"L’ambient de canvi de la Transició va facilitar la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà"

Jordi Sargatal Vicens (1957) és ornitòleg i naturalista. Va ser el primer director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (1984-1998), presideix l’Apnae. També ha estat al capdavant de la Iaeden, la Institució Catalana d’Història Natural i la Fundació Territori i Paisatge, erntre altres entitats.

Prismàtics en mà, acompanyats per altres ornitòlegs apassionats com ell, observem ocells al Parc Natural dels Aiguamolls al seu costat. És una tarda de pluja, beneïda pluja. Cada exemplar és una descoberta. Han passat quaranta anys des de l’aprovació de la llei de declaració del parc per part del Parlament de Catalunya. Sargatal en va ser art i part. Aquest dissabte, 25 de maig, en parlarà al Cercle Sport de Figueres, a dos quarts de vuit de la tarda. L’acte és obert a tothom.

Si mirem enrere, com recorda el seu enamorament amb aquesta zona humida?

Amb el meu avi anàvem a pescar a Peralada. Ni anàvem amb tren des de Figueres. Baixàvem amb les canyes a la mà fins a la Muga. Un dia, quan jo tenia uns catorze anys, es va aturar un ocell al costat nostre que no havia vist mai. El meu avi tampoc va saber dir-ne el nom i, de retorn a Figueres, em va faltar temps per anar a la biblioteca del carrer Ample. Maria Perxés em va oferir un llibre que ningú mai demanava. Era la Guía de las aves de España y Europa. Aquell dia vaig descobrir que amb l’avi havíem vist una garceta común, un martinet. La seva lectura em va permetre saber que en les migracions era possible veure, també, cigonyes, flamencs i moltes altres aus. Tot seguit, en una guia, vaig localitzar un mapa que assenyalaven uns estanys entre la Muga i el Fluvià. La primera expedició als aiguamolls la vam fer amb en Narcís Genís, en Nisso.

Aventura de joventut...

Vam agafar la Sarfa des de Figueres fins a Sant Pere. Caminant vam resseguir el Fluvià. Aquell primer dia ens vam perdre a l’Illa de Caramany. En una següent visita ja vam poder descobrir les llacunes i va ser com trobar un paradís. Hi anava sovint, amb altres amics. A la segona o tercera vegada, em deien que ja en tenien prou d’aigua i de mosquits. Quan hi anava sol, enganyava la meva mare explicant que m’acompanyaven els amics... Patia, per mi, em deia "et negaràs als estanys!".

Empuriabrava ja era una realitat i vostè va viure de ple l’arribada del perill amb el projecte d’urbanització de Port Llevant.

Metre corria per allà mirant ocells, va començar a venir gent a posar estaques de fusta en diferents indrets. Algú em va dir: "Noi, això serà tres vegades més gros i molt més maco que Empuriabrava". L’única cosa que podia fer era, quan ells marxaven, trencar les estaques. I aquelles peces de plàstic de marcar, blanques i vermelles, les arrencava i les amagava. Algunes encara hi deuen ser... No podia fer res més.

I la consciència de la preservació ambiental, de lluitar pels aiguamolls, quan li arriba?

Com a molta altra gent, en aquells anys setanta, a través del programa televisiu El hombre i la Tierra de Félix Rodríguez de la Fuente. També amb els fascicles col·leccionables de Fauna. Encara els tinc guardats! També hi havia textos. En un d’ells, l’ornitòleg britànic Peter Jackson explicava com s’havia creat una reserva en uns aiguamolls a tocar de Nova Delhi. Al final, deia: "Tant de bo que tots els ornitòlegs del món que tenen una zona humida preferida, puguin fer que els seus governs la protegeixin". Era la típica lectura que feies un cop i un altre quan t’havies de quedar a casa sense anar a cole per culpa d’alguna febrada. Me’ls vaig aprendre de memòria.

D’una febrada en va sorgir un objectiu, la Campanya de defensa dels Aiguamolls?

No va ser fàcil. Estem parlant de mitjans dels anys setanta. El missatge de Jackson era clar, però, qui era el Govern? Va ser aleshores quan em vaig assabentar de l’existència d’Icona, l’Instituto para la Conservació de la Naturaleza, i que hi treballava un figuerenc, en Sebastià Delclós, en Pitruc. A través d’ell, vaig poder arribar a Salvador Alemany, que aleshores era el cap d’Icona. Em va explicar que, si fos per ell, ja ho protegiria, però que hi havia un pla urbanístic aprovat des de 1974 i que era impossible aturar-lo. Però, al mateix temps, em va dir que, si podia, m’ajudaria. I ho va fer, pagant, l’any 1977, un estudi sobre la migració d’aus pels aiguamolls i el cap de Creus. També va fer una aportació per anar a buscar cigonyes a Extremadura el 1978... Van passar els anys i, ves per on, Salvador Alemany va acabar sent el primer president de la Junta Rectora del parc natural i jo, el seu primer director.

