Fa setze anys que Mariona Llobera forma part del cor de cambra del Palau de la Música Catalana i tretze del Cor Francesc Valls. Els darrers tres anys ha donat vida a la Sibil·la, personatge anunciador de l’arribada de l’Apocalipsi. És, confessa, «un dels moments més especials de l’any».
El Cant de la Sibil·la és un espectacle corprenedor.
Eulàlia Fantova, qui va fer de Sibil·la durant deu anys, ja em va prevenir que més que el moment de cantar és tot el que l’envolta. El primer any que ho vaig fer no es podia ni caminar a la Catedral. És molt impressionant la posada en escena.
Aquest paper és molt complex d’interpretar, musicalment?
És una melodia del segle XVI que no és complicada i que es repeteix. La gràcia és donar-li a cada estrofa alguna varietat perquè s’entengui el text i tingui també interès musical. Quan la preparo imagino aquells temps com ho feia la Sibil·la per fer entendre a la gent què és el que estava passant.
El text vaticina la fi dels temps.
És molt impactant.
També el ritual que l’envolta.
A la Catedral de Barcelona, el que és bonic i el fa especial és que l’espai i la música és exactament la mateixa del segle XVI. A pocs llocs s’ha conservat el mateix cor de fusta des d’on cantava la Sibil·la fa 400 anys.
Subjectant l’espasa, a més.
I tant (riu). Fa una mica de por.
Portar un vestuari d’època condiciona l’actuació?
Com experiència m’encanta. És la possibilitat d’interpretar un personatge històric. No és cantar i prou, és transformar-se en algú.
Coneix la basílica de Castelló?
Fa molts anys que no hi vinc i és molt interessant venir. Als segles XV i XVI s’interpretava per tota la Corona d’Aragó. Jo disfruto molt la versió concert perquè les tornades és cada una un món.
