«Finalment, el que compta no són tant els fets sinó com els hem viscut»

Les relacions familiars, el pas del temps, la mort són alguns dels temes que analitza l'escriptora Imma Monsó (Lleida, 1959) a les seves novel·les. També ho fa a La mestra i la Bèstia (Anagrama), que dedica al món del pare. «La Severina encarna un tipus d’ingenuïtat, és una ignorant en l’aspecte políticosocial, com la majoria de ciutadans de la postguerra, però té molt d’idiota, en el sentit de Dostoievski, aquell que és capaç de pensar sense idees preconcebudes, sense els prejudicis que ens crea la cultura, que pot rebre les coses amb una mena de puresa». Així definia l'autora a la protagonista del llibre, presentat divendres passat al cicle Punt de Lectura d’Agullana on Monsó va mantenir una conversa amb l'historiador de l'art Enric Tubert i va donar respostes a les preguntes del públic assistent.

No he llegit el llibre, l’he escoltat en audiollibre narrat per vostè mateixa. Com va viure l’experiència?

Per definició no m’agrada gaire parlar en públic i com menys ho fas, més et costa. Així que m’esperava tota la promoció de la novel·la i em van comentar el tema de l’audiollibre, que si ho feia l’autor sempre té un plus, tot i que sóc més partidària que ho faci qui en sap de veritat. Però vaig dir que sí, com una manera de connectar amb la pròpia veu, i, la veritat és que va anar bé. Ara, van ser vint dies tancada a la cabina. Va ser tota una experiència, que no repetiré (riu). Quedava esgotada físicament, fins i tot afònica un dia.

Hi ha autors que no tornen a llegir-se mai més els seus llibres.

És que no havia rellegit mai res perquè són coses molt existencials i em sacsegen molt.

A La mestra i la Bèstia uneix el Pirineu de Lleida i l’Empordà.

Efectivament, a l’Empordà hi ha la casa de la carretera. Aquesta era la terra de la mare. Ha estat com una reconnexió amb ella. Però la terra i la memòria històrica del pare em quedava pendent i coses que apareixen i que parteixen de qüestions biogràfiques.

Així podríem dir que és de les novel·les que més la representa?

Jo diria que ho faig en totes. I més el tipus de novel·les existencials, també les que m’agrada llegir, les que no són de gènere ho treus de la teva pròpia experiència. I així me les llegeixo jo, com si fossin fets reals i la resta no m’interessa tant. Però sí que totes tenen grans components autobiogràfics. Com Tot un caràcter va ser la novel·la de la meva mare, aquesta és una mica la del meu pare que, en morir quan jo tenia set anys, em faltaven moltes peces per encaixar.

Aquests buits li generaven la necessitat de saber més?

És ben cert. Hi ha una necessitat, d’una banda, pel buit i, per l’altra, va tenir a veure amb la mort de la meva mare abans de la pandèmia. Quan ja no tenim a cap dels dos pares, ho he vist sovint, hi ha la necessitat de recuperar-los com a persones, què havien fet, què havien estat. Quan ets jove no t’havia interessat especialment, no preguntes mai o menys del que t’agradaria, i, al final, t’adones que t’havia semblat normal no fer-ho. El territori és llunyà, Vilaller, a l’altra punta de la frontera amb l’Aragó i França, a més de quatre hores de Barcelona. En morir el pare hi havíem anat poc i tenia el dèficit d’aquesta família, que ara he recuperat, fins a cert punt, clar perquè mai no recuperes el que no has tingut en tota la vida. Jo tenia aquest poble molt idealitzat i la muntanya, aquell on no pots anar o el què no pots fer.

La mestra i la Bèstia és el viatge vital de la Severina, des de la innocència absoluta.

