Campi Qui Pugui aborda l’exili infantil i l’amistat a l'espectacle «La casa més petita», que arriba a Figueres

Els actors Jordi Pedrós i Cristina Garcia es van conèixer mentre treballaven a la companyia Zum Zum Teatre. Durant una de les llargues gires, van gestar un espectacle propi, el primer de la seva companyia, Campi Qui Pugui. D’això fa setze anys. Ara, l’equip són una desena de professionals i tenen dotze muntatges en cartera, tant de carrer com de sala, que han representat a molts països i amb els quals combinen amb saviesa dues línies: la comèdia i entreteniment més gamberro i la compromesa amb un teatre més social. Dins aquest darrer àmbit habita La casa més petita, un muntatge compromès amb la infància que apropa amb sensibilitat un tema poc tractat, el de l’exili infantil. La casa més petita, recomanat des dels sis anys, es representa diumenge a les sis de la tarda a La Cate, a Figueres.

Cristina Garcia explica que la companyia va iniciar la singladura portant a escena contes clàssics o muntatges de petit format al mateix temps que creaven espectacles de carrer, fruit del bagatge que els precedia. «Ens vam anar enamorant d’aquesta manera d’assaltar la gent amb les arts escèniques», diu Garcia. Una manera de fer que els ha definit i que no han abandonat perquè «arriben a moltes classes de públic i genera situacions curioses, moments molt màgics».

Amb el pas del temps, però, van «voler explorar aquest llenguatge creat al carrer i dur-lo a sala» mantenint elements com la manca de text que tenia l’avantatge «de trencar barreres d’edat, llengua o origen». Així va néixer Camí a l’escola, un muntatge, que ja es va veure a Figueres, basat en testimonis reals que van conèixer i en el documental de Pascal Plisson. Aquest viatge fascinant els va implicar «un gir cap a una temàtica més actual i social», que mantenen ara a La casa més petita, una obra que «ens ajuda a presentar, a persones de totes les edats, fins i tot als més petits, històries complicades, però que passen avui i formen part del món on també viuen aquests infants». Garcia és del parer que «està bé que els nens sàpiguen, perquè tenen la capacitat d’entendre-ho i es tornen persones més conscients».

La casa més petita explica la història de dues nenes, la Betina i la Norma, que, fugint de la guerra, es troben en un camp de refugiats on construeixen una amistat que els permet sobreviure al present i els il·lumina el futur. Tot emmarcat en una posada en escena «molt evocadora, plena de detalls que et transporten a un espai mig abandonat, la sensació d’estar desterrats».

La casa més petita no és una creació pròpia, sinó l’adaptació de La casa más pequeña de la companyia Yarleku Teatro, de Navarra. Quan van assistir a l’estrena dels navarresos ho van tenir clar. «Ens va sorprendre perquè explicava, sense ensucrar, la història, però amb diverses capes, amb moments que rius, altres que plores», assenyala l’actriu qui també ha codirigit, traduït i adaptat el text original. En adonar-se que Yarleku Teatro no feia gira a Catalunya –només el representen en castellà i euskera– van proposar-los fer-ho ells en català –l’obra inclou text–, perquè «crèiem que era important per arribar als infants d’aquí». Un altre punt a favor era que les actrius, les mateixes de Camí a l’escola, ja estaven acostumades a fer d’infants a escena. Garcia admet que «hi ha una línia fàcil de traspassar quan els adults fem de nens» i que, per allunyar-se d’una interpretació no creïble o molt tòpica, el secret és «ser tu mateix, buscar aquesta part real més juganera i viure les coses de veritat amb la teva pròpia veu».

Consulta aquí totes les notícies d'EMPORDÀ