El silenci de la Muga

De novembre a tocar febrer no arriba cap raig de sol al meandre que fa la Muga al seu pas pel Molí d’en Gorgot, situat un mig quilòmetre més avall d’Albanyà. L’ombra del dia enfosqueix l’aigua, que baixa lenta i en silenci, alhora que les fulles caigudes dels faigs s’acumulen al llit de les gorgues. «El riu no flueix com abans, està com parat», diu la Teresa Fisher, que habita el molí i coneix molt bé la Muga, la seva veïna.

La sequera que pateix la comarca, la pateix també la Muga. I el seu pobre cabal és el símptoma de la carestia d’aigua que estem patint. Amb aquest reportatge, l’EMPORDÀ inicia un viatge al llarg dels 64 kilòmetres que recorre la Muga mentre travessa l’Alt Empordà fins que arriba a les aigües del Mediterrani. Anirem a l’encontre d’un riu debilitat, dels residents dels municipis que habiten la seva llera i dels conflictes que provoquen la gestió, els usos i l’accés a l’aigua, cada cop més escassa.

Exili

El matrimoni format per la Teresa Fischer i en Carles Falgàs va començar a restaurar el Molí d’en Gorgot el 2009, quan el seu fill Àlex encara era un nen. L’estat de les runes indicava dècades d’abandó. Han passat 15 anys i el treball dins de la llar encara no ha acabat. Avança mentre els anys passen, i a fora, a escassos metres, la Muga també avança lenta al fons de la vall. «La veig molt estàtica i pobra», diu l’Àlex Falgàs: «Abans la Muga oferia moltes imatges; a l’hivern, gelada, durant la primavera era verda i plena d’abundància, al juliol i l’agost es tornava feixuga, però ara baixa tot l’any igual. És molt lineal, no mostra variacions. Aquesta quietud s’ha tornat constant».

La família va deixar la seva casa de Vilafant, va deixar també enrere un obrador d’embotits per allunyar-se del ritme que imposa la civilització. «La natura és un espai pels exiliats», diu l’Àlex Falgàs, que amb 27 anys viu sol, emancipat, en una masia no gaire lluny del molí. «La natura és un refugi contra l’estil de vida de la ciutat, on es concentren pressa, hostilitat i malestar». El contrast l’ofereix l’entorn boscós: «Un espai de serenitat, on pots badar tranquil·lament i contemplar mentre passeges». Durant l’estiu, l’Àlex Falgàs, filòsof de formació, treballa com a guarda rural, regulant el flux de visitants que ve a banyar-se a les gorgues d’Albanyà. Es queixa que hi ha un gran volum de gent: «Quan venen aquí, venen a un parc temàtic, sense consciència que aquests espais tenen vida cada dia de l’any». Creu que no tothom hi sap estar: «Pensen que aquests llocs estan fets per a ells, perquè puguin gaudir de la seva experiència momentània. Hi ha una manca de sensibilitat que es reflecteix en la brossa que deixen al seu pas». I remata: «Cada estiu, Albanyà i el seu entorn pateixen una violació, amb tota la violència que implica aquesta paraula».

Turisme rural

Durant els darrers estius, Albanyà s’ha anat massificant. El boom de turisme rural ha arribat al curs més alt de la Muga. Enclotats en la profunditat de valls boscoses, es dibuixen una successió de ràpids i gorgues. Ràpids lents i gorgues en perill d’estancament. Tot i la situació dramàtica del riu, el paisatge atreu la gent, que no deixa de venir. Aquesta afluència massiva és polèmica, i provoca opinions contraposades entre els habitants d’Albanyà.

El Càmping Bassegoda és el pal de paller del turisme al municipi. Al pic de la temporada, juntament amb els campaments que organitza, té un aforament d’uns 900 turistes, xifra que quintuplica la de residents al poble. L’Esteve Guerra és el propietari del càmping i defensa el model del seu negoci: «Gràcies a internet tenim la possibilitat de seleccionar els nostres clients. El públic que tenim és familiar, venen a banyar-se als gorgs i volen natura en estat pur. És gent que ve a admirar el territori, no a destrossar-lo».

