«M'interessa el dubte que et fa reflexionar sobre el perquè som aquí»

Jordi Coca (Barcelona, 1947) és un nom indispensable de les lletres catalanes. Havent superat els cinquanta anys de trajectòria, manté les ganes de fer intactes buscant cada dia motius, com diu ell, per estar entretingut. Ho fa amb el teatre -aquest octubre estrena, dirigint, l'obra La última cinta de Krapp de Samuel Beckett- i amb l'escriptura, havent conclòs una novel·la llarga, de més de sis-centes pàgines.

Un dia, una veïna va oferir-li a Jordi Coca i a la seva dona un gat. Quan el van veure, en un racó, van sentir que els mirava fixament. No van dubtar. Se’l van endur. Així va començar una convivència i un camí de descoberta d’emocions que l’escriptor no hauria mai imaginat tenir per un animal. Amb ell jugava i hi parlava i amb ell va sentir amor incondicional i també el pes del dol quan el va haver de sacrificar. Després de tres anys i de prendre perspectiva, tot es plasma a El darrer dia (Edicions 62), una novel·la «molt senzilla i molt sincera» de la que va parlar divendres passat al cicle Punt de Lectura davant una festiva plaça Major de l’Estrada plena a vessar.

Aquest és un llibre diferent dels anteriors, més proper, molt sincer. 

Tots els meus llibres són sincers, però aquest és molt personal. Si m’haguessin dit, primera, que tindria un gat, mai de la vida m’hauria passat pel cap. I, després, que tindria un animal que et robarà el cor i se t’autodescobreix la capacitat d’estimar, cosa que no hi havia pensat mai. Clar, estimes persones, per descomptat, però no ets conscient que, de sobte, se’t desperta una mena de... va ser un flaix, instantani, des del primer moment que el vam veure. I vaig pensar que ho havia d’explicar, aquest procés d’apreciar als animals, sí que pots comunicar-t’hi. Sempre hi ha una paret que no pots arribar a superar, però déu-n’hi-do el flux que hi ha en un sentit i un altre. Hi havia dies que hi parlava amb en Núvol i ell amb mi. És un llibre escrit amb moltes ganes i il·lusió.

També és un llibre de comiats: d’en Núvol, de l’Empordà, de la casa a Tirós (nom fictici sota el qual s’amaga Rabós on va tenir residència vint anys).

Quan vaig començar a escriure això encara no estava tan clar. La casa sí que se’ns havia fet feixuga, però encara no havíem decidit marxar. Però el comiat del Núvol sí, és un dol.

Amb ell tracta d’aquesta relació diària entre l’humà i l’animal, i ho fa de forma molt natural.

No he reflexionat més del compte, va ser una cosa espontània, nascuda de la necessitat i estranyat amb mi mateix d’escriure sobre un gat. 

Un gat que l’acompanyava cada dia. 

I és un gat com podia ser una persona. També és una excusa per parlar d’aquesta descoberta de la capacitat d’experimentar un tipus de sentiments i emocions. A vegades, quan escrivia em deia a mi mateix que m’estava fent vell perquè estava mig emocionat. Quan el llibre es va publicar, al parlar amb la gent em deien que acabaven plorant i em va alleujar de pensar que no només em passava a mi. Ha estat una experiència curiosa. Cada llibre és una aventura i et suposa una cosa nova, però una descoberta de capacitats teves que no sabies que tenies, ha estat bé. 

I la necessitat d’escriure-ho. 

Aquesta la tinc cada dia i si no faig això...és com una droga. 

Com que no havia de guanyar-se el sou (Coca ha estat quaranta anys professor de literatura dramàtica a l’Institut del Teatre), escriure és una pulsió de la qual no s’ha pogut escapar? 

Sí, l’he tingut tota la vida, l’escriptura és el que més hores i més temps m’ha ocupat i en situacions molt difícils de molta feina, com els quatre anys que vaig ser director de l’Institut del Teatre. Tanmateix, jo buscava com fos una hora, dues, perquè era una necessitat, un hàbit. No he volgut mai tenir una actitud d’escriptor professional, la qual cosa no vol dir que no tingui una relació amb la feina d’escriure absolutament rigorosa. Puc dedicar entre vuit i deu hores cada dia, per mi és un gaudi, una actitud que forma part d’una manera determinada d’entendre la literatura. Jo crec en què representa l’art, la literatura o qualsevol representació artística perquè al final no som gaire més que això, tot el que sabem sorgeix de la reflexió de la gent que es dedica a la creació. 

El llibre plasma aquesta rutina, la constància i també patiment. 

Va haver-hi un període amb en Núvol que patia per tot. De fet, tot el que explico sobre ell és veritat. És una novel·la en el sentit que acabes construint una coherència, però tot l’entorn és inventat. Cap dels personatges són reals. No volia entrar-hi perquè no m’interessava.

En Núvol fa que s’obri emocionalment. 