És el tema de la ingenuïtat, que hi és molt present, com veiem l’entorn sociopolític quan som petits i no tenim una família que ho expliqui tot. Aquell moment era el del silenci quan ningú explicava res. En el seu cas, l’activitat clandestina del pare fa que hi hagués encara més aquest entorn peculiar de no parlar de les coses. Severina és educada a casa amb la qual cosa viu poc socialitzada.

A l’inici, ella enyora estar amb altres nens, però s’adapta tan bé que en fa una manera de viure.

És una qüestió que he treballat molt i m’hi sento representada. A mi em van dur tard a l’escola, entre els set i vuit anys, tot i que la meva mare era mestra, i era extremadament tímida i filla única, i això em va crear un dèficit de socialització. I després, el que fas és acomodar-te a això, acabes estant bé sola quan sol no ens convé tampoc excessivament.

Tracta la postguerra des d’una altra òptica.

No tant des dels fets objectius o documentats i des de l’exterior, sinó des de la memòria interna d’una nena, que, penso, és quan més podem arribar a explicar el què ha passat. Aquesta va ser una gran troballa d’Henri Bergson, potser el que més ens ha quedat, aquesta teoria de la memòria interna, que finalment, el que compta no són tant els fets sinó com els hem viscut cadascú. Així, al final, quan la Severina ja és vella, té la sensació que aquells primers vint anys de la seva vida van ser llarguíssims i que els darrers cinquanta-set han estat com un sospir. Aquesta sensació la tenim sovint i més com més grans ens fem. Els primers anys són molt importants, plens de coses.

Ella sent prematurament com d’efímer és l’existència.

És com una revelació. Quan ho percep, la frase la travessa. Té la vivència de la finitud, de la mort, en definitiva, una consciència que normalment adquirim més grans. Fer-ho tan aviat, conforma un caràcter més melancòlic i fosc.

Formar-se a casa amb unes lectures poc habituals, per la seva edat i el temps que li toca viure, ho potencia?

Són moltes coses. Aquesta solitud tan extrema, la incomunicació també genera aquest sentiment tan terrible de soledat, perquè la comunicació només la té amb els pares, però ells utilitzen aquest llenguatge en clau, que és una font també de comicitat i ironia, que la desconcerta. També l’educació crítica de la mare, les lectures poc apropiades per a una nena tan petita. Tot li genera la lucidesa de saber que som mortals i que, en definitiva, en qualsevol moment, pot desaparèixer. Sempre m’he preguntat fins a quin punt és beneficiós tenir-la o no. A priori ho hauria de ser, però a la vegada és complicat. I quan la tens ja no pots deixar-la, com li passa a ella.

Que la duen a fer coses extremes com esdevenir una biblioteca humana memoritzant els llibres de casa.

Sempre passa que hi ha connexions perquè rellegia Farenheit i no recordava que memoritzessin. I efectivament, ella necessita memoritzar-ho perquè les seves vivències sempre són molt internes, massa, i ho viu tot sense quasi necessitat de fer-ho real, de materialitzar-ho, tocar-ho.

Tot el llibre és un homenatge a les llengües, a les paraules.

A mi m’agraden molt. Va ser molt interessant retrobar la variant ribargorçana, encara que no hi ha moltes frases a la novel·la perquè només són uns personatges com el Simeó, qui més aviat parla lleidatà, la Justa i les seves amigues. Jo tenia la sonoritat com a record de petita, aquells imperfects que fan, que és molt diferent del català central. Em vaig posar en contacte amb Ramon Sistac (filòleg, lingüista i dialectòleg) i família meva perquè s’ajustés el diàleg. Però al ser una variant només tenen corpus i un diccionari petit incomplet. Ara, és un so molt diferent i jo el tenia interioritzat. A la novel·la es reflecteix un cert xoc entre l’est de Catalunya, més marítim i assolellat, i aquest oest més profund, que és la Franja de ponent com les terres de Lleida i la Ribagorça. Són caràcters realment molt diferents i això ho veia a l’anar de petita al poble. La meva mare era una persona extravertida, lluminosa, amb català central que té la cantarella més marcada, i allà tot era sobrietat absoluta, mineral, fosc, sense ornamentació. I jo m’inclinava cap aquest costat perquè em resultava molt curiós. I em resultava invasiva tota aquella llum de la meva mare que a ells els encantava perquè era qui venia de fora.

