Gabriel Casas i Galobardes, el fotògraf que va captar l’esclat de l’univers de la joguina i la innocència infantil

Molts fotògrafs s’inspiren en el seu món proper. Gabriel Casas i Galobardes (1892-1973), un dels grans fotògrafs catalans dels anys trenta o del període entre guerres, no és pas una excepció. A banda de les imatges que va captar com a fotoperiodista, en va fer moltes més dins l’àmbit més privat, és a dir, fotografies a la seva família, bona part de les quals s’havien mantingut inèdites. Fins ara, quan el periodista i escriptor Julià Guillamon, amb la complicitat necessària del Museu del Joguet de Catalunya, de Figueres, i del seu fundador Josep Maria Joan, les han tret a la llum amb una exposició que desvetlla la fascinació que va provocar en aquest artista l’esclat popular de les joguines així com l’amor que professava a la seva dona, Maria Formiguera, i a la seva filla, Núria, ambdues, sovint, protagonistes dels seus retrats. La mostra es pot gaudir aquests dies, i fins al 6 de gener, diada de Reis, a la Sala Oberta del museu figuerenc.

Julià Guillamon recorda «la il·lusió» amb què Núria Casas esperava la inauguració d’aquesta exposició a Figueres. També amb «molt respecte perquè no li agradava gens veure’s fotografiada». Malgrat tot, no va ser-hi a temps perquè dues setmanes abans de la inauguració, esdevinguda el passat 28 d’octubre, l’única filla de Gabriel Casas va morir. Guillamon explica que Núria Casas portava quasi tres dècades empenyent per dignificar la figura i el llegat del seu pare, un ric fons dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, salvat del decomís del 1939 i que consta de més de vint mil documents, principalment negatius sobre plaques de vidre. Ho va aconseguir gràcies a sumar el seu patrocini amb l’agudesa d’una sèrie d’investigadors tenaços, com el mateix Guillamon qui va apropar-s’hi al trobar fotos de Casas que li serviren per il·lustrar un parell de llibres: Jamás me verá nadie en un ring (Comanegra) i L’enigma Arquimbau (Comanegra). A partir d’això, va conèixer la filla i fruit de la complicitat i amistat nascuda entre els dos «va sorgir la idea de fer projectes», entre ells la publicació dels llibres Modernitat de Gabriel Casas i Galobardes (Galaxia Gutenberg) i el que acompanya aquesta exposició, i el comissariat de la mostra Modernitat de Gabriel Casas i Galobardes que es va poder veure al Palau Robert de Barcelona i al Festival FineArt d’Igualada. Cal dir que, un temps abans, el 2015, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, junt amb l’Obra Social la Caixa, també va dedicar-li una exposició que va viatjar als Caixa Fòrum de Girona i Tarragona. En ella s’explorava la relació de Casas amb la nova fotografia i la modernitat.

Gabriel Casas va començar com a fotògraf d’esports, sobretot en els inicis del futbol, és a dir, les dues primeres dècades del segle XX. Això, afirma el comissari, «explica molt sobre la seva manera d’entendre la imatge, ja que capta molt bé el moviment». Després arribaria l’etapa de fotoperiodista d’espectacles de music hall i de l’Exposició Universal del 29, on Casas seria el fotògraf oficial. Aleshores dedica atenció al fenomen del turisme, entrant a treballar en el departament de Turisme de la Generalitat. Guillamon afirma que Casas és un artista «molt bo fent retrats». Això el porta al fet que el lloguin per fotografiar actrius, artistes del music hall, gent dels baixos fons, del barri xinès i, en resum, la vida nocturna de Barcelona. Tot i no mantenir un gran compromís polític durant la Guerra Civil Espanyola, el fotògraf va ser denunciat i represaliat pel franquisme. Va acabar a la presó i, com no va voler jurar la llei dels Principis del Moviment Nacional, «no va poder exercir mai més com a fotògraf de premsa». Això explica, segons Guillamon, que la seva època més creativa, la dels anys trenta, restés molt oblidada fins fa poc. Per Casas, i com per molts altres professionals, el ser represaliat «va ser un drama». Ell, però, va derivar-se cap a la fotografia industrial fent fotos de productes comercials i va esdevenir el gran fotògraf de la vida social de s’Agaró gràcies a Josep Ensesa, fundador de l’Hostal de la Gavina, empresari a qui ja coneixia de l’etapa en el departament de Turisme.

L’univers al qual ens apropa l’exposició del Museu del Joguet és, però, una mica diferent, tot i que l’espectador pot copsar els trets essencials que marcaren sempre la seva mirada. Julià Guillamon desvetlla la raó per la qual Gabriel Casas i Galobardes tenia tantes fotografies de joguines i infants o d’adults amb joguines, i és tan senzill com que «havia tingut una nena a la seva època més creativa». També perquè Casas «tenia un esperit molt modern i aquells van ser uns anys molt importants per la joguina». Un temps en què aquesta «es popularitza i arriba a una classe mitjana que comença a comprar-la. Aleshores ell, com a persona connectada amb el món modern, copsa tot aquest univers de l’espectacle que es genera entorn de la joguina». D’aquí en sorgeixen imatges d’infants amb cotxes de pedals per la Diagonal de Barcelona, canalla disfressada, llargues cues de nens emocionats per anar a portar la carta als Reis, així com imatges «espectaculars» de joguines exposades davant uns grans magatzems al centre de la capital i que plantegen, apunta Guillamon, el concepte modern «de repetició i seriat».

L’exposició, que es preveu sigui itinerant, també navega per l’àmbit més privat i familiar, que es va mantenir allunyat de les mirades indiscretes, però que el comissari exalça com un vessant «tan ric i excel·lent com la resta» i, sobretot, per la narració que fa d’un temps extingit. Així, a la mostra el visitant es topa amb fotografies de la xicota de Casas, Maria Formiguera, amb una nina que li va regalar ell mateix o la filla que van tenir, Núria, en diferents etapes i envoltada de joguines. Una de les fotografies és a casa dels seus sogres a Gràcia. S’hi veu a la família ballant una sardana a l’eixida. «Aquesta imatge ens explica un món que, en certa manera, ha desaparegut, el dels nostres avis, un món senzill, en què les famílies menestrals menjaven arròs a l’eixida, els nens jugaven i la nena soltera tenia una nina; i, al final ballaven junts una sardana», rememora Guillamon, exhalant, amb els seus mots, certa nostàlgia. «Casas reflecteix aquest món de Barcelona, però que en el fons és molt de poble, ho va fer a Gràcia que ho era, de poble. Té un punt molt entranyable», descriu sense amagar com l’emociona contemplar aquestes imatges. «Em recorden un món que encara he conegut, ni que sigui en el seu final, i Casas el retrata amb una gran humanitat, no és gens tronat ni quico, té un punt modern, estan plenes de vida», conclou.

Consulta aquí totes les notícies d'Emporda.info

Subscriu-te per seguir llegint