Per a l’empresari, que fa poc va deixar la direcció de l’associació Empordà Turisme, la viabilitat del negoci ha d’anar de la mà amb el manteniment de l’entorn natural: «Hem de ser cada cop més conscients de l’impacte que tenen totes les activitats econòmiques en el territori, de les externalitats, tot i que són gairebé inevitables. Si jo em carrego el riu, no podré seguir, per això limito i selecciono la meva clientela».

La mateixa preocupació la comparteixen les institucions públiques de l’àrea. Des del Consorci de l’Alta Garrotxa i l’Ajuntament d’Albanyà, es treballa per regular l’afluència de públic durant els estius. Anna Mogas és la nova tinent d’alcalde, va entrar al consistori a les últimes eleccions municipals i assegura la continuïtat de la política que es va iniciar en l’anterior mandat: «Som conscients que les gorgues són un reclam turístic, però també són patrimoni natural, que no és nostre. És per això que regulem les visites, perquè siguin respectuoses i conscients». Durant els mesos de més afluència es limita el trànsit motoritzat pels camins que porten a la zona de bany.

Sequera

La sequera es palpa pels volts del càmping, al voltant del poble i muntanya amunt. Per les rieres no corre aigua, només roman el curs de pedres recobertes de molsa que s’esmicola al tacte. La terra, que hauria d’estar fangosa, a dures penes conserva una mica d’humitat. I el bosc té set, no és difícil trobar-se alzines amb el fullatge marró i la fauna que baixa al fons de la vall a la recerca d’una aigua que no troba enlloc més.

Amb el d’enguany, fa tres anys que plou molt poc, i Albanyà, que amb Maçanet de Cabrenys és el poble amb la pluviometria més elevada de la comarca, també se’n ressent. La mitjana ronda els 1000 litres, però la del darrer trienni no arriba als 700 litres. El dèficit hídric acumulat és d’un any.

Les xifres les va acumulant en Jordi Garriga, el nou alcalde del poble que, a més, també és mestre i aficionat al temps. L’estació meteorològica que té muntada a casa ha rebut l’auditoria del Servei Meteorològic de Catalunya. La línia temporal de més de 20 anys que ha construït amb en Joan Ambrosio, un altre veí del poble, permet constatar la minva de les pluges. Als deu primers anys de la sèrie, va ploure 1080 litres a l’any. En canvi, la mitjana dels darrers deu anys és de 882 litres. La disminució és de 200 litres per any.

Les dades no auguren res de bo: «Nosaltres estem preocupats, però qui ha d’estar molt preocupats són els d’allà baix», afirma l’alcalde Joan Garriga, referint-se a la gent de la plana, que depenen de l’aigua que baixa per la Muga. Perquè són les pluges que cauen al curs alt del riu, les que mullen les valls boscoses de les Salines i arriben als torrents, que escorren entre els arbres i nodreixen la Muga, les que fan arribar bona part de l’aigua al pantà.

Boscos

En un escenari en el qual el canvi climàtic és una realitat, amb temperatures més altes, acompanyades d’un descens de les precipitacions, les mirades s’han girat cap a la massa boscosa. La vegetació s’està bevent l’aigua que hauria d’arribar al riu, que hauria d’arribar al pantà, l’aigua que, segons la majoria d’opinions, hauríem de destinar al consum humà.

Fins ben passat mitjans del segle XX, el bosc era la gran font d’on s’extreia la riquesa a Albanyà. L’economia del poble girava entorn del carbó. La gent pujava a les valls a tallar llenya, d’altres la retiraven amb els animals, es transformava a les carboneres, i un cop en retiraven «l’or negre», s’ensacava per vendre’l província avall.

Els germans Cufí venen d’una nissaga d’homes de bosc. Sense anar més lluny, el seu pare, en Met Cufí, va ser un dels darrers mestres carboners. Ells, però, ja no hi treballen, tot i que encara remenen llenya. Al llarg de la seva vida, han vist un món, el tradicional, morir, que ha donat pas a la modernitat: «El poble ha canviat molt. Hem passat de viure del que teníem aquí a haver d’anar a Figueres a treballar».

A mesura que la societat canviava, el bosc també ho feia. De ser treballat, a poc a poc es va anar abandonant i amb l’arribada del Consorci de l’Alta Garrotxa va passar a ser un espai a conservar, protegit administrativament.