Molt, em fa vergonya dir-ho, però hi havia moments quan ho escrivia que tenia els ulls plorosos. No entenia què era. Em recordava a mi abans del Núvol. Un gat era un gat, no entrava a formar part de cap de les meves preocupacions. Va ser una descoberta. Jo no en sabia res de gats. Són molt espavilats a trobar el millor lloc, tenen una sensibilitat especial i una dignitat enorme. Però també hi ha una altra cosa. A mi, l’argument no m’interessa gens, les grans aventures ja es veuen a les notícies. Les coses que jo escric, la literatura que a mi m’interessa és això, coses molt senzilles des del punt de vist argumental. M’interessa, com a matèria d’escriptura, què passa quan no passa res, aquella emoció, aquell dubte o sensació que et fa reflexionar del perquè estic aquí o fer el que faig, el que forma part del dia a dia. Aquesta sensació, sempre acompanyada d’una mica d’incertesa i de por, de no saber per què vivim. Aleshores és quan les coses agafen un sentit diferent.

La descoberta del món animal va paral·lela a la descoberta del món rural i ho explica amb molta sinceritat.

Sí, però a vegades per fer-ho t’has de posar una màscara. 

El títol va ser difícil de decidir? 

Per mi són molt importants. Pràcticament, no puc començar a escriure si no tinc el títol perquè aquest em marca la direcció. No el trobava, anava treballant mentalment, però no podia escriure res. Al final vaig pensar en El darrer dia perquè, tot això, és veritat que va passar. Ara l’experiència de dolor intens de portar un ésser viu i que t’estimes molt i que el matin, per mi és brutal, et quedes destrossat. El darrer dia és com dir, ara puc explicar-ho tot. 

Després d’haver mostrat aquesta vulnerabilitat.

Sí, ho som molt. Estem entre la incertesa que som vulnerables i que no sabem res. I no hi ha cap diferència entre parlar d’un animal o d’una persona, és una emoció que apareix en un moment determinat, que va evolucionant i creixent, de la qual vas tenint consciència. 

També és un llibre que ens apropa als seus anys a l’Empordà.

L’Empordà té una mitologia de la qual té la culpa Josep Pla. Hi ha dues desgràcies horroroses a la literatura catalana. Una, molt greu, és que s’ha generat tota una sèrie d’escriptors que són imitadors pèssims de Pla i que són capaços de parlar de la tramuntana i els colors dels arbres a la tardor, però res més, sense contextualitzar res, com Pla. L’altra desgràcia empordanesa són els seguidors de Dalí. És la concepció que l’artista ha de ser genialoide i això és espantós, l’artista ha de ser un obrer que treballa, al taller i va fent, però no aquesta boutade. Aquestes coses em posen molt nerviós i sempre he procurat fugir-ne.

Què els va portar aquí?

Buscàvem una segona residència més aviat cap a Tarragona, però no acabàvem de trobar i un amic que tenia llogada una rectoria a tocar Figueres em va parlar de les condicions, que la inversió que feies en restaurar s’anava descomptat d’un hipotètic lloguer raonable. Em va acompanyar a Rabós, estava bastant malament però vam acabar aquí. I no tenia res a veure amb el mite empordanès.

Aquí va tenir molt contacte amb Palau i Fabre.

Ja el coneixia des del 1974, però al ser relativament veïns, ell s’estava a Llançà, a Grifeu, durant els estius, que eren llarguíssims, ens veiem molt sovint. A més jo vaig fer la tesi de doctorat sobre el teatre de Palau i ell estava emocionat. Vaig tenir molta sort, jo i molta gent de la meva generació, perquè quan vam començar a publicar, entre el 1968 i 1971, Montserrat Roig, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Jaume Cabré, tota l’anterior generació, que tenien la sensació que amb ells la cultura catalana, i sobretot la literatura, s’acabava, ens van rebre amb els braços oberts. Recordo a Avel·lí Artís i Gener, Pere Calders, Xavier Benguerel, tots, tots. I Palau i Fabre, igual.

Evoca el festival de poetes que van impulsar al poble.

Quan vam llogar la rectoria, la persona amb qui vam parlar del Bisbat ens va dir que els hi agradava que la gent s’integrés en la vida del poble. A nosaltres ens feia il·lusió fer alguna activitat i com ens vam entendre molt amb el capellà, mossèn Jaume Angelats que ara està a Cadaqués, ens va cedir l’església, cosa que no va ser igual amb l’ajuntament d’aquell moment, que no ho van acabar d’entendre. Aquell dia venien tres-centes persones al poble i hi van passar els millors poetes, eren amics meus.

Després de vint anys a Rabós, van marxar de la rectoria que van rehabilitar.

Ara fa tres anys, quan es va acabar el contracte que teníem i aquella primera relació humanista amb el Bisbat, un acord entre les dues bandes, es va convertir en una autèntica màfia. Aquella gent que eren entranyables es van convertir en una empresa que extorquia a la gent, imposant unes condicions espantoses. No ens havien de regalar res, però les persones que hi portàvem vint anys, que havíem fet una inversió, havíem construït una vida i amistats, de cop, t’apugen el lloguer en pla mafiós. Vam tenir la sensació que s’havia acabat tot, era un altre capítol de la nostra vida. La novel·la comença en el moment de veure la casa i les condicions horroroses en les quals està i després arriba el temps de deixar-la i marxar. I això lliga amb El jardí dels cirerers de Txékhov. (El darrer dia s’enceta amb la cita de l’autor rus: I si estigués somiant...)

El llibre també conté molt teatre, moltes referències com quan parla de la preparació d’Ifigènia.

Va coincidir amb la malaltia d’en Núvol i l’Ifigènia i la mort va aparèixer. Tot quadrava, s’acabava una etapa.