Ignasi Tomàs se sent molt orgullós de tot el que ha fet el Grup de Teatre de Roses (GTR) en els darrers quaranta anys, un temps en què aquesta companyia, que ell va cofundar i dirigir durant trenta-cinc anys, ha portat a escena més de cinquanta obres, des de teatre popular i costumista fins a teatre de cabaret, opereta, clàssic i contemporani. Per commemorar aquestes primeres quatre dècades d’existència dalt dels escenaris i per «recordar en Joan Fibla i la Cristina Barceló als quals vam perdre aquests darrers temps», diumenge, a les 7 de la tarda, tornen a pujar a l’escena del Teatre de Roses recuperant una obra que van interpretar fa sis anys, la darrera junts, un recull d’històries emotives, divertides, reflexives, poblades de personatges contradictoris, talment com el teatre, mirall de la vida mateixa.

Una exposició en forma de banderoles al vestíbul del Teatre donarà la benvinguda als espectadors que vulguin acompanyar als integrants del GTR en aquest dia especial. Cada banderola els remetrà a algun dels espectacles que s’han convertit en història viva del grup. No seran tots, evidentment, però sí alguns dels més representatius, els que han anat conformant la personalitat d’un grup de teatre sòlid i cohesionat amb un alt nivell d’exigència i qualitat que s’escapa de l’etiqueta «amateur».

Representació de 'Mozart Salieri'

Representació de 'Mozart Salieri' GTR

Ignasi Tomàs recorda vivament els orígens del grup perquè formen part de la seva pròpia història. «El teatre sempre m’havia agradat, de petit, petit, ja hi tenia afició», rememora. Malgrat no venir del món de les arts escèniques -«vaig anar a raure a Roses per treballar a la banca»- el primer que va fer va ser apuntar-se al grup de teatre que aleshores es trobava actiu al poble. Després de tornar de la mili es va trobar que el grup havia desaparegut. No va estranyar-li. «Amb el franquisme només es podien fer coses sense transcendència i aquell grup es va apagar», diu. Va ser l’any 1976 quan ell es va animar a tirar endavant una nova formació portant a escena El cap i la fi o el cap de l’alcalde de Carles Valls. L’obra, que parlava de dretes i esquerres, no va agradar gaire al governador civil de Girona qui la va prohibir. «Hi havia una censura enorme», reconeix Tomàs. Malgrat tot, i gràcies a la complicitat de les autoritats locals, van poder-la representar durant dos dies. Hi van assistir, però, una trentena d’espectadors. Allò va ser «com una galleda d'aigua freda» per les il·lusions dels actors i aquella aventura es va acabar allà.

Representació d'"El cafè de la Marina" GTR

Tomàs, però, no va desistir i el 1981, arran d’una proposta de Lluís Costa, va animar-se de nou i amb la complicitat d'altres companys van muntar uns Pastorets, els d’Olot, d’on ell és originari. Van triar la versió del centenari de Joaquim Danès Llongarriu, que era en català. Van encertar de ple potser perquè van ser ben vius i van anar cercant candidats en els llocs més insospitats. Per exemple, els dimonis eren windsurfistes. Van aconseguir també la complicitat de la professora Teresa Gener per donar forma a la part musical, molt important.

Un moment del clàssic 'Medea' GTR

El llumí que encengué la flama

Aquella experiència es va convertir en l’esperó del nou grup teatral. «El llumí que va encendre la flama», qualifica Tomàs. Una flama que durant quatre dècades s’ha mantingut encesa amb força i un gran nivell, sense perdre de vista l’arrelament al territori i als grans autors. Així, durant aquests anys han dut a terme homenatges a Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Àngel Guimerà, García Lorca o Terenci Moix, entre molts altres. Però la llista s’eixampla amb dramaturgs universals com Molière, Òscar Wilde, Pirandello, Eurípides o el mateix Shakespeare de qui Tomàs lamenta no haver pogut conrear més. «Jo no el sé respirar, diria que s’ha de ser una mica anglès per fer-ho», riu tot afegint que li hauria agradat fer algunes de les grans tragèdies. El cuc l’apaivagaren, però, representant Somni d’una nit d’estiu, el 2016, i serà just el final d’aquesta obra, quan el follet Puck parla, amb la que s’encetarà diumenge la celebració dels quaranta anys.

Representació d''Un barret de palla d'Itàlia' GTR

Ignasi Tomàs, que ha estat director del GTR durant trenta-cinc anys, reconeix sentir-se extremadament orgullós d’aquest viatge viscut. «El Grup de Teatre de Roses ha estat un equip ple de grans talents», explica. El secret, diu, és que «ens ho hem pogut fer absolutament tot, treballant els muntatges» en tots els aspectes ja fossin tècnics com artístics. Junts han aconseguit esdevenir «una gran pinya». Junts també celebraran aquests quaranta anys, alguns sobre l’escenari, altres des de les grades. Han escollit una obra que és un conglomerat d’històries. L’any 1999, un locutor de ràdio de Nova York va proposar als seus oients que li enviessin «històries reals que els hi haguessin passat» i ell les llegiria en antena. D’això en va néixer un llibre i el GTR les va adaptar pel teatre. «Totes tenen un punt d’entranyable», afirma Tomàs. Els papers que feien Joan Fibla i Cristina Barceló, morts durant aquesta etapa cruel de la pandèmia, els faran ara Josep Maria Cortada, de La Funcional Teatre, i Montserrat Sastre, del GTR. En aquesta representació també col·labora la pianista rosinca Carmen Vilà; les sopranos Clàudia i Ona Schneider, també integrants del grup, i la professora de dansa de l’Institut del Teatre, Belén Cabanes. El grup tindrà un record especial per a tots aquells que varen formar part d’aquesta aventura que encara ara manté la força d’aquell primer dia.