«En l’art som lliures, el poeta es deu a la veritat». Així ho creu i així ho deia Àngel Rodríguez durant la presentació, divendres passat al Museu del Joguet de Figueres, d’El jardí de les oques (Licàngel), el seu darrer poemari on l’autor figuerenc s’obre en canal per mostrar, amb veu poètica i sense embuts, els plaers i dissorts del que ha estat, fins al moment, la seva pròpia existència. El poeta ha pres com a base el popular joc de l’oca i a cadascuna de les seixanta-tres caselles li correspon un poema amb el qual recupera records que l’enriqueixen i agraeix el mer fet d’existir i sentir.
La bibliotecària Ovídia Barneo ja ho advertia a l’inici de la presentació feta a peu dret a la sala del Museu on hi ha els jocs de l’oca: «Aquesta obra poètica és una curulla d’imatges sorprenents salpebrada de mots amb forta càrrega poètica». Mots que no estem acostumats a usar ni sentir massa avui en dia com pregona, sojorna, capciró o sodoll. Per Barneo, el fet que a la casella de sortida li correspongui el poema Fatalitat era «tota una declaració d’intencions». El poeta, amb els seus mots impresos, ho ratificava: «Tota la partida és un lliçó d’humilitat. No cal buscar-li un sentit ocult. Tot és per res; per tot i per res». «Com deia Sartre, els homes som una passió inútil», afegí Rodríguez.
Al llarg d’aquest original joc de l’oca, el lector fa camí pels diferents moments vitals del poeta: des de la infància i els seus escenaris com el col·legi; l’adolescència; l’energètica joventut -«tenia un deute pendent amb aquesta etapa de la vida»- i la maduresa. A cada fase apareixen caselles crucials com 'El pont, un viatge il·lusori', diu el poeta, ja que «sembla que volem travessar el pont de la vida quan realment marxem per on hem vingut» o 'La presó'. Corprenen poemes com 'Exfoliació amb una forta presència orgànica del cos i la seva fusió amb la naturalesa' o 'Quan el llenguatge se’n va de vacances...' on es mostra com el desig i el dolor han estat catalitzadors de la poesia de Rodríguez.
El poeta, doncs, llega al món el seu viatge però adverteix que «cadascú ha de jugar la seva pròpia partida» com van fer quatre de les integrants del col·lectiu Vibra llançant els daus, literalment, en una sorprenent performance que va fer emmudir a tots els assistents a la presentació. La col·laboració d’aquest col·lectiu, integrat per Mònica Campdepadrós, Elena Casadevall, Juliette Murphy, Esther Pi i Petra Valsman, es pot resseguir també dins del llibre on les creadores mostren la seva personal interpretació dels poemes.
