El Cant de la Sibil·la és un cant d’origen medieval amb melodies gregorianes que vaticina l’arribada de l’Apocalipsi. Aquesta representació paralitúrgica, que a Mallorca està protegida com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, es va fer a la Catedral de Barcelona des del tombant del segle X fins al 1575. Fa uns setze anys, la investigació de l’arxiver mossèn Josep Baucells va permetre recuperar aquest patrimoni musical que, des d’aleshores, cada Nit de Nadal, interpreta el cor Francesc Valls integrat per una dotzena de cantants professionals i l’organista Juan de la Rubia. El 2 de gener, a les 6 de la tarda, aquest ritual-concert, que uneix tradició i modernitat, es viurà, per primer cop, a la Basílica de Castelló d’Empúries.

Pere Lluís Biosca, director del cor Francesc Valls, recorda que les arrels d’aquesta tradició ens connecten amb el món grec. «Les sibil·les eren una mena d’oracles, als quals els reis anaven a demanar el futur». La tradició cristiana es va fer seva aquesta figura de l’antiguitat pagana i la va introduir dins la litúrgia fins a finals del segle XVI. Llavors es canvia el text de les Matines i la Sibil·la deixa de tenir lloc dins la litúrgia. Només es va mantenir a Mallorca i l’Alguer segurament, diu Biosca, per l’isolament insular. El director reconeix que el missatge que transmetia la Sibil·la era realment dur: «Just la Nit de Nadal, quan celebrem el naixement de Jesús, el Salvador, se’ns recorda la fi del món i de forma bastant macabra», més vinculat a un Déu castigador que no un pare protector.

El Cant de la Sibil·la que interpreten a la Catedral té molts punts de similitud amb l’original: la mateixa música –fins i tot, s’inicia amb un Tiento de l’organista del temple en aquells temps, Pere Albert Vila– i el mateix lloc des d’on es cantava. El ritual és una reconstrucció seguint els estudis fidels de Jordi Sacases, ja sigui emulant la manera de caminar, els tipus de canelobres fins al vestuari. En aquest sentit, la Sibil·la, que des de fa tres anys interpreta la contralt Mariona Llobera, llueix un vestuari de cerimònia femení propi de la cort de Felip II. En els inicis, però, les sibil·les vestien «de forma extravagant», talment sirenes, i narraven la fi dels temps «d’una manera una mica teatralitzada» com l’adoració dels Reis o els Pastorets. Respecte a l’espasa que ostenta és un espasí amb guardamà, una reproducció també del segle XVI.

La peça, però, inclou un contrapunt contemporani, ja que cada any es convida a un compositor a musicar l’estrofa que respon al cant de la Sibil·la. «És un missatge del món actual», descriu Biosca qui no amaga el risc que implica «estrenar una obra» i més, si és contemporània i no té referents. L’any passat va ser Marc Timón i enguany Albert Guinovart. A Castelló es podran escoltar la dotzena de creacions fetes els darrers anys. El director és del parer que El cant de la Sibil·la segueix atraient, perquè «no és un espectacle creat del no-res». A alguns, diu, els connecta des de la fe, mentre que a altres, des de la més visual i artística.