Empordà

Empordà

Benvolguts absents V. Capítol XXI

Ramon Pujolboira, pintor

Art i mestratge sense treva en el gravat, l’aiguafort, la ceràmica, els treballs al torn, els murals en gres i les sèries d’escultures en bronze

Enamorat de l’Empordà, membre cofundador del Grup69, va establir el seu estudi a Albons

Ramon Pujolboira amb una de les seves obres. Marc Martí

Ramon Pujol Boira (Barcelona, 6/VI/1949 - Albons, 7/IX/2019), acabava de fer dinou anys quan ingressà a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics Massana de Barcelona, i just al cap d’un any ja és membre del Cercle Artístic Sant Lluc. Aquell mateix 1969 fa una llarga estada a París on freqüenta els tallers de l’American Center i de La Grande Chaumière, alhora que s’inscriu a l’École Supérieure de Dessin et Peinture Ville de Paris, i es fa copista del Louvre. Aquestes són només unes dades que intenten donar a conèixer l’activitat artística frenètica de Ramon Pujolboira. El 1974 s’instal·la a Ordis i comença a treballar, de manera autodidacta, el gravat i l’aiguafort. Al cap de dos anys es trasllada a Albons i aquí practica, a més de la pintura, la ceràmica i treballs amb torn, murals en gres i sèries d’escultures en bronze.

Conjuntament amb Roura, Lleixà, Anson i Ministral, funda el Grup69 i realitzen molts treballs en conjunt. Amb aquests artistes i amb la col·laboració del ceramista i muralista Armand Olivé, el 1999 presenten una reproducció en mosaic d’una pintura estil dalinià sobre el paisatge de l’Empordà: Cinc visions dins un espai empordanès. Homenatge a Salvador Dalí.

L’any 1993 el Consell d’Europa convida Pujolboira a fer una mostra individual de pintura a Estrasburg, que també serà exposada al Parlament Europeu, i aquest mateix 1993 és quan inicia una sèrie de frescos a l’església parroquial de Santa Coloma de Farners, exposa individualment al país i també a Suïssa, Itàlia, Bèlgica i França.

En la seva obra, s’hi troben els trets característics del que en podríem dir pintura empordanesa: tres quarts de cel i un de terra, a l’estil dels paisatges de Ramon Reig o de Salvador Dalí. I en els seus interiors, hi elabora un món intimista i poètic: la lluna a l’hora incerta entre les orenetes i la xibeca, el gat, el sofà, la bicicleta, la catifa. L’activitat artística abasta diversos camps que van des del ferro forjat artístic, per exemple l’enreixat exterior al temple de Sant Pere de Figueres, fins al relleu escultòric (frontispici entrada principal al dit temple figuerenc).

El mural 'Cinc visions dins un espai empordanès. Homenatge a Salvador Dalí' original es va pintar sobre una bastida. Empordà

L’estudi d’Albons

Però res de tota la seva feinada frenètica, ni cap dels seus nombrosos èxits va entelar la seva cordialitat i senzillesa de tracte, amb una proximitat sincera amb qui el tractava. Al seu estudi d’Albons sempre tothom hi va ser molt ben acollit, i moltes vegades li vaig comentar que entrar en aquell espai de treball i creació era molt aproximat a l’equivalent d’haver pogut entrar en el taller de qualsevol geni del Renaixement. Maquetes, estàtues, teles pintades i blanques, esbossos, dibuixos, gravats, un absis de temple creat a escala pels frescos que pintava al temple de Santa Coloma de Farners, pots plens de pinzells, tubs de color, paletes, petxines, llapis, regles, tinters... una prima flaire de paper i trementina surava per tot l’espai màgic.

La seva humanitat ho omplia tot, i tant podia parlar d’unes aquarel·les amb paisatges mediterranis, com de mercats àrabs amb tallades de lluna en creixent de clarors lívides, verdoses, com de vidre.

La Mediterrània

Pujolboira era un enamorat del Mediterrani, d’aquest mar d’Ulisses, d’Enees, dels Almogàvers, d’Euclides i de Venus; la tonalitat del blau inconfusible, inequívoc i constant de Pujolboira, hi remet constantment. Hi dedicà un altre excel·lent llibre (1998) que titulà simplement Mediterrani on ens l’ensenya tal com ell l’entenia, a través de dues-centes pintures i dibuixos, tots amb un bon component màgic, poètic, musical. Hi proposa que, a ulls clucs, ens deixem portar per l’imaginari i recórrer països tocats de blau i onades, països d’un món comú i planer carregat de divinitats, herois, guerrers i conflictes, però que en temps de pau es deixa contemplar amb ulls de poeta i cor d’artista.

Pujolboira i una obra seva. Marc Martí

Publica, en col·laboració amb escriptors del país, Empordà, Somnis, Pintures (amb textos de Martí Pol, Lluís Racionero i Vázquez Montalbán), Mediterrània (amb dues-centes il·lustracions de viatges pel nord i sud del nostre mar), Circ (llibre de treballs sobre paper que recull les seves impressions de convivència amb el circ Raluy), Papallones a la panxa (en col·laboració amb el seu germà Francesc Pujol), i dona conferències a la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo.

