«La biblioteca de Peralada ha format part de la meva vida»

El 31 de desembre, la historiadora de l’art i bibliotecària Inés Padrosa tancarà una etapa professional de quasi quaranta anys al castell de Peralada. Es jubila com a bibliotecària d’una de les biblioteques privades més importants del país. Adverteix, però, que aquest només és un punt i a part.

El primer cop que Inés Padrosa va entrar a la biblioteca del castell de Peralada tenia divuit anys. Aleshores desconeixia que aquell escenari esdevindria molt familiar per a ella en el devenir dels anys. La profunda curiositat que sempre l'ha empès, l'ha dut a conèixer el ric llegat que s'hi atresora, fent recerca en el fons i divulgant-lo amb articles i llibres. En aquesta entrevista en parla detalladament.

Quin és el primer record que té de la biblioteca de Peralada?

Hi treballo des del 1986, però hi estic vinculada des de l’any 1974, quan vaig començar a provar la biblioteca. Estudiava biblioteconomia i vaig fer un treball sobre la biblioteca de Peralada a l’Escola de Biblioteconomia, a Barcelona. Quan acabàvem, havíem de fer una tesina i jo la vaig dedicar a cites bibliogràfiques de Castelló d’Empúries, d’on soc, i que, al cap d’uns anys, va ser publicada en els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. El senyor Albert Compte m’ho va oferir. Per fer la tesina vaig venir molt a Peralada per trobar bibliografia local. Era el curs 1973-1974. Vaig fer primer el treball i, el curs següent, la tesina. A Peralada, però, es vivia una època difícil. El 1972 Miquel Mateu havia mort i tot això estava molt tancat, no es podia visitar encara el museu i per entrar a la biblioteca havies de fer gestions.

Van haver de passar uns anys perquè reprengués la relació.

Sí, vaig estudiar Història de l’Art i vaig pensar que la biblioteca de Peralada estava especialitzada en aquesta matèria i que hi podria trobar llibres que els professors m’aconsellaven. D’altra manera, hauria d’haver anat a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, perquè es tractava de llibres antics, amb molt pocs exemplars i hi havia cua per consultar-los.

I va pensar en Peralada.

Estava aquí al costat i vaig tornar-hi. Venia a llegir i a estudiar, com a usuària d’una biblioteca, com a lectora i investigadora. Venia un dia a la setmana, un matí. Però vaig acabar i vaig continuar donant classes d’anglès en un institut de Girona. Un dia vaig pensar que els alumnes havien de conèixer Peralada i els hi vaig portar d’excursió. Resulta que feia pocs mesos que s’havia mort el bibliotecari i em van oferir el lloc.

Va acceptar, imagino.

No, vaig dir que no. Era un canvi, però com que la biblioteca era un atractiu, va poder més això que altres avantatges de l’ensenyament. Vaig parlar amb el senyor Suqué i Carme Mateu perquè no em podria incorporar fins que acabés el curs escolar. Vaig començar a l’octubre.

Quines eren les seves tasques?

Catalogar els llibres que hi havia i els que arribaven, que eren molts. Perquè jo sempre m’he preocupat que hi hagués molta bibliografia local, un tema que a mi sempre m’ha agradat molt. També he procurat tenir llibres d’institucions com la Diputació o ajuntaments per poder donar, amb el més actual, una continuïtat al fons històric tan important que hi ha, que hi hagués el reflex de la cultura actual en aquesta biblioteca, també. Encara que tinguem llibres espectaculars, únics, amb gravats, però la cultura actual hi havia de ser. També era una manera d’estar vinculada al món cultural.

Com va passar amb l’Institut d’Estudis Empordanesos.

Sí, el senyor Compte em va convidar a formar-ne part i hi vaig estar disset o divuit anys.

A banda de catalogar, se li van presentar altres reptes.

Sí, a banda d’organitzar l’exposició anual, al cap de poc de treballar aquí, l’Ajuntament em va encarregar escriure un llibre sobre la història de la Principal de Peralada. Aquí es va iniciar una aventura que mai no havia pensat. La curiositat intel·lectual sempre l’he tingut, però tampoc pensava a traduir-la en un llibre o article. Aquest encàrrec va ser l’esquer que va desencadenar tot el que va venir.

