Empordà

Empordà

Roses

La vida de Mercè Pàniker, una dona feminista i lluitadora, en un llibre

Química de professió i empresària, és la mare de l’arquitecta Mar Pèlach Pàniker, que viu a Roses des de l’any 1982

Mercè Pàniker, el 2007, a l'Índia durant l'entrega de les beques que atorga la Fundació Raimon Pàniker Fundació Pàniker

«Mercè Pàniker va ser una dona molt lliure, que va fer el que va voler i jo en puc donar fe». Així ho certificava la seva filla Mar Pèlach Pàniker durant la recent presentació, a la biblioteca de Roses, del primer llibre que es publica sobre la seva mare, Amb ulls de dona. Una biografia de Mercè Pàniker (Univers). El volum el signa l’escriptora Carla Gracia, per a qui Mercè Pàniker no era una desconeguda, ja que la va conèixer de petita en ser amiga de la seva mare. Aquesta estima fa que l’aproximació al personatge hagi estat més vivencial sense que això exclogui el rigor d’una intensa investigació.

La gran majoria dels assistents a l’acte, que van deixar petita la sala d’actes, no conegueren Mercè Pàniker (1920-2012). La conversa entre Mar Pèlach i Carla Gracia va ajudar-los, però, a dibuixar qui fou aquesta dona que va trencar esquemes, a entendre què l’empenyia, la seva força, els seus valors feministes. Filla de pare indú, Ramuni Pàniker arribat a Europa des del sud del país gràcies a una beca, i de mare catalana, Carme Alemany, era germana dels coneguts filòsofs Raimon i Salvador Pàniker. Ha estat arran del centenari del seu naixement, impulsat per l’Institut Català de les Dones el 2020, que el nom de Mercè Pàniker, química de professió i empresària, «es comença a reivindicar».

Una Mercè Pàniker Alemany jove, pletòrica, destil·lant confiança en el futur FUNDACIÓ PÀNIKER

«Crec que la Mercè va quedar enrere en bona part perquè era dona», afirmà Carla Gràcia. Al seu entendre, els quatre germans –Raimon, Salvador, Josep Maria i Mercè– «eren molt brillants», però «en Salvador i en Raimon es dedicaren a pensar i a escriure, mentre ella portava l’empresa familiar de la qual ells vivien, d’una manera brillant en un món d’homes». «La Mercè va ser una persona extraordinària per aquesta llibertat que no va escollir», assegurà Gracia tot admetent que «ella no va néixer amb les barreres culturals que altres hem tingut». En certa manera, això s’explica perquè el seu pare procedia d’una zona de l’Índia «on les dones són molt poderoses, és un matriarcat i la descendència hereditària passa de mares a filles». Així, el patriarca sempre va confiar en ella per dur les regnes del negoci familiar. Però és que la mare, explicà Gracia, també era així: «A la Barcelona de principis del segle XX, només volia dues coses a la vida: una bicicleta per anar sola als llocs i un despatx per escriure i comunicar-se amb el món». Que era una dona diferent, Carme Alemany, ja ho denota, reconegué Gracia, el fet que es casés amb «el primer i únic indi registrat a tot l’Estat».

Mercè Pàniker va rebre la mateixa educació que els seus germans i va tenir l’opció d’anar a la Universitat fent, tota envoltada d’homes, un màster de químiques a Leeds (Anglaterra) com abans havia fet el pare. Segons Gracia, ella «va anar més enllà perquè mentalment no dubtava, mai es va dir no seré capaç». Tot i això no es va escapar de la moralitat de l’època com quan «la menystingueren i la maltractaren» a les Teresianes de Gràcia, on va anar a estudiar un temps. La salvà la seva alta autoestima i la mare que va decidir traslladar-la a la primera escola mixta laica de Barcelona, futur institut Maragall. «No va escollir ser feminista, per a la Mercè no existia aquest concepte; pensava que era una opció escollida per les dones, que preferien quedar-se a casa amb els fills», afirmà Gracia. Segons la seva filla Mar, «ella ja en treia profit, perquè destacava i li venia bé per fer negocis, no ho patia, quasi s’ho prenia com un avantatge de tan poc que li preocupava».

La complicitat de la família ha estat cabdal en aquest projecte, sobretot a l’hora de narrar les dues grans crisis viscudes per Mercè Pàniker, «les dues provocades, volent o no, per homes». La primera va ser la mort inesperada del seu home Joaquim a causa d’un ictus que la deixa vídua i amb quatre fills: Mar, Albert, Rai i Àlex, de tan sols sis mesos. Aquesta dura absència, que es reflecteix en els àlbums familiars, no la va tombar: «Es va aixecar i no es va tancar». Tal com recordava la seva filla, allò va fer que la seva implicació dins l’empresa familiar encara es potenciés assumint més responsabilitat. La segona gran crisi va ser quan el seu germà Salvador va fer una OPA hostil a l’empresa «i van fer fora la Mercè després d’aixecar-la durant més de vint anys». Això també ho superà muntant la seva pròpia empresa i buscant feina. En fer-ho, es va adonar que, tot i parlar set llengües, haver viatjat per tot el mon, tenir una dilatada experiència i una extensa cartera de clients, «se li tancaven les portes per ser dona». Era finals dels anys 70 i principis dels 80. Va ser l’espurna que va fer esclatar «la seva lluita feminista i democràtica per introduir la visió femenina a les polítiques europees i mundials» ajudant a construir l’Institut Català de les Dones i confundant l’associació internacional de dones FentVisió, amb presència a les Nacions Unides, on també treballà fent missions a l’Àfrica, Àsia i Amèrica, sobretot, amb dones.

La força de Mercè Pàniker no s’aturà ni amb el pas del temps. Als 78 anys ,impulsà la Fundació Ramuni Pàniker, en honor al pare, «per retornar a l’Índia, als orígens» allò que ells havien rebut a través de beques. Mar Pèlach recorda com n’era de taxativa respecte l’objectiu de la Fundació: «Deia que no anàvem a l’Índia a ajudar, sinó a aprendre o a fer intercanvi cultural, a escala d’igualtat». Allà, la Mercè va conèixer el cinquè fill del seu pare, desconegut per a ella i els germans, nascut fruit d’un primer matrimoni, el fill que va deixar en marxar a Anglaterra sense ell saber-ho. A diferència dels seus germans, la Mercè, persona de gran espiritualitat i religiositat, llegat de la mare, quan va saber de la seva existència, el va voler conèixer, hi establí una relació i el va cuidar fins a la seva mort. Va ser, per a ella, com tancar el cercle.

Èxit d’assistència a la presentació a Roses

Èxit d’assistència a la presentació a Roses Cristina Vilà

L’arquitecta Mar Pèlach, filla de Mercè Pàniker, viu a Roses des del 1982. És per això que Amb ulls de dona es va presentar a la biblioteca rosinca, un acte que va atraure molta gent que escoltà atentament els seus mots i els de Carla Gracia, l’autora, qui va agrair «la generositat» amb què la família Pàniker «li havia obert el cor» per conèixer millor la Mercè.

Compartir l'article

stats