L’Empordà

Pujolboira va ser un foll enamorat de l’Empordà, dels seus paisatges i, sobretot, de l’Escala i Empúries que va convertir-les en part del seu univers plàstic del seu món oníric i màgic que traspuava lirisme. El 1985 publicà L’Escala – Imatges per a un somni, amb text de Lurdes Boix. En el pròleg, s’hi llegeix: «La màgia visual, la impulsió anímica més immediata la hi posen els seus olis, aquarel·les i composicions, seduït (i convicte de seducció) des de sempre per aquest nostre mar». Un mar i un territori que pinta, si no amb la mateixa unció que el Beat Angèlic devia pintar el cel de la Toscana, segur que sí que ho fa amb l’enardiment que aquest tros d’Empordà encomana a tothom qui s’hi acosta amb esperit disponible.

La seva pintura ha estat descrita com una obra «vivaç, onírica i captivadora, on el color creix per esdevenir un cant afirmatiu de la vida que neix a cada instant».

Prova i mostra d’aquesta qualitat i bon fer en pintura, en escultura, en ceràmica, en gravats i altres disciplines artístiques, és que al llarg dels seus anys de dedicació li van ser atorgats quasi cent cinquanta premis. Ell n’estava ufanós de tots, però hi destacava els dos guardons atorgats pel gremi d’impressors de Catalunya, per l’esmentat llibre Mediterrània. En diverses presentacions de llibre i inauguracions d’obra en exposició, tant pel que fa a les individuals com conjuntament amb el Grup69, Pujolboira hi mostrava la cara més optimista i festiva, emportat per la transcendència del moment, molta gent en va ser testimoni. Important també per a ell (i per als alumnes) l’època que donava classes d’art al seu taller d’Albons, de les quals tothom en sortia satisfet i meravellat.

Ramon Pujolboira, al seu taller. Empordà

Dos anys després de la seva mort, a l’Alfolí de la Sal de l’Escala hi va haver un acte de retrobament dels pintors components del Grup69, Daniel Lleixà, Josep Ministral, Lluís Roura i Ricard Anson. La presència de Ramon Pujolboira es palpava no només en els records entranyables que els amics hi conjuraven, sinó també per la seva obra que hi era exposada: dibuixos, gravats, aquarel·les, guixos, olis i acrílics. L’exposició restà oberta del 14 de novembre de 2020 fins al 30 de gener de 2021.

A l’Alfolí de la Sal, aquell dia feia dos anys que els quatre creadors no es trobaven d’ençà del comiat de Pujolboira, i en feia divuit que havien donat per tancada aquella aventura de grup, que durà vint anys i deixà un llegat palpable encara, sobretot a l’espai públic figuerenc. Tenint en compte tothora la part individual creativa, el treball final sempre va ser de conjunt. La historiadora de l’art Mariona Seguranyes afirmava que, «amb la perspectiva que dona el pas del temps, ja es podia dir que el Grup69 havia esdevingut un referent dins la historiografia de l’art empordanès, i també el pont generacional que connectà una època en què Salvador Dalí n’era l’eix central, amb els anys vuitanta i noranta del segle vint».

I com a testimoni val esmentar l’homenatge al geni de Portlligat, del qual se’n consideraven deixebles, en la gestació i creació del gran mural Cinc visions del paisatge empordanès. En aquesta obra cabdal, ara en versió ceràmica a la plaça Vila d’Ordis, cada creador aportà la seva creació personal unida pel celatge i el paisatge empordanès: Roura, la plana; Ansón, el castell de Quermançó; Ministral, l’olivera; Lleixà el núvol, i Pujolboira, la bicicleta davant del pou.

Casat amb Carme Jornet Guitart, de Barcelona, el matrimoni tingué un fill, Aleix. Ramon Pujolboira morí quan encara de bon tros no tocava, molt abans que pogués portar a terme el gavadal d’idees i projectes que covava.

Ens queda el record de l’home, de l’amic, del mestre, i ens queda la seva obra testimonial en diversos museus: al Museu d’Art Modern de Barcelona, al Museu de l’Empordà de Figueres, al Museu del FC Barcelona, a la Fondazione Pagani de Milà, al Museo de Grabado Francisco de Goya de Fuentetodos (Saragossa) i a la Col·lecció Consell d’Europa.

Els membres del Grup69, a la mostra en homenatge a Pujolboira.

Els membres del Grup69, a la mostra en homenatge a Pujolboira. Empordà

APUNT

L’any 2020 els Entramuntanats (associació d’empordanesos a Barcelona que aleshores exercia d’ambaixada virtual a la capital) celebraren el seu 26è aniversari, i van fer costat a la Carme i l’Aleix, l’esposa i el fill, bo i distingint el nostre artista amb el premi Entramuntanat de l’Any, a títol pòstum. Pujolboira havia col·laborat amb l’entitat en diverses ocasions.

Compartir l'article

stats