«El cant de la Sibil·la» inunda d’emoció la Catedral de l’Empordà

Els rituals són quelcom necessari, vital i que forma part de la nostra existència. Els rituals són una mena de pilars que ens sustenten perquè en ells descobrim la bellesa i la grandesa de les coses petites. Això és el que va succeir a la Catedral de l’Empordà, aquest diumenge passat. S’hi interpretava El cant de la Sibil·la, un cant medieval on les veus clares del cor Francesc Valls profetitzaren la fi dels temps i l’arribada del judici final. Sota un silenci espectral, el públic va seguir-lo commogut intentant, però, fer passar, sota capes i capes de roba, el fred intens de dins el temple que, almenys, els permetia saber, això sí, que la vida no els havia abandonat.

La tradició i la modernitat es fusionaran en «El cant de la Sibil·la» a Castelló

Que hi havia ganes d’El cant de la Sibil·la ja es va percebre davant la portalada de la Basílica, on mitja hora abans de l’obertura ja hi havia una cua llarga. El públic esperava, estoicament, per accedir al recinte i ocupar els millors llocs per viure aquesta vetllada amb la qual donar la benvinguda al nou any. L’emoció es respirava arreu i res va decebre el moment. El cerimonial no es va fer esperar i el cor, acompanyat a l’orgue per Juan de la Rubia, va aparèixer travessant tota la Catedral i precedint el pas de la Sibil·la, interpretada per la mezzosoprano Mariona Llobera, qui amb l’espasa en mà, advertia sobre la fragilitat de l’existència. El concert, que va tenir un moment memorable quan es va interpretar el fragment compost pel castelloní Marc Timón, ressonarà temps entre els assistents i se’ls farà present, rememorant-lo almenys en les múltiples fotografies i vídeos captats.

«Fer la Sibil·la no és cantar i prou, és transformar-se en un personatge»