La Guerra Civil espanyola és un dels períodes més analitzats pels historiadors, però aquests llibres arriben a una minoria. Ho sap bé Andreu Claret (Acs, 1946). Per aquest motiu, i per un especial interès personal en el tema, quan va «abandonar el periodisme» en benefici de la literatura, Claret va iniciar el camí amb una trilogia de novel·la històrica dedicada a aquest temps convuls, una trilogia amb voluntat divulgadora que ara tanca amb 1939. La caiguda de Barcelona (Columna). El llibre el va presentar la passada setmana a Figueres amb la també escriptora M. Mercè Cuartiella i l’historiador Enric Pujol, en diferit.

Amb 1939. La caiguda de Barcelona, el lector segueix, amb un ritme trepidant i la sensació permanent d’estar caient pel precipici, la tragèdia col·lectiva que fou l’èxode i l’exili, però també diposita la mirada en aquells milers de vides truncades que mai més van tornar a ser el que eren. Entre aquestes, la del mateix expresident de la Generalitat Lluís Companys, a qui l’escriptor presenta en la seva darrera etapa, com un personatge dramàtic, trist, vençut i abandonat pels seus.

Andreu Claret confessa que la literatura li permet expressar «sentiments, coses viscudes». 1939. La caiguda de Barcelona és fruit de tot això que ell, com a «fill de l’exili», va viure. «A diferència d’aquí, a l’exili tothom parlava de la guerra i l’èxode, i escoltant-ho quan tenia deu anys semblava una cosa bíblica», rememora. La mare, Maria Serra, a qui li dedica el llibre, tenia només 14 anys quan va emprendre el camí a peu, des de Manresa fins al Pertús amb els seus pares –gent molt humil– i un germanet petit que anava dins un cotxet «que aviat es va espatllar». A Figueres van fer parada. «Era la ciutat on s’esperava que es produís el miracle: l’obertura de la frontera, que els francesos mantenien tancada, i la possibilitat de passar la ratlla que era com l’anomenaven», diu Claret. També el seu pare, comissari de la República, va ser a Figueres on va viure situacions extremadament dramàtiques «acompanyant els ferits». Els seus avis també van tenir un destí dissortat. Van ser separats just entrar a França. L’àvia fou enviada al camp de Barcarès, i l’avi agafat pels alemanys i destinat a una base de submarins a Bordeus. No es van retrobar fins a la fi de la Segona Guerra Mundial.

Amb tot el respecte que li mereixen els fets històrics, l’escriptor ha unit els seus records amb la ingent informació obtinguda a través d’altres lectures que ha aplegat en un llistat al final del volum. De tot plegat ha nascut la trama de 1939, que uneix personatges reals com Companys, Negrín o Azaña amb altres de ficció que juguen un paper destacat en l’acció com l’exboxejador i fidel guardaespatlles de Companys, Manel Plandiure; la seva amant, una prostituta polonesa, Agnieszka, i una periodista, Irene Moragues, lesbiana, inspirada en la figura d’Irene Polo. Tots ells prenen vida pròpia a les mans de Claret, «ajudant a entendre el drama» viscut per més de 450.000 persones anònimes que perderen quasi una dècada de les seves vides, entre la guerra civil i la Segona Guerra Mundial.

Qui no és anònim és Lluís Companys, a qui Andreu Claret humanitza allunyant-se de la idealització que molts han fet d’ell i sí optant per fer-lo proper. El seu pare, Andreu Claret Casadessús, fou un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya, i n’era amic i company. «Ell el definia com un bon home amb bones intencions, però que políticament no va sortir-se’n». El seu drama, diu Claret, esdevé «una metàfora d’una tragèdia col·lectiva» culminant en aquella escena de Companys travessant tot sol el coll de Lli. L’escriptor admet que va ser un home «incapaç de fer front a la situació, però que va morir amb una dignitat tan gran que això el salva». De fet, abans de concloure la novel·la i per sentir-se més a prop del que va viure, Claret també va travessar a peu el coll de Lli rememorant, diu ell, un dels moments «més dramàtics de la nostra història». Tot aleshores va cobrar sentit, fins i tot, aquella cullereta de plata amb què esmorzava cada dia de petit i que va ser l’únic que va salvar la seva àvia del gran esfondrament.

Un drama èpic que podria inspirar una pel·lícula de Netflix

Andreu Claret està convençut que l’èxode republicà té tal èpica que podria ser l’argument d’una pel·lícula de Netflix. «El que passava a Figueres aquelles setmanes dramàtiques és d’una densitat èpica i no només forma part de la nostra identitat», afirma tot rememorant els bombardejos sagnants viscuts a la ciutat, com el del refugi de la plaça del Gra on van morir dones, homes i infants que s’hi havien refugiat. Claret rescata aquest moment en el llibre i el descriu a través dels ulls d’uns periodistes estrangers que segueixen la retirada i que comparen Figueres amb la Gernika. Amb aquesta voluntat, doncs, Claret ha escrit el llibre marcant un ritme que recorda l’estil cinematogràfic. Assegura que li agradaria que aquesta història acabés filmant-se, perquè tothom sabés què va passar i mai s’oblidés.