors»

Quan cineclub Diòptria va projectar Suro, de Mikel Gurrea, el desembre a Figueres la sala dels Catcines es va omplir. Hi havia molta expectació que, posteriorment, s’ha mantingut i es preveu que seguirà en el viatge que ara inicia per festivals i sales de França i Suècia.

Primer llarg i arriba l’èxit. Intuïa que això podia passar amb Suro?

Tant aquest llarg com els altres curts anteriors, els he fet perquè arribin a la gent. He intentat fer la pel·lícula que d’alguna forma volia fer des del principi mantenint un marge de flexibilitat per reaccionar a les oportunitats que ens anaven sortint, sigui des de les localitzacions de l’Empordà i la climatologia, sigui per la barreja d’actors professionals i actors naturals. Després, tot el que passa... Ja va començar molt fort a la Secció Oficial del Festival de San Sebastián que ens va donar una empenta que encara estem gaudint. Ara que fa uns mesos que acompanyo la pel·lícula per diferents llocs veig que genera un cert mirall. Alguns espectadors se senten molt connectats amb els personatges mentre altres s’ho miren amb més distància, però sí que la majoria de vegades els genera quelcom fort, intens, que els atrapa. Vam fer la pel·lícula desitjant això i ara en tenim la confirmació.

El pòsit de la història ve de lluny, d’una vivència personal.

El 2010 vaig treballar de temporer, traginant tandes de suro als boscos de l’Alt Empordà. És on entro en contacte amb aquest univers de la lleva del suro i on tinc les primeres sensacions contradictòries. La pel·lícula, al final, parla molt de la contradicció: jo venia de part d’uns propietaris però no ho era, parlo català, però soc nascut a Donosti, feia de temporer però, per mi, era un viatge d’un estiu i, en canvi, per tots aquells homes és la seva forma de vida. Quan vaig voler escriure Suro ja tenia 31 anys, estava en una relació llarga de parella i fent-nos aquestes preguntes universals: si volíem viure en contacte amb la natura, si volíem tenir fills, si podíem viure més d’acord amb la imatge que teníem de nosaltres mateixos. He agafat aquell univers del suro, aquelles primeres sensacions, la situació en la qual jo estava quan vaig començar a escriure, per fer una pel·lícula de ficció total. Les situacions que s’hi veuen, jo no les he viscut.

«L’Albera és una gran protagonista, un lloc molt especial amb un caràcter molt vell i fort»

S’inspira en el món del suro quan aquest ara ja ens és tan distant.

És veritat que ha format part de la meva vida des de fa molt temps. Fins i tot anava els estius a veure les llevades amb una càmera petita per agafar idees, per passar un temps amb diferents colles. Però quan ho explicava, a la gent li era molt desconegut. És curiós perquè, d’alguna manera, és un patrimoni immaterial de Catalunya, es dona a molt pocs llocs del món. A Catalunya, Andalusia, Extremadura, una miqueta al Marroc i al sud de França i punt. Enlloc més. Si la pel·lícula ha servit perquè la gent ho conegui, ja val la pena. Tot i que no és una pel·lícula que faci un retrat del suro, ni és un documental. El suro hi és, però la pel·lícula és una història de ficció.

La lleva del suro evoca molt.

Cert, sovint em passa que et trobes amb una imatge o sons que et criden l’atenció i no saps ben bé per què, però t’empenyen a escriure o a fer una pel·lícula. I és després que li trobes aquests significats metafòrics que t’amplien la història que estàs explicant com és la tensió interior i la imatge que projectem de nosaltres.

Havia de fer-se a l’Albera?

Totalment, eren els boscos que havia conegut i, per mi, sempre era allà, aquell paisatge, aquella manera d’expressar-se. És a l’Albera on li diuen llevaire, una mica més a baix són els llevadors. Tot i que no esmentem en cap moment on passa l’acció, sí que el lloc és un gran protagonista, perquè és un lloc molt especial, amb la serra de l’Albera, zona de frontera, té un caràcter molt vell i molt fort.

Vicky Luengo, que interpreta Helena, explica que ha estat el rodatge on s’ha sentit més lliure. També ho va percebre el director?

El que recordo molt és el fet de gaudir-ho molt. En haver d’aturar el rodatge dotze mesos per la pandèmia, hi havia una sensació com d’oportunitat, de regal. Va ser, però, un rodatge dur perquè teníem pocs dies, en concret vint-i-quatre, i vam aconseguir fer-la en aquelles localitzacions, totes a una distància màxima de vint minuts per poder-nos moure i no parar, no ens ho podíem permetre. I és cert que tots sabíem molt cap a on volíem anar, però també a l’hora d’eixamplar espais per sentir-nos lliures, per poder trobar coses que sorgien en el moment i incorporar-les. Era com si fóssim una banda de jazz que improvisa i la música pot anar cap a la improvisació, però després hi ha una partitura escrita, el guió, que jo o els actors professionals teníem la responsabilitat que acabés en el moment exacte.

«Sovint trobes una imatge o sons que et criden l'atenció, que t'empenyen a escriure o a fer una pel·lícula»

«En els actors naturals busques la capacitat que tenen d'aportar coses que un és incapaç d'escriure»

Aquí entren també les preses silencioses? Què cercava?

Soc jo malinterpretant Gus Van Sant quan parla d’aquestes preses silents. Vaig pensar que era interessant buidar-ho de tot el que és verbal, per fer aquest recorregut per dins i que siguin les mirades i els silencis que generin tot allò que s’està dient. Sabia que esdevindria un material molt valuós durant el muntatge, però també modificava molt, com tots fèiem la següent presa. Molts comenten com la pel·lícula s’atura en els silencis i les mirades dels dos personatges que constantment s’intenten ubicar.

A part de Pol López i Vicky Luengo apareixen persones que no havien actuat mai. Què aporta al film?

En els actors naturals, busques l’espontaneïtat i la capacitat que tenen, des del seu cos i la seva veu, d’aportar coses que un és incapaç d’escriure. I jo intuïa que a part d’en Pol i la Vicky, actors d’ofici, la resta serien naturals. Per una part, per mi era important que els treballadors del bosc fossin de veritat, perquè hi ha qüestions que es marquen al cos, a la manera de parlar o fer servir les eines, que si has fet un ofici durant dècades això s’imprimeix i això la càmera ho capta. Després hi ha el cas d’Ilyass El Ouahdani (representa un jove acabat d’arribar del Marroc) que no havia de ser actor, però vam generar-li tota una memòria i tècniques per transitar per llocs que després es veuran a la pel·lícula, quasi mai assajant les seqüències, però que, per intensitat, es puguin semblar.

L’èxit de Suro és energia per al futur?

Sí, moltíssima. M’ha donat l’empenta per projectar la següent. A més, he aconseguit la residència per escriptura de l’Acadèmia del cinema en català que dona nou mesos de finançament. Allà estaré escrivint la que, espero, sigui la meva següent pel·lícula llarga.