En Joan Cufí és molt crític amb el que ha passat: «Es va considerar que era més important tenir una reserva. La relació entre l’home i el bosc la va acabar l’administració a poc a poc. Van començar a arribar els forestals per vigilar que la gent que hi treballava no es passés. I com no podien subsistir, van haver d’acabar marxant cap avall a treballar a la fàbrica, de cambrers o de paletes. La muntanya es va quedar durant uns anys buida. I ara diuen que el bosc és massa dens».

Gestió tècnica

Qui ho diu és l’Eduard Pla, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador del CREAF. El seu àmbit d’estudi és l’impacte del canvi climàtic en els ecosistemes forestals, l’anàlisi de la vulnerabilitat en els usos de l’aigua i la recerca de mesures d’adaptació al nou context. «El bosc té una influència en l’aigua que baixa pels rius. Un augment de la superfície i de la densitat de la massa boscosa disminueix el cabal dels rius». Les seves modelacions el porten a defensar la gestió tècnica forestal per afavorir la circulació d’aigua.

Impulsen els primers crèdits climàtics de les comarques gironines per millorar la gestió forestal a la Muga

L’Esteve Guerra, el propietari del Càmping Bassegoda, vol implementar a les lleres de la Muga les teoritzacions que fa l’Eduard Pla i el CREAF. Aquest és un dels principals objectius de la Fundació «Pioners of our time», que ha ajudat a impulsar i en la qual comparteix patronatge. «Sabem que d’aquí a 2070 baixarà en un 70% l’aigua del riu, si d’aquesta previsió en podem revertir dues terceres parts gestionant la massa forestal a la vora del riu, hem de fer-ho».

Per dur-ho a terme, han aconseguit una subvenció de 300.000 euros de la Unió Europea i estan començant a comerciar crèdits de carboni. L’objectiu és poder gestionar els vorals de la Muga des de l’Hostal de la Muga fins al pantà de Boadella. Estan negociant, a la recerca d’un conveni amb l’ACA perquè els permeti aquesta gestió.

Salines Bassegoda vol reduir la seva massa forestal per així aportar més aigua al Pantà

Respostes

A Albanyà passat, present i futur es troben en aquest temps estrany. Són tres anys de sequera i un riu que es va silenciant, escenari del canvi d’era geològica, d’un temps tan immens que se’ns escapa de la comprensió. L’holocè està donant pas a l’antropocè i en la convulsió ens belluguem més o menys atemorits, buscant respostes, a la recerca de solucions.

«Hi haurà problemes. Tot assenyala a una direcció. Això és indiscutible. Si cada cop plou menys, plou malament, evidentment, no pot anar a millor. Ha d’empitjorar tot. Aquí els que s’han d’organitzar són els governs, i parar la màquina com a l’època de la covid. Però el sistema està fet pel consum, perquè hi hagi un consum constant i allà on no arribi la gent, que siguin els mateixos governs els que subvencionin la continuïtat del negoci. Nosaltres no hi podem fer res», manifesta Joan Cufí, llenyataire.

«El que ens ve a sobre és el repte més gran que hem tingut com a societat. És una punyetera guerra climàtica. I hem de ser conscients que l’única manera per sortir-nos-en és organitzar-nos com a societat civil, no podem deixar-ho tot en mans dels polítics, perquè ells a vegades obeeixen a altres interessos. Ens estem quedant sense aigua, tenim un problema comú i hem de fer tot el que estigui en les nostres mans perquè d’aquí a vint anys mirem als nostres fills i diguem: ‘Jo he fet el que he pogut’», declara Esteve Guerra, empresari.

«Viure en una casa a la muntanya em permet habitar el món com a mi m’agrada. Estar en harmonia amb l’espai. No ser una cosa intrusiva i devastant allà on estic. Viure en harmonia amb el teu entorn, sense violentar-lo, és deixar-lo ser, sense que la meva presència l’ofegui. Simplement, estic allà en un acte de presència testimonial sense ser una cosa que intervé», explica Àlex Falgàs, filòsof.

De l’opinió dels arbres, el bosc i la Muga no en sabem res, no els considerem interlocutors vàlids.

Consulta aquí totes les notícies d'Emporda.info

Subscriu-te per seguir llegint