«Cal obrir les ferides per poder anar més enllà»

Diu Edgar Cotes Argelich (Balaguer, 1997) «el terror és un gènere que parla del trauma» i que «un fantasma és el reflex d'allò no resolt». A Un àngel cruel, publicat per l'editorial figuerenca Spècula, ha bastit una novel·la protagonitzada per gent normal amb el teló de fons d'un poble i sent fidel a la seva parla lleidatana.

Edgar Cotes es guanya la vida com a traductor i corrector subtitulant programes de TV3 en directe. Dins l’escriptura, que practica des de l’adolescència, es decanta pel gènere fantàstic i ara el terror amb Un àngel cruel (Spècula) on un pare i dos fills, arran de la pandèmia i traumatitzats per una mort, marxen de Barcelona per instal·lar-se en un mas d’un poble lleidatà que amaga una presència sobrenatural i molts secrets.

Què el va atraure del gènere?

Que et permet parlar del món real, introduint temes més filosòfics, socials, sense parlar-ne directament, donant-li una volta.

Vostè ha traduït Mary Shelley i Lovecraft. Als dos els esmenta a Un àngel cruel. També a Víctor Català. Per què l’ha inclòs a ella?

Un dels problemes a l’hora d’escriure el llibre és que hi ha una falta de referents de terror en català, tret de Joan Perucho amb Les històries naturals o Albert Sànchez Piñol, però potser no és ben bé terror. Amb Víctor Català, tenia aquest llenguatge més gòtic que em servia.

Per què no s’han sentit atrets els autors catalans pel gènere?

En general, en gèneres fantàstics has de fer molta feina d’arqueologia per trobar autors que en facin bandera. Tenim Manuel de Pedrolo o Pere Calders. És una falta de tradició. El cànon que hi havia als anys seixanta era molt de realisme històric i combatiu contra el franquisme.

Quina va ser la llavor que va fer créixer Un àngel cruel?

Va sorgir com un conte, és la primera part (n’hi ha tres) de la novel·la. I, a partir d’aquí, va aparèixer més el personatge de la segona part, l’Èric, que em servia per tractar un tema que em preocupava molt, el del bullying i assetjament escolar, perquè en vaig patir jo. Ho tenia al darrere, com ja superat, però igualment hi era. M’interessava parlar del tema, però sobretot de les conseqüències traumàtiques que provoca, com queda la manera de pensar de la persona. I, amb el terror, podia jugar amb la idea de l’àngel cruel que és com la veu interior que constantment et va dient que no vals la pena.

L’Èric, un dels protagonistes, està traumatitzat per la pèrdua viscuda, però també el pare i la germana.

El terror és un gènere que parla del trauma, perquè un fantasma és el reflex d’allò no resolt, una metàfora. La casa encantada és l’excusa perquè exploti tot això. No volien acceptar-ho d’ells mateixos i acaba sortint.

Ha dividit el llibre en tres parts. Cada part se centra en un dels personatges i és l’àngel cruel que narra la mateixa situació en segona persona. Ha estat complicat?

No, se’m fa fluït, és com conversar amb algú. Però crec que és la forma que necessitava la novel·la per explicar aquesta veu interior que tots tenim i que et pot dir coses dolentes. I si tens algun trauma, encara és més forta. En segona persona, podia transmetre millor el missatge i fer una novel·la més psicològica d’interioritzar els personatges.

La mateixa història la planteja des del punt de vista dels tres personatges. Serveix per posar al lector en la pell de l’altre.

Era arriscat. Hi ha un conte i una pel·lícula, Rashōmon, del japonès Kurosawa que explica un assassinat des de tres punts de vista i és una mica això, i amb la irrupció fantàstica perquè el tercer és des del mateix mort, una mèdium. Era un experiment interessant i em permetia entendre les reaccions dels personatges.

Li interessa especialment el món del sobrenatural?

Des d’un punt de vista metafòric, sí. A tots els pobles hi ha una casa encantada, però m’interessa més com a autor. Soc molt consumidor de terror, tant de pel·lícules com de llibres, però m’interessa més com Stephen King o Shirley Jackson juguen amb el terror des d’un punt de vista més metafòric per explicar-te uns personatges i uns traumes. It, per exemple, és una metàfora del despertar sexual i l’època convulsa dels anys 80.

Cal una notable habilitat per dominar el gènere?

Has de tornar una mica a la infantesa, trobar els sentits primaris de què et fa por, tot i que, com a adult, també tens les teves pors i traumes no resolts. Ha sigut més reflotar-los amb mi mateix, com obrir una mica les ferides per poder anar més enllà. També és una forma catàrtica per al lector i per a un mateix per superar-ho. Tots els que escrivim ho fem per alguna cosa, per trobar sentit a la vida o al que et passa. Tot i que també defenso l’escriptura i lectura com a entreteniment.

Tampoc ha volgut renunciar a la parla lleidatana. Molts personatges el parlen, no els principals perquè aquests venen de Barcelona, però sí la gent del poble.

Hi hagut diversos autors que ho han fet no només amb lleidetà, també amb el dialecte de les Terres de l’Ebre. Per mi era lògic fer-ho i em servia per fer el contrast amb els personatges perquè cadescún tingués la seva veu, era la forma natural de transmetre més sentimentalment això, el sentiment d’arrelament. Vols reflectir la realitat dins la teva terra, com és i com ho sents.

La portada del llibre, feta per l'il·lustrador Àlex Santaló, recrea molt bé aquest àngel cruel.

Estic molt content, és preciosa i agafa molt la idea de la novel·la. És una edició més pulp, d’aquestes de quiosc, amb més dibuix de còmic, un estil molt característic que marca una època i Spècula el recupera i ho fa molt bé.