Els Amics dels Aiguamolls de l'Empordà celebren un cap de setmana per a recordar els 40 anys del Parc Natural

En aquest procés de protecció de la zona humida empordanesa cal no oblidar la importància de la mobilització popular i de la complicitat d’alguns mitjans de comunicació de l’època.

Totalment cert. A través d’en Pitruc i d’en Just Casero, que aleshores formava part del Consell de Presència, ens van fer costat. El juliol de 1976, la revista va publicar l’article "Els últims aiguamolls de l’Empordà". Va tenir molt impacte. Poc després, amb en Martí Boada i en Francesc Giró, vam anar a un congrés dedicat a les zones humides d’Europa que se celebrava a Lieja (Bèlgica). La nostra ponència, feta per uns joves amb aire innocent, també va tenir molta repercussió, sobretot perquè es va signar un document que demanava a l’Estat espanyol la protecció dels aiguamolls de l’Empordà.

Va generar conflicte diplomàtic?

Imagina’t... El ministre d’Afers Exteriors de Bèlgica el va enviar al seu homòleg espanyol. I aquest ens va dir que "muy bien, la zona parece interessante, pero que lástima que ya está aprobada para urbanizar". La sort va jugar a favor nostre quan vam descobrir que la zona de la platja dels aiguamolls havia estat declarada Paisaje Pintoresco per un ministre de Franco l’any 1968 i la llei deia que aquests paisatges s’havien de reclassificar cap a parc natural. I que si s’havia de fer alguna modificació, calia el permís del ministeri de Cultura. I era l’única cosa, l’únic tràmit, que no havien fet els promotors de Port Llevant.

Van trobar l’escletxa!

Ens va permetre iniciar un procés legal contra la urbanització. M’imagino que els promotors devien pensar que érem quatre vailets i que no tindrien cap problema. Jo devia tenir uns divuit anys, aleshores, imagina’t. El 1977 és quan hi va haver la gran mobilització en aquests terrenys per intentar aturar el projecte.

Tractant-se del moment clau de l’inici de la Transició, creu que l’ambient polític va ser un factor clau pel desenllaç del tema?

Totalment, sobretot durant el 1978. L’any abans venia molta gent que no sabia què eren els aiguamolls ni per quin motiu ens mobilitzàvem. Venien anarquistes que estaven barallats amb els comunistes, els de la sisena assemblea emprenyats amb els de la cinquena. Em preguntaven "tu de quina part ets?" i jo els deia "soc de la dels ocells". Recordo perfectament en una assemblea que algú va dir: "Estem aquí perquè volen fer xalets per a capitalistes. Si en lloc d’això es fessin fàbriques de confitura ecològica, estaríem d’acord a urbanitzar aquests terrenys"... Potser a Catalunya vam perdre l’ocasió de ser una gran potència mundial en confitura, però els que estàvem allà pel paisatge i els ocells vam pensar que no hi fèiem res allà, entre aquella gent. Ens vam retirar. Els que tenien reivindicacions polítiques es van quedar i es van barallar encara més. Per això, el 1978, quan van començar les obres, vam tenir molta cura de convocar només als naturalistes com nosaltres. I vam aconseguir parar les màquines.

Però profit de l’ambient polític, n’hi va haver.

L’ambient de canvi de la Transició va facilitar la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Quan parem els camions i les màquines, fan venir la Guàrdia Civil. Els vam ensenyar el telegrama que havíem enviat al president del Govern, Adolfo Suárez, avisant-lo de l’inici d’un procés legal contra la urbanització i que les obres no podien continuar, perquè, si guanyàvem el plet, ves a saber què passaria. Els guàrdies truquen aleshores al governador civil i aquest els diu que ens ha de protegir a nosaltres dels possibles atacs de l’empresa. Port Llevant va reaccionar fent-nos fora amb mètodes judicials. Va venir un notari i va aixecar acta, que era veritat, que estàvem parant unes obres i que l’empresa patia un gran perjudici cada dia que passava... Res, un dia, quan vaig arribar a casa, el pare m’esperava i em diu: "Seu aquí. Ha vingut la policia i mira què ha portat, mira... En aquest paper posa que en la teva persona ‘hay altas cotas de criminalidad’ i que has comès un delicte de coaccions, usurpació i et demanen molts milions de pessetes i anys de presó". Vaig respondre intentant treure ferro a l’assumpte. "No, home, no, ho diuen per espantar-nos, no passa res"... Ara entenc molt bé el meu pare i la seva preocupació. Vam tornar a fer sort, perquè el president de l’Audiència de Girona era Pérez Capella. Veient que el tema de la protecció dels aiguamolls anava derivant cap al Parlament de Catalunya, va aconseguir retardar el judici fins que es va provar la llei de declaració del parc natural. Si ens arriben a jutjar abans, a tots els qui estàvem implicats en la campanya, llepem fort!