Quants llibres ha publicat?

No els he comptat, però cap a quaranta.

Una xifra gens menyspreable.

N’hi ha que són fets en solitari, altres són col·laboracions. Hi ha articles que podrien ser llibres. Amb les noves tecnologies, per sort, totes aquestes investigacions són a l’abast de tothom, perquè com totes les revistes són digitals i estan indexades i es fan reculls...

Què la porta a fer recerca?

Ho faig perquè em ve de gust, per curiositat, no per fer mèrits. El que m’ha agradat molt sempre és treure personatges de l’anonimat. Amb alguns no ho aconsegueixes, però sí que ajudes a conformar la seva personalitat. En el cas dels comtes de Peralada, no se’n sabia gairebé res i tot el que he arribat a aportar sobre ells ha donat una imatge completament diferent. I no només d’ells, sinó també de les col·leccions de Peralada. Semblava que aquestes s’havien fet a posteriori, però després veus, quan els descendents s’ho van voler vendre, els inventaris amb tot el que hi havia, que si quadres, retaules i els vint-i-vuit mil llibres de la biblioteca. Sovint, llegint les seves cartes, que eren molt familiars i col·loquials, penso que els comtes són com companys d’aventura, en el meu cap m’he fet una aproximació de com eren i crec que estarien contents de veure com se’ls està fent justícia.

En la investigació sobre els comtes hi va haver un punt d’inflexió.

Sí, van confluir els astres perquè el meu fill es va casar amb una mallorquina i l’arxiu dels Rocabertí està a Mallorca, a Palma. Així, quan anava a Mallorca, anava a l’arxiu. Per això ha sortit tanta documentació respecte a l’església del Carme, el castell…

Descobrir té un punt d’emoció.

Quan ets en un arxiu i trobes un document que està relacionat amb alguna cosa que busques, més d’un cop hauria fet un esglai, et venen ganes de comunicar-ho. Molts cops trobes coses inesperadament. A vegades un article penses que serà ràpid, però van apareixent noves dades i les has de lligar. Però això és maco, és com fer un puzle o una investigació policial. Són moltes hores, llegir molt i, a vegades, no trobes res. Altres vas col·locant els punts claus.

Podríem dir que aquesta biblioteca extraordinària és casa seva.

Sí (riu), ha format part de la meva vida, perquè jo vinc als matins aquí, però tota la recerca la faig a les tardes i als vespres a casa. En comptes de mirar la televisió, m’assec davant l’ordinador i treballo.

Ha compartit l’espai amb altres historiadors de l’art. Penso en Jaume Barrachina (1951-2020).

Ell s’ocupava del museu, però hem coincidit molts anys i ens hem enriquit mútuament.

També Peralada ha estat punt de trobada de molts investigadors.

Això, molt. Cada investigador estudia un tema i quan ve aquí li encanta explicar-t’ho. Quan te’n fan partícip, et fa confiança que no el passaràs davant ni ho comunicaràs. La investigació està oberta a tothom, no hi ha cap tema tabú, sempre ha estat així. Ara, d’aquí a tenir-ho tot penjat a Internet, és un altre món. A més, no hi ha ni personal per fer-ho. Si en tens, pots fer moltes coses.

Després de tants anys fent recerca, encara se sorprèn?

Molt. Per exemple, quan vaig fer el llibre de cartografia de la col·lecció de Peralada i vaig voler posar llibres amb mapes, que fossin atles o no, el mateix Quixot que inclouen mapes del recorregut que va fer. O llibres sobre la història de l’Església que contenen mapes. Des que el vaig fer, me n’he trobat molts altres que tenen mapes. Com més anys tens, més coneixements has adquirit i potser un llibre que fa trenta anys em va caure a les mans no li vaig donar importància i ara sí. Això no ho pots transmetre en dos dies, s’ha de viure i palpar. El meu avantatge va ser començar tan aviat, amb divuit anys.

"El que m'ha agradat molt sempre de la recerca és treure personatges de l'anonimat"

En aquells inicis feia més temes locals. Ara ha obert molt el ventall.

Sí, als temes de caràcter més internacional com l’estudi dels plecs de la col·lecció Henry Huth que hi ha a la biblioteca. L’article ha tingut molt èxit, la gent l’està llegint molt i se l’està descarregant.