Un dels desitjos de la Severina és anar a un poble de muntanya, o ser d'un poble, per socialitzar-se. Hi va com a mestra el 1962. Té dinou anys. Allò la transforma.

L’estada a Dusa és fonamental i, per això, hi ha la simbologia del pont que es va endur la riuada l’any següent que ella va marxar. I allà segueix, igual, perquè està dins la inèrcia de la muntanya, que les coses es fan a poc a poc o no es fan directament.

Allà coneix a Simeó, la Bèstia, l’home desitjat, prohibit, amb cicatrius.

És un personatge potent. Sense ser en absolut convencional ni tenir cap virtut homologada, és desitjat i respectat. És un home de tornada de tot, que la il·lustra i l’ajuda a descobrir el passat del pare o a deduir les activitats que aquest tenia. També té una certa manera de distanciar-se de les coses que la trobo interessant, sobretot en aquests temps de córrer. Ara que rellegeixo Kundera i allò de la insignificança. És que ens creiem tan importants i ens atabalem tant per tot, quan, després de tot, res ho és.

Escrivint pren encara més consciència del què som?

Quan escrius crees veus que sempre dialoguen i que veuen les diferents cares del prisma. I al veure-les no pots prendre partit. La literatura serveix molt per desvincular-se de veure només una cara i deixar l’altre perquè t’ha tocat. Estem en el regne de l’opinió que gairebé substitueix els fets, com deia Hannah Arendt. Algunes coses d'aquesta novel·la tendeixen a desactivar el fonamentalisme en general, el pensament binari, deixar-te veure totes les cares del prisma. Aquesta vindicació que fa Simeó de l’exili, com si fos l’etern exiliat. La manera com la Severina, quan ja és vella, pren distància. També la seva mare, la Simona, quan prefereix, per no adoctrinar-la, desconcertar-la, li explica algunes cares del prisma. Li diu que ha de tenir pensaments propis però aquests també requereixen un aliment, una base, i ella està excessivament desconcertada.

Després del poble, on s'estarà un curs, la Severina viurà a Barcelona i els dos primers anys intentarà mantenir-se aïllada.

Això és impossible. Quan veu que el seu projecte de socialització al poble ha fracassat, entre cometes, perquè no acaba d’integrar-se del tot, potser perquè un poble no és el millor lloc on fer-ho, a Barcelona, submergir-se en l’anonimat li dona llibertat, però també veu que no és la manera. L’estada a Dusa va cap a la política, el que hauríem d’entendre per política, que som sers humans socials i que, necessàriament, hem d’anar cap als altres i arribar a consensos i ens hem d’entendre sí o sí perquè compartim tota una sèrie de qüestions. I, en aquest sentit, hi ha aquest fil polític de la novel·la, no en el que sigui una novel·la política, que no ho és ni la vull fer.

Un dels aprenentatges que li aporta la mare a la Severina és el dubtar. Gran consell.

És molt important i més ara, que tot han de ser certeses. Tothom representa una idea, una opinió i no pot sortir-ne perquè es confronta. Ens hem convertit tots en petites minories molt enquistades convençudes que tenim la raó i, a la vegada, individualment no s’arriba a pensar massa i posar-ho en comú.

Per això tenim els llibres i tantes i variades mirades del món, de la vida i l'existència.

Sí, i com les mirades no són unívoques... La literatura té això, que cada autor i cada llibre et dona mirades diferents i pots veure a través d’aquests ulls altres vides. Sempre diuen que les dones llegeixen molt i penso que potser és per això que, en general, són més tolerants. No sé, però, si ho seguiran essent veient les passions que hi ha ara (riu).