Andreu Claret novel·la part de la intensa vida del seu pare a la novel·la "París érem nosaltres"

Quan Andreu Claret (1946) va enregistrar unes converses amb el seu pare, poc abans que aquest morís, no pensava utilitzar aquell material, que qualifica de "tresor", per fer una novel·la. Era, doncs, un exercici imprescindible de memòria, de preservar instants de l’existència d’un home que havia viscut molt intensament. Temps més tard, ja sense el patriarca i escoltant de nou la gravació, Andreu Claret es va adonar "que hi havia molts silencis, coses que el pare no deia". Va ser això el que el va motivar a transformar-ho en matèria literària. El resultat, París érem nosaltres (Columna), guardonat amb el premi Ramon Llull i presentat la setmana passada a la biblioteca de Figueres.

L’escriptor no va amagar que aquest viatge a través de l’escriptura ha suposat "el descobriment del pare un cop mort", una aproximació a aspectes que ell, com a fill, desconeixia absolutament. Entre aquests espais foscos, el seu profund anticlericalisme de joventut o el passat rabassaire. "El meu pare era de Súria, molt pobre, d’una família pagesa de rabassaires i ha estat fascinant entrar en aquest món tan poc tractat per la literatura catalana", explicà. En part, volia entendre com un jove sortit d’un petit poble i exiliat arriba fins a París, "quins instruments li van servir per a aquest ascens social". L’escriptora M. Mercè Cuartiella, que va conversar amb Claret durant la presentació, va destacar com, amb la història del pare, es podia "resseguir la història del país", la de "tota una generació de joves que havien tingut il·lusions" que aquells deu anys "terrorífics", del 1936 al 1945, van escapçar i que "molts no van suportar". El pare de Claret, però, va superar-ho i va agafar l’energia alimentada durant la República, per reinventar-se, també en l’exili, fent mil i un oficis: des d’empresari, carboner, fuster i, fins i tot, treballant en un circ. "Ell no tenia eines intel·lectuals ni polítiques, però sabia jugar al billar i això li va obrir moltes portes", reconegué l’escriptor. També les nombroses amistats i l’amor el van ajudar a superar les adversitats: "Ell va tenir molts amics francmaçons i la història d’amor amb la mare –la seva segona dona– el va humanitzar". Escrivint, admet, va descobrir la importància d’aquella figura materna que "li va fer tocar de peus a terra". Un somni, però, que "compartien" era París, com evidencia el títol escollit, a consciència, per l’escriptor.

París érem nosaltres es tanca l’any 1962 i ho fa bé perquè, segons Andreu Claret, "no podia fer transitar el lector en aquests cinquanta anys dramàtics i acabar malament, no tenia dret a fer-ho". Tanca el llibre, doncs, fent entrar el seu pare a Barcelona, assetjada per una nevada històrica, "com l’alliberador de la ciutat" i amb set màquines llevaneus. "Per un republicà exiliat i buscat per la policia militar, que havia marxat vint-i-cinc anys abans d’un hospital de Montjuïc en unes condicions terribles, aquell va ser el seu dia de glòria". Des d’aleshores fou conegut com l’home de les neus.