Bona part de les recerques parteixen d’aquestes col·leccions.

Aquestes darreres estan focalitzades en els fons. Abans, no, com va ser el cas del Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà (2009) fet a partir d’entrevistes amb gent o de buscar informació a altres llocs, a escala comarcal o provincial. Ara ja em centro en els fons dels comtes i el de Miquel Mateu. De l’època dels comtes, hi ha llibres extraordinaris, amb exlibris, superlibris. També he trobat llibres del besavi dels comtes. Tot això, ho vas aprenent amb el temps. A les fitxes, no et posa de qui és el llibre, has d’anar a les lleixes, mirar els volums i guiar-te per una dedicatòria. En el cas del besavi, que era fill il·lustre de Mallorca, ell sempre posava on l’havia comprat i el que li havia costat. I afegia Dameto. Al final n’he aconseguit cap a cinquanta.

Com estan classificats?

Hi ha un sistema de catalogació, que era el que es feia, la classificació decimal, la versió que va fer Jordi Rubió per a les biblioteques de Catalunya: els calaixos, els cedularis... Hi ha repertoris clàssics i coneguts com el de Palau i Dulcet que ja cita molts llibres importants i si algú el troba citat, recorre a nosaltres. També a través d’altres portals més actuals i els facilito les coses perquè puguin fer la descripció dels llibres. Jo ja he fet el catàleg dels manuscrits catalans i llatins i fa anys que estic fent el dels manuscrits castellans, però són molts i no sé si l’acabaré mai.

Què inclou en les descripcions?

Coses que, per mi, són importants com de què va el llibre, si hi ha un exlibris, com és l’enquadernació, si és l’original o no...

El llibre com a suport sempre li ha interessat.

Sí, perquè és com una capsa de Pandora. En un llibre, pots veure el contingut, però, per mi, ara, això és el menys important. És tot, l’embolcall, qui l’ha enquadernat, per quines mans va passar, tots aquests elements i característiques pròpies que el fan ser únic. És el que m’agrada, anar investigant-lo. El llibre representa la necessitat de difondre la cultura d’una manera més ràpida. Com ho va ser la fotografia amb la imatge, salvant la distància dels segles.

Treballar en un lloc així, envoltada d’incunables, bellíssims llibres d’hores... Quin regal.

El propi llibre té unes facetes estètiques que són el reflex dels moviments artístics que hi ha hagut al llarg dels segles. En haver fet Història de l’Art, s’hi ha sumat l’interès per aquestes qüestions de les col·leccions.

"Dels comtes de Peralada no se'n sabia gairebé res i, amb la recerca, ara tenim una imatge completament diferent"

La biblioteca té un prestigi.

Molt. Quan jo estudiava, totes les bibliotecàries la tenien dalt del pedestal, era una de les emblemàtiques de Catalunya. Ara, en aquests moments, no sé si la gent la coneix prou, perquè hi ha tanta informació que, a vegades, els objectius de la gent jove es dilueixen i no sé si es poden enfocar cap aquí. També les biblioteques han canviat molt amb fons digitals, noves tecnologies. Aquí, també, però seguim ancorats, visualment, en el segle XIX.

També aquest és l’encant.

Quan es fa la visita, sents una quantitat d’exclamacions. La gent que no l’ha vista mai, queda meravellada. Totes les parets folrades de llibres, és una imatge molt agradable.

I rere cada llibre, una intenció.

I perquè es va triar aquest, n’hi ha que venen de la desamortització, n’hi ha molts de genealogia i heràldica perquè als comtes, com eren nobles, els agradaven. Després trobes que alguns havien format part d’altres col·leccions com la de Pascual de Gayangos, un gran bibliòfil. D’altres no saps qui són i t’obliga a investigar. Has d’anar llibre per llibre, perquè no surt descrit a la fitxa. I després, les col·leccions, com descobrir que els llindars de les portes i finestres venien de Savallà i altres de Mallorca.

Tot i la jubilació, el contacte amb la biblioteca no el perdrà, no?

Suposo que no, perquè hauré de venir, ara, com investigadora. Tinc uns quants articles per anar acabant. Hi ha moltes coses en curs. Malgrat tot vull venir poc, t’has de saber deslligar, tot i que costarà (riu).