«Els personatges obscurs ens atrauen, fan coses que nosaltres no gosem»

Henar Galán ja havia mostrat interès abans per la part fosca de l’ànima humana, però Cafè negre, sèrie negra, xocolata negra no només és la seva primera novel·la i setè llibre que publica, sinó que l’ha dedicat íntegrament al gènere. Dijous, a les 18.30 hores, el presenta a la biblioteca de Figueres amb M. Mercè Cuartiella i Joan Manuel Soldevilla. L'acte inclourà l'acompanyament musical de Tomàs 'Fletxa'.

Parlem davant una tassa fumejant de te i amb les vistes extraordinàries de l’Empordà que gaudeix des de casa seva. Tot és quietud i calma a diferència de la vida agitada del solitari Alfred Ramos, un taxista malcarat que Henar Galán (Àvila) ha convertit en el personatge central de la seva darrera aventura literària, Cafè negre, sèrie negra, xocolata negra, una història àgil i plena d’humor i sarcasme que enganxa el lector.

Obro el llibre i veig la dedicatòria al figuerenc Agustí Vehí, un dels autors de novel·la negra en català més destacats i amb qui compartia lligams personals.

Sí, va ser una persona molt important per a mi, el meu primer novio. I jo, per a ell, la primera xicota. Així que tota la vida vam mantenir un carinyo molt especial.

El personatge principal apareix llegint La nit mata al dia.

També tot el fil musical que va apareixent fent similituds d’escenes, moments d’emotivitat. De l’Agustí he llegit tot el que va escriure i aquesta és una novel·la molt simpàtica i desenfadada, representativa d’ell i de Figueres.

No és l’únic nom propi que es pot vincular a altres llibres seus com Leopoldo María Panero.

Faig un cameo, és cert. El llibre discorre entre tres geografies –Barcelona, l’Empordà i Maragatería, a Lleó– que es comencen a obrir quan el protagonista, Albert Ramos, inicia el procés interior de traspassar l’armadura que porta, llocs amb els quals té problemes psicològics.

En Ramos és taxista i una mica bèstia, per dir-ho suaument.

Vaig triar que fos taxista, perquè són personatges que em semblen peculiars. Estan tot el dia en circulació i reben multitud de personatges, era una oportunitat per presentar tot un mosaic de gent extravagant: assassins, trafiquetes, gent de mala vida, amb doble vida, suïcides, sensesostre... També vaig triar Barcelona perquè donava més joc.

A tot aquest retaule de personatges marginals, en Ramos els sap veure el costat bo.

En Ramos és un personatge quixotesc per l’humor que gasta, però també per les aventures que viu i per l’armadura que porta. És un home molt cuirassat, amb prejudicis de tota mena: és xenòfob, està en contra dels iaios, els gais,... i la trama consisteix que aquesta armadura es vagi fent porosa, els processos que ha de transitar per poder anar evolucionant com a personatge fins a arribar a l’amor. És un home que el persegueixen els mafiosos, s’ha trobat amb l’assassí dels pèsols, però amb qui s’ha d’afrontar és amb els seus propis dimonis interiors, com el trauma infantil per la mort de la mare quan ell era un preadolescent. Això el porta a tenir aquest caràcter agre que ho relaciono també amb la seva soledat. Els taxistes són persones que passegen molts clients tot el dia, però treballen sols. A més, ell és solter, viu sol i he volgut destacar aquesta soledat amb aquesta deixadesa personal. Bruteja la seva pròpia persona, la casa, parla amb aquesta ironia i sarcasme.

Fins que coneix l’Emília, un punt de partida.

Sí, s’adona que ha de començar a fer canvis, és un punt d’inflexió sobre el qual pivota la novel·la i que fa que en Ramos pugui progressar. Té aquesta masculinitat interna, una dualitat que ell ha de franquejar, una sexualitat no binària.

Amb l’Emília, en Ramos se n’adona com li manca l’amor.

S’adona que està sol i que aquesta dona li agrada. I per què aquesta i no una altra? Aquí sortim dels marcs en què la dona ha de ser súper femenina. A ell li agraden trets com la seva valentia que, segurament, li ve perquè en realitat és un home. Les persones tenim una complexitat important.

Apareixen altres personatges.

Són secundaris, alguns absents com la mare, però que també és present en la seva afició al cant; el pare, que té mig abandonat, o l’amistat que fa amb en Nyanyo, un toxicòman. En Ramos és un personatge molt rude, però que al final es fa entranyable.

Quan començà a escriure-la?

Durant la pandèmia. Va ser una escriptura molt ràpida, perquè tenia poques distraccions. Vaig partir d’un relat que tenia i que uns amics que ens trobem a Roses, Plomes d’aigua, em van suggerir que podia donar per una novel·la. Durant la pandèmia tenia les ganes, la disponibilitat del temps i vaig aprofitar. És pura ficció, perquè no conec cap taxista o ningú amb qui hagi tingut tanta complicitat per parlar d’aquestes situacions. He posat la meva fantasia al servei d’aquest divertimento.

Hi ha molt d’humor, una certa paròdia de les novel·les negres.

Li passa una mica com al Quixot, que al final deixa la bogeria i surt la part més humana. A en Ramos li passa igual, com tot ésser vivent s’ha d’afrontar a la pandèmia, encara que sigui un personatge de ficció. Per això el final és més humanitzat i menys caricaturesc.

El fet de ser psicòloga l’ajuda?

No sé com ho faria, si no fos psicòloga. Sí que hi ha molts personatges meus que són fora de la llei, que viuen al límit, i soc conscient que això m’ho porta la feina. Fa trenta-set anys que treballo a la presó. Aquí apareixen diversos delinqüents, però en altres llibres de relats, també.

Per què atrauen tant aquests personatges obscurs?

Perquè s’atreveixen a fer coses que nosaltres no ens atrevim en la nostra vida tan quadriculada. No et carregaries, de tant en tant, algú? Ells ho fan. Són valents i fan coses que nosaltres no gosem. Aquí rau part del seu encant.

El llibre el tenia al calaix.

Sí, i he decidit publicar-lo.

Cal valentia.

És una gosadia com els meus personatges, perquè et mostres, però també crec que és necessari per poder progressar. Si les coses no veuen la llum, resten en els calaixos, estan allà ocupant un espai mental que necessitem despendre’ns per poder anar més enllà. A vegades costa creure en un mateix, si val el que escrius. No és fàcil atrevir-se, i ho faig amb tota la modèstia i la il·lusió.

El títol està ben pensat.

Ja adverteix de la ironia que conté el llibre, aquesta reiteració del negre. I també descriu al personatge, un home que té tantes limitacions en qüestió de creencies errònies: si pren un cafè amb sucre és una mariconada, els wiskys han de ser sense gel...però a la vida ja passa això, que vols anar per un camí i aquesta et porta per un altre. Sí, allò que cantava la Mari Trini: El amor es una barca con dos remos en el mar, un remo aprieta en mis manos, el otro lo mueve el azar. També forma part de l’encant perquè si ho sabéssim tot...