Com va ser que una campanya popular arribés al Parlament i acabés derivant en una declaració tan rellevant com la del 28 d’octubre de 1983?

Ens vam moure entre els diferents partits polítics del moment. A la Generalitat, manava Convergència. La Llei d’Espais Naturals permetia que un grup polític presentés una proposta de creació d’un parc natural. Com que cap partit ho volia fer, ens vam dedicar, a través de la Iaeden –creada el 1980 i que jo presidia aleshores– a redactar un esborrany de projecte de llei. Tres entitats ecologistes, Iaeden, Depana i la Pere V del Baix Empordà, el vam presentar als cinc grups parlamentaris rellevants de l’època: CiU, PSC, PSUC, CC i ERC. A la nostra proposta, hi constava tota la zona humida de l’Alt i el Baix Empordà. Els ajuntaments del Baix no van estar d’acord i en van quedar fora. Entre els naturalistes hi va haver un moment de tensió per aquest fet, però tots vam comprendre que calia tirar endavant encara que només fos, inicialment, amb la part dels Aiguamolls de la badia de Roses. Per sort, ara també tenim protegida la part del Baix Ter, el Montgrí i les Medes. Com en una guerra, ens vam estimar més consolidar el front del nord, sacrificant el del sud, esperant temps millors. Mai els vam deixar de banda, com s’ha acabat demostrant. Teníem clar que, si aconseguíem un parc natural, encara que fos més petit que el que proposàvem, ja podríem demostrar que protegir el paisatge i la biodiversitat seria beneficiós per a tothom.

És curiós que amb els seus antecedents reivindicatius, el president Pujol decidís nomenar-lo a vostè com a primer director del Parc dels Aiguamolls. Va ser una jugada: "Gestioneu allò que heu reivindicat"?

Potser va pensar que aquest noi que protesta tant, deixarà d’emprenyar! Bromes a part. Crec que hi va haver dues persones decisives en aquell procés. Una va ser Salvador Alemany, que havia deixat Icona i era el delegat d’Agricultura a Girona. L’altre era Joaquim Maluquer. A ambdós, els tinc molta estima. Maluquer, polític i ornitòleg, era aleshores el secretari del Consell Executiu de la Generalitat. Gestionar el parc no m’havia passat mai pel cap i ells dos ho van fer possible. El seu suport va ser total i formen part de la història dels Aiguamolls.

La seva etapa com a director del Parc Natural es va caracteritzar per la potenciació d’una filosofia de treball: la seducció ambiental. En què consistia?

Quan vam començar a visitar-los, entràvem dins dels estanys i ho espantàvem tot. Després de l’aprovació de la Llei delparc, el 1983, molta gent venia a veure què era allò i què hi havia. Arribaven i res, mosquits, vegetació, basses... La primera enquesta entre els visitants va ser demolidora, el 60% marxaven emprenyats: «Això han protegit? Però si no hi ha res aquí, tot és erm...». Un altre 20% preveia el potencial i la resta eren els convençuts. Capgirar aquesta situació era molt important, perquè els frustrats eren majoria i amb el seu vot podien decantar polítiques de conservació. I aquí va néixer la seducció ambiental. El 1976, a Lieja, havíem conegut un anglès que ens va donar una bona idea i que ens va portar a crear un estany just davant del Cortalet, que funcionés com a aparador dels Aiguamolls. I allò va ser un encert. Va ser com un pot de mel que després vam reproduir en altres espais, amb un notable èxit. La reintroducció de les cigonyes o les daines també ho va ser. Tot plegat sense deixar de protegir i impulsar l’espai natural en tots els aspectes i de fomentar el coneixement i la participació.

Una història de la lluita naturalista als Aiguamolls

El futur?

Tenim una comarca excepcional, amb una gran concentració de parcs i zones protegides. Hem d’optimitzar-ho i protegir-ho millor. Fer un ús públic raonat, sobretot a les zones humides. Hi ha moments, als Aiguamolls, que reben molta gent i no la podem fer fora. És com quan hi ha moltes cues al Dalí o el Picasso. No podem dir «ens hem equivocat, no vingueu». Hem aconseguit que la gent vingui a veure i viure la natura. Cal disposar de més itineraris senyalitzats. Els Aiguamolls, per exemple, són prou grossos per generar més itineraris imbatibles: des de Sant Martí d’Empúries, a la zona de Vilaüt… Sempre seguint aquella màxima que ens guiava abans: que la gent pugui gaudir al màxim amb el mínim impacte possible. En el seu moment vam marcar una manera de fer que no ha tingut continuïtat, esperem que la situació es reverteixi. Protegir els Aiguamolls va costar molt, va ser el mèrit de tots. Per això hem de desitjar que la seva gestió millori.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