Dia Internacional: Els museus empordanesos escullen peces singulars dels seus fons

Aquest dijous 18 de maig es celebra el Dia Internacional dels Museus (DIM). Els museus altempordanesos s'hi sumen com cada any. Per celebrar-ho, i convidats pel Setmanari de l'Alt Empordà, han escollit una peça singular dels seus fons.

La guitarra d’en Tonet Puig-Museu Memorial de l'Exili (Mume), a la Jonquera

Antoni Tonet Puig Artigas (l’Escala, 1886 - Tolosa de Llenguadoc, 1960) va ser un destacat militant anarquista, escriptor i compositor de sardanes que va introduir l’anarquisme a l’Escala al llarg dels anys 20 i 30 del segle XX. El 2010 Rafel Bruguera li dedicà la biografia Antoni Puig Tonet: barber, àcrata i savi. El moviment anarquista i la guerra civil a l’Escala. La guitarra va arribar al MUME gràcies a Jordi Piqué. En Tonet Puig era amic del seu pare i li va deixar abans de marxar a l’exili. Al museu es conserven, a més de la guitarra, dues partitures de sardanes (Indòmita, dedicada al polític Martí Rouret, i Per Catalunya, a Lluís Companys) que va compondre el 1945 a l’exili, des de França. Recentment, hem descobert, gràcies a Maria Ribera, Jordi Sàbat i Josep Cruelles, que la guitarra va ser construïda pels voltants del 1910 a Barcelona pel gran lutier, també anarquista, José Flix, de les quals se’n coneixen molt poques unitats. (Text: Miquel Aguirre, director del Mume)

Venus de Milo amb calaixos-Teatre-Museu Dalí, de Figueres

La Venus de Milo amb calaixos és una escultura de guix creada per Salvador Dalí l’any 1936, que avui es troba a l’Art Institute de Chicago. En un moment en què l’artista figuerenc cerca «incorporar el surrealisme en la tradició», aquesta Venus, allunyada dels objectes surrealistes dels primers anys 30, és un clar exemple d’aquest propòsit. Dalí ens explica, a més, com «el cos humà, que en l’època dels grecs era purament neoplatònic, avui en dia és ple de calaixos secrets que només la psicoanàlisi és capaç de descobrir». ¿Pot ser que els calaixos es converteixin en facilitadors del subconscient d’una societat que, allunyada de cert ideal clàssic, es veu abocada al conflicte civil? L’any 1964, Salvador Dalí va fer una edició de bronze d’aquesta escultura, i un dels exemplars és el que es conserva actualment al Teatre-Museu Dalí de Figueres. (Text: Laura Bartolomé. Centre d’Estudis Dalinians)

Sala dels molins. Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries

Els molins de la Farinera són de la marca EMSA. S’hi van instal·lar l’any 1947, substituint els anteriors. Intervenen en la fase de molta, en la qual el blat és molt de manera gradual fins a acabar convertit en farina.

Semblen iguals, però tenen diferents funcions. Cada molí té quatre cilindres que fan dues passades independents. En total 10: 4 de trituració, on el blat és molt; una de desagregació, per acabar de separar la pell de les sèmoles; i 5 de compressió, on les sèmoles es redueixen progressivament a farina.

En el sector agroalimentari, les farineres van ser les primeres que es van industrialitzar. I el molí de cilindres va marcar la diferència. Fins llavors, la molta es feia amb els molins de moles, utilitzats des d’època medieval. Es va passar de moldre per la fricció de dues pedres a moldre amb cilindres metàl·lics. (Text: Ecomuseu-Farinera)

Antefixa de pedra decorada amb una flor de lotus. Museu d'Arqueologia Catalunya-Empúries

Antefixa tallada en pedra calcària sedimentària del Llenguadoc, coneguda com a Pierre du Midi. Forma part d’un conjunt de peces similars que van ser trobades durant les excavacions a la zona dels santuaris, en el sector meridional de la ciutat grega d’Emporion. Es van recuperar juntament amb altres elements de la teulada de pedra d’un temple situat en aquell sector. Les antefixes són elements que es col·locaven en les cornises dels edificis, coincidint amb l’extrem del teulat i amb una funció decorativa. Aquesta peça té la cara frontal tallada en forma d’ogiva, on es representa una flor de lotus de set fulles, a la part posterior de la qual s’inicia una tija vegetal que serveix de llaç per unir els diversos elements. Formaria part d’un esquema decoratiu que usualment combinava palmetes i flors de lotus. En el lateral dret, hi figura una inscripció que conserva restes de pigment vermell. Es compon de dues lletres, oméga – iôta (WI), que tenen el valor numèric de 810. La seva funció era la d’identificar cadascuna de les peces

i indicar la seva posició exacta a la teulada. (Text: MAC-Empúries)

Gambina o jombina. Museu de l'Anxova i de la Sal, de l'Escala

Nansa de petites dimensions, en forma de poma, que serveix per pescar la guiula o juliola. La malla és de jonc fi i els nervis, via o engissos de branca d’olivera; en una cara hi havia el bolet, com un embut per on entrava el peix, i en l’altra, la boca amb la tapa. Es calaven a poca profunditat, amb ploms com a pes per mantenir la peça ben enfonsada. A l’Escala, s’anomena jombina i acostumaven a ser fetes de jonc per la malla i de canya per l’engís o via, mentre que la tapa era feta de branca de tamariu i cordill de pita. També s’acostumaven a tenyir amb taní per protegir els materials i allargar la seva vida útil. Aquestes trampes estan construïdes amb materials vegetals i biodegradables. A més, el disseny està pensat per pescar selectivament, només els peixos d’una determinada mida i una determinada espècie, cosa que evita la sobrepesca i l’extinció de caladors, per tant, són un bon exemple de peces de museu sostenibles. (Text: Lurdes Boix Llonch, directora del Masle)

Els museus exalcen el seu vessant de productors de benestar i progrés social amb motiu del Dia Internacional

Sèrie Silencis de Jordi Puig. Museu de l'Empordà de Figueres

Escollir una obra d’entre les més de 3.000 que conformen la col·lecció del Museu, com us podeu imaginar, no ha estat gens fàcil. Vaig començar per consultar el web del Museu on es pot accedir pràcticament a tota la col·lecció d’art de la ciutat de Figueres. Fent scroll em vaig trobar amb Ángeles Santos, Isidre Nonell, Dora García, Eudald de Juana, Tura Sanglas... i em vaig parar de cop, m’havia trobat amb el meu avi, una altra vegada. El que m’havia passat la primera vegada que vaig entrar a les reserves d’art amb la Teresa Miquel, la conservadora del Museu, em passava aquesta vegada a la pantalla de l’ordinador: coincidia amb una fotografia del projecte Silencis (2014) de Jordi Puig, amb un retrat frontal de l’avi amb una càmera dels anys 20. Independentment que el meu avi en formi part o no, Silencis és una de les sèries de fotografia que més m’agrada de la col·lecció. (Text: Eduard Bech Vila, director del Museu de l’Empordà)