Pura emoció, pur agraïment. Això es palpava dissabte passat al migdia al Museu de l’Empordà de Figueres. No només en els ulls i els gestos del cineasta figuerenc Pere Portabella, sinó també en tots els que el van voler acompanyar durant la inauguració d’una exposició edificada amb obres que ha anat aplegant al llarg d’una vida. Són quaranta-sis peces de creadors que va conèixer personalment i que han marcat el ritme del segle XX –Picasso, Tàpies, Chillida, Barceló, Joan Ponç o Max Ernst, entre molts altres–, obres que ara es poden gaudir fins al 10 d’abril.

Uns minuts abans que els assistents poguessin accedir a l’exposició, comissariada per Javi Palomo, Pere Portabella, acompanyat de la seva dona, de l’alcaldessa de Figueres, Agnès Lladó; el regidor de Cultura, Alfons Martínez, i el director del Museu, Eduard Bech, va passejar-se per les sales contemplant les obres que durant dècades han lluït les parets del seu despatx. «Arribar per mi a Figueres és una fita important», confessava uns minuts després a tot l’auditori tot rememorant que havia pogut retrobar-se amb l’escenari cordial que l’havia vist néixer, a la Rambla, just 95 anys enrere, acabats de fer el dia abans.

Pere Portabella va realçar com «el valor de les obres formen part de la col·lectivitat si parteixes de la subjectivitat i ho projectes realment com tu sents els altres». Així va descartar que tot aquell conjunt de peces conformessin una col·lecció. El cineasta no va ser capaç d’escollir una obra d’entre tot el conjunt, tal com li va demanar l’exregidor de Cultura Ciro Llueca, per compartir les anècdotes personals que amaguessin. Sí que ho va fer rescatant un record molt preuat: quan va portar-li al pare l’original que ell tenia de la Constitució. Aleshores es va fer un silenci entre ells i, en veure la firma del seu fill, dues llàgrimes van aparèixer. «Mai oblidaré aquest fet íntim, viscut sense cap pudor, l’enorme abraçada, inimaginable el trànsit entre els dos», assegurà. Aquella confessió prenia més força en contemplar les imatges que en blanc i negre es projectaven en una sala a tocar. Un film rodat per ell mateix que recordava els fets del 36, la guerra i la destrucció que ell també va viure en primera persona.

Pere Portabella és un home savi que, quan parla o, fins i tot, quan resta en silenci, tothom escolta atentament. Va admetre no ser una persona que es delecti amb el passat i va regalar un missatge per als navegants d’aquesta existència incerta: «Res de mirar enrere, el passat ha de quedar al darrere. Això no vol dir donar-li l’esquena perquè nosaltres som la nostra memòria col·lectiva. Tenim memòria, però ni un sol pas enrere, tenim l’oportunitat de construir tot un univers omplint aquesta gran bombolla del que sigui entenent que la dignitat de les persones és la base de qualsevol projecte de futur que sigui i tingui la força de compartir un món on puguem viure sense caure en la vergonya». El cineasta va augurar que «els canvis seran radicals i canviaran les estructures de funcionament sense perdre la subjectivitat que tenim tots en comú i ens fa funcionar i tenir força». Entre sonors i sentits aplaudiments i ja amb l’auditori dempeus, Portabella va enviar l’últim desig: «Potser tornaré pel gust de tornar-vos a veure».