«La literatura és més lenta que la vida, aquesta no s’atura mai»

Pilar Francès (Sant Feliu de Guíxols, 1966) és la primera dona que ha rebut el premi Empordà. Tot i ser un guardó concedit des del Baix Empordà, l’autora matisa que l’Alt hi té un pes destacat. De fet, molts personatges es passegen pels carrers de Figueres, Pau o Peralada. És, evidentment, casa seva.

La recerca sobre el passat del seu avi, un mariner republicà exiliat a França, la va dur, el 2019, a navegar pels confins de la literatura. Tres anys més tard, la seva primera novel·la de ficció guanya el 5è premi Empordà. Divendres a les 7 de la tarda la presenta al Cercle Sport Figuerenc amb Alfons Romero i Agnès Gasull

La trama de la seva novel·la arrenca a la platja de la Fosca on el pare d’una de les protagonistes, Clara Ventura, desapareix la nit de Santa Rosa, el 1975, deixant moltes incògnites.

Sí, i molts anys després la Clara escriurà un llibre que és, una mica, un cant a l’enyor. Una persona a Girona, una galerista, Margot Sunyer, és qui li pot donar moltes respostes. Serà ella qui li farà una proposta: escriure les memòries de la seva família, uns reputats ebenistes de Girona, gent molt rica que, quan es casaven, anaven a buscar persones d’altres contrades com la besàvia de la Margot, la Carolina, que era de Figueres.

Com l’ha imaginada?

Com una dona que té al cap una mica de pardalets i el seu pare és notari.

Es va presentar en la literatura amb la novel·la testimonial Quan calmin els mals vents, tornaré. Tot passa dues vegades no ho és, però sí que viatja a un passat ple de secrets.

Aquell primer llibre és la història de la meva família paterna, la història de Sant Feliu de Guíxols, de l’exili, del retorn, és també costumista, però més planera. La gent, llegint Tot passa dues vegades, em diu que és un retrat de la societat del segle passat i dels costums, i és veritat. Faig una pinzellada pels esdeveniments més importants del segle tractats amb molta sensibilitat i cura. Jo tinc molts referents literaris com Josep Pla. També Isabel Allende que és capaç d’escriure en un llibre cent o dos-cents anys de la vida d’una família i en un full fer un retrat. És aquest exercici el que he intentat fer a través d’uns quaderns, d’un diàleg, d’uns documents.

Uns quaderns que li dona Margot a Clara com un esquer.

Sí, perquè ella vagi agafant tant d’interès, que es vagi emocionant mentre l’altra es va apartant.

És l’emoció de l’escriptor davant una bona història.

Sí, ella ho creu i li diu al seu home que ha trobat la història per escriure el llibre de la seva vida.

No és l’únic sentiment que retrata.

He volgut parlar de l’engany, també del maltractament, tant el físic com el verbal, aquell tan subtil que et va perforant. I com abans era tan important la paraula donada que a avui dia no en té.

La Margot és una ànima ferida.

Hi ha lectors que la veuen com una dona molt dolenta, però el cert és que és una dona molt ferida, que ha hagut de viure a les conveniències de la seva família, una societat tancada que la maneguen, mentre que els homes fan el que volen. El seu avi fa el que vol, el pare igual, i ella no pot i torna a casa. Això no està en els estàndards. Intento retratar aquella societat nacionalcatòlica en què la dona no podia prendre decisions, ni divorciar-se, havia d’acatar, li foten una pallissa i ha d’aguantar. Llavors bé l’amargor.

En canvi, els personatges masculins neden lliurement.

Abans passava això. Ells feien la seva vida, no deien res a ningú. En canvi, per a les dones tot restava en secret, en la intimitat de la casa. En el cas de l’avi de la Margot, aquest va tenir una dama de companyia al seu costat amb qui no es va casar mai, però hi va tenir una filla i ell va continuar fent la seva vida.

Tot i aquestes situacions terribles per a la dona, el llibre inclou punts de llum.

És un cant a la vida, sí. En un moment donat Margot escolta la cançó J’ai oublié de vivre, un toc d’atenció en què s’adona que encara és jove i té una vida per davant, que li cal un canvi.

Al llarg de tot l’argument, art i història s’entrellacen.

Constantment, i la literatura. Són els meus tres punts bàsics. La història m’apassiona, l’art, de tota la vida. Tenia molt clar que la protagonista tindria una galeria d’art a Girona. Jo he treballat en aquest món i el volia tocar. Història perquè crec que, perquè una novel·la de ficció sembli tan real, necessita personatges reals. Apareix Dalí, Bertrana, Rusiñol quan ve a pintar a Girona, el mateix arquitecte Azemar. S’ha de contextualitzar la història, buscar la informació i que sigui creïble.

La trama que desenvolupa feia temps que la perseguia?

Sí. Com explico a l’inici del llibre, un dia vaig anar a un establiment de Barcelona, on em sento molt a gust, i a la taula del meu costat hi havia la Margot, una dona elegantíssima que parlava amb una persona per telèfon i en un moment de la conversa li va dir: «Si no em pots perdonar, oblida’m». Jo em vaig apressar a anotar la frase. Va ser durant el confinament que la repesco, amb uns quants folis ja escrits i que la tiro endavant.

Després d’aquesta novel·la, ja prepara alguna altra cosa?

Ara estic enllestint la biografia d’un alcalde de Llagostera que van afusellar el 1943. L’editor el tenia des de l’octubre i ara me l’ha passat. Però tot té un procés. Jo sempre dic que la literatura sempre és més lenta que la vida. Aquesta va ràpida, no s’atura mai, la literatura és molt més pausada.

Aquesta, però, ens ajuda a entendre millor el nostre món.

Exacte.

Rebre el premi Empordà, què li ha suposat?

Ha estat una satisfacció immensa i, a més, perquè és la meva primera novel·la de ficció. Arran del tema del llibre sobre l’avi, em van sorgir molts projectes de memòria històrica, biografies de represaliats, però una novel·la de ficció, amb tot inventat, és la primera que jo donava. Ja n’havia escrit dues que estan guardades perquè, per mi, havien estat un exercici. Que l’enviïs a una editorial i te’l refusi i, de cop i volta, l’enviï al premi, quasi al límit del termini de presentació de manuscrits, i de cent nou obres que optaven que fos la meva l’escollida, molt bé. I més, una dona empordanesa.

Una autora que pren l’Empordà, novament, com a escenari literari.

La novel·la comença a la Fosca, acaba a cala Canadell, a Calella de Palafrugell, un lloc, per a mi, que és idíl·lic. I altres petites aportacions: els bisbalencs de Can Sans, un vi de la terra... Gaudeixo molt. M’agrada escriure contes i el detallisme, com Pla o Rodoreda que ara estic rellegint. Quan has escrit la primera frase, la primera idea, farcir-la de tots aquests elements, és màgia pura.