Dones immigrants a l'Alt Empordà: «Em pagaven 700 euros per treballar 11 hores al dia»

Un any més, la bretxa salarial continua sent un fenomen persistent que afecta les dones en tot el món. Per això, el 8-M és una data important per reivindicar que la lluita per la igualtat continua endavant. Les dones cobren de mitjana un 20% menys que els homes a Catalunya, i només el 33,8% dels càrrecs directius a Catalunya estan ocupats per dones. Aquesta bretxa no només es manifesta en les diferències de salaris entre homes i dones, sinó també en les disparitats experimentades per les dones immigrants, que s’enfronten a reptes addicionals en el seu entorn laboral i social.

La bretxa salarial per nacionalitat continua sent més elevada que la bretxa salarial de gènere: els salaris dels homes estrangers haurien de créixer un 31,8% per igualar els dels homes amb nacionalitat espanyola, i els salaris de les dones amb nacionalitat estrangera haurien d’augmentar un 27,8% per arribar al nivell dels de les dones amb nacionalitat espanyola. El salari mitjà d’una dona estrangera hauria de créixer un 61,4%, per igualar el salari mitjà dels homes amb nacionalitat espanyola.

Realitat complexa

Les dones immigrants enfronten una realitat particularment complexa, tal com evidencien les experiències de Lucia Burgos i Rosa Ramírez procedents d'Hondures. La seva transició cap a una nova vida a Catalunya les situa en circumstàncies d’explotació laboral, discriminació i dificultats per regularitzar la seva situació migratòria. Això s’agreuja pel fet que moltes provenen de feines qualificades als seus països d’origen, però es veuen obligades a acceptar treballs mal remunerats i sense drets laborals.

Lucía, de 34 anys i de formació pedagoga, explica que «malgrat que tinguem una formació, a causa dels diferents obstacles per a poder homologar els nostres títols o donar valor a la nostra experiència laboral als nostres països d’origen, se’ns relega a un treball, el domèstic, que és molt important, però mal pagat». En el seu cas, fa només quatre mesos que viu a Figueres, però a causa de la situació en què viu, assegura, «sovint penso a tornar al mes país». Viu amb la seva cosina que treballa en el sector de la neteja, també, i «per aquesta part estic més calmada. Tampoc al meu país no he deixat ni fills ni parella, però sí mare i germans». Quan feia un mes que estava aquí va trobar una feina «però em pagaven molt poc, 700 euros per fer d’1 de la tarda a 12 de la matinada i, és clar, sense contracte. Era una explotació i vaig deixar la feina. Saben que no està ben fet i el que per llei ens correspon, però s’aprofiten de la necessitat que tenim. És difícil, però no ens podem deixar explotar». Fa poc ha començat en una nova empresa on fa de 8 a 4 i rep un sou millor, tot i que, com que no té contracte, no disposa de cap dret.

«Hauria d’existir una igualtat sense importar la cultura, l’edat, cal veure a totes les persones per igual»

Lucía Burgos

— 34 anys

La Rosa, de 38 anys, va estudiar Enginyeria industrial i al seu país havia treballat a la Secretaria de Turisme del Govern, en el Departament d’Investigació i immigració, en un banc: «Treballs molt ben qualificats, però va haver-hi un canvi de govern i em van acomiadar». Fa un any i mig que resideix a Figueres i treballa com a cuidadora d’una persona gran i rep un salari de 700 euros mensuals «que no arriba ni per cobrir les meves necessitats personals». Paga 300 euros per una habitació i a part «he de comprar el menjar, les coses personals, internet, la recàrrega de l’autobús per anar a la feina. És per això que vaig fent hores de neteja per diferents cases i busco una feina de cap de setmana per poder enviar diners a casa». No és la realitat que va imaginar quan va arribar a l’Alt Empordà: «He hagut d’afrontar un canvi radical».

Va venir a Figueres, perquè aquí vivia la seva parella, també d’Hondures, amb l’objectiu d’aconseguir una vida més digna per a la seva filla de 13 anys que viu i estudia a Hondures. «En separar-me, he vist interrompuda l’oportunitat de regularitzar la meva situació al país i ara hauré d’esperar per iniciar els tràmits». En ambdós casos, les dues dones provenen de feines qualificades al seu país, però les circumstàncies polítiques i econòmiques les han forçat a buscar una vida millor a Catalunya. A les portes del 8-M, posen de manifest la necessitat imperiosa d’igualtat, tant en termes de gènere com de nacionalitat, i reivindiquen el respecte als seus drets humans fonamentals.

La Rosa assegura que «hi ha moltes dificultats i persones que ens fan difícil la vida aquí. En el tracte ens denigren, ens fan de menys, als llatinoamericans. No tothom», precisa, però «entres en una botiga i, si vols comprar, et miren amb recel». Les poques oportunitats laborals a causa de la seva irregularitat al país fa que «agafis el que et surti, t’acomodes i acceptes moltes coses que no t’agraden. T’adaptes als horaris, no tens drets de pagues, tampoc d’assegurança, ni vacances, ni tan sols el dret a estar malalta».

«He hagut d’afrontar un canvi radical, no em trobo en la situació que vaig imaginar quan vaig arribar a Figueres»

Rosa Ramírez

— 38 anys

És essencial que les polítiques públiques abordin aquestes disparitats amb una perspectiva feminista, incloent-hi la mesura precisa del seu impacte en les dones. Un pacte integral de cures emergeix com una prioritat, reconeixent el dret a ser cuidat i cuidada i dignificant les tasques femenines, particularment en famílies monoparentals i en les situacions de manca de suport familiar, com és el cas de les dones immigrants.

Tot i les iniciatives per abordar la bretxa salarial, les dades més recents mostren un preocupant augment d’aquesta, especialment entre les dones en edats reproductives. Aquest fenomen reflecteix la necessitat urgent de mesures més efectives i transformadores per garantir la igualtat de gènere i el respecte als drets laborals de totes les persones, independentment del seu origen o gènere.

En aquest camí, la inclusió de les veus i les necessitats de les dones immigrants emergeix com un aspecte crític per a la construcció d’una societat més justa i inclusiva. «Som dones i hauria d’existir una igualtat sense importar la cultura, sense distinció d’edat, s’hauria de veure a totes les persones d’igual manera. Sovint a les dones se’ns tracta malament i s’aprofiten de nosaltres perquè ens veuen dèbils i és difícil fer valer els teus drets, però jo no em puc deixar explotar» conclouen.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ

Subscriu-te per seguir llegint