Jordi Mitjà retorna al seu pare els mots perduts al poemari «Fins i tot els renecs»

Jordi Mitjà (Figueres, 1970) és un creador que li agrada perdre’s i obrir nous camins. Diu que ara es pren els treballs amb calma per trobar aquell punt de reflexió necessari. Això és el que li ha succeït amb Fins i tot els renecs, el seu primer poemari que, després de dos anys d’iniciar-lo, acaba just de veure la llum. Mitjà ha imaginat una editorial pròpia, L’espigolador, un nom gens innocent, perquè desitjava que veiés la llum aquest llibre, que va escriure sense pensar a escriure’l i que ha dedicat a la mare, «pal de paller del nostre univers». Tot ell, però, està condensat en la figura del pare i en el procés viscut al seu costat mentre aquell anava perdent les paraules a causa d’una afàsia, un trastorn del llenguatge que dificulta llegir, escriure i expressar-se.

«Meravella». Aquest és el primer dels molts adjectius amb els quals la periodista cultural i escriptora Cristina Masanés va elogiar Fins i tot els renecs a la primera presentació viscuda fa uns pocs dies a la biblioteca de Figueres. Va ser un acte càlid, còmplice, proper amb Masanés opinant i preguntant de forma delicada i Mitjà revelant, amb sinceritat i franquesa, les incògnites d’un llibre que, per a la majoria dels presents, els era encara estrany. Només uns pocs l’havien pogut tenir entre les mans i s’havien pogut deixar seduir per la seva lectura. Entre ells, Manel Gràvalos, responsable del disseny, de la forma que, malgrat recordar un poemari clàssic, el converteix en un objecte d’art per si mateix, o un objecte «sorgit de la ment d’un artista». Ho referma, per una banda, la postal mig esborrada que Jordi Mitjà ha inclòs entre les seves pàgines, una mena de regal que connecta el lector amb el seu pare, i que mostra la pedra Rossoladora que hi ha a la Mare de Déu del Mont, un lloc molt familiar pel seu pare, Heribert. Per l’altra, la mateixa portada, plasmant les restes de goma d’esborrar de les postals i alguns escàners sobre el cervell on es copsen taques negres, zones on tot ha desaparegut, «forats negres on les coses s’han volatilitzat».

«Sense el llenguatge no som res, perdem el món de vista, els referents», reconeixia Mitjà de bon inici. Així, quan el pare va començar a perdre les paraules, reemplaçant-les per altres, quan va entrar en aquell «forat negre» on no sabem què passa, com diu la també artista i especialista en processos de lectura i escriptura Anna Dot en el pròleg del llibre, el fill va començar a capturar-les, a prendre notes esparses, perquè es generaven «situacions lingüístiques divertides». Mitjà, tot i ser novell en el món del llenguatge poètic, l’escriptura no li era quelcom aliè, tot i que sempre havia estat complementària. «Està bé atrevir-se en un terreny que no és el teu, cosa que he fet molt sovint», admeté. En aquest cas, però, «no volia parlar d’una experiència pròpia, sinó donar-li un enfocament més universal», conscient que la seva vivència no era única. En aquest sentit, la mateixa Masanés va confessar que, curiosament, ella mateixa està enfilant un llibre sobre l’afàsia que també va viure el seu, de pare, fa catorze anys: «Jo, que estic acostumada a escriure tota mena de textos, és el que m’està costant més a la vida perquè es tracta de donar veu a qui no té paraula».

«Escoltar el pare s’ha fet terapèutic i alhora cruel. Veient de primera mà com s’ha anat deslliurant forçosament dels mots i com s’ha escurçat dràsticament el seu vocabulari», escriu Mitjà a l’epíleg de Fins i tot els renecs. Per què, què passa quan es perden les paraules i queden buits en el cervell. L’experiència viscuda d’ambdós és similar i la resposta dels científics, encara en ple segle XXI, és d’absoluta foscor. Aquests buits, que es produeixen en la ment de qui pateix l’afàsia, també apareixen en el llibre. Des de la pàgina 9 i fins al final, el lector va trobant-se amb perforacions, forats de dimensions diverses, fets pàgina a pàgina per Mitjà que van apareixent com ferides per on s’escolen els mots. També, en algunes pàgines, on només apareixen paraules esparses del poema precedent, una reducció volguda que el dota «d’un altre sentit, és un jugar constant».

Caure en un pou

L’autor, que va descartar que aquest sigui un llibre «trist, sí que és cru», va rescatar una experiència de la infància del seu pare, esdevenint, de forma punyent, una metàfora de la situació que viu ara: «Quan ell era infant, va caure en un pou i es va aguantar amb l’esquena i els peus perquè el forat just feia el diàmetre perfecte. Va ser-hi moltes hores. I ara ha tornat al pou i torna a ser un nen, perquè sense el llenguatge tots tenim aquestes pors primigènies». Un món on fins i tot els renecs, que formaven part del seu dia a dia, ha acabat perdent-se. Però no la calidesa del gest, la mirada i l’abric de l’abraçada.

Subscriu-te per seguir llegint