Nascut a Figueres l’abril de 1949, Xavier Vicens Codina és el representant de la tercera generació de l’empresa familiar, al costat de la seva esposa Teresa Burgas. Els seus fills, Xavier i Joan Marc, la quarta generació, fa temps que estan al capdavant d’una referència històrica que acaba de complir cent anys. A can Vicens guarden moltes coses, material i documents que ens parlen de l’evolució social i demogràfica de Figueres i l’Alt Empordà. Xavier Vicens en parla amb passió, amb aquella discreta murrieria que sempre l’ha acompanyat. Fa anys que recull la memòria del seu ofici, un cúmul de fets i circumstàncies, la majoria de les quals, mai millor dit, s’emportarà a la seva sepultura. Les anècdotes «que es poden explicar», aviat es convertiran en llibre de la mà de Tura Soler.

Que una empresa arribi a celebrar cent anys de vida, encara que sigui una funerària, diu molt d’ella. I amb un quart relleu generacional, encara més.

És cert. És una commemoració que volem compartir amb molta gent. Hem previst fer tres actes consecutius, amb el mateix contingut, per acollir tota la gent i les empreses que ens han fet costat al llarg del temps. El primer tindrà lloc en el nostre tanatori, el 29 de febrer. De fet, quan el 2012 vam estrenar la sala de cerimònies, ja vaig dir que el meu vaixell havia escrit les seves pàgines i que, a partir d’aquell moment, tocava als fills fer-se’n càrrec i escriure-la ells. He mantingut la il·lusió de continuar sent-hi present, i crec que el pare i l’avi encara en tindrien més de veure la situació actual de l’empresa.

Ells van marcar el seu camí.

L’avi va ser el meu primer referent, amb ell vaig aprendre a fer de fuster i, tot i que va morir el 1966, encara ara li demano consell i hi comparteixo coses. Vam néixer com a fusteria, quan Joan Vicens Juanola es va fer càrrec del negoci de can Llandrich i puc dir amb orgull que sempre hem mantingut una excel·lent relació amb els fusters de la comarca.

El gran canvi de les funeràries va ser l’obertura dels tanatoris?

Un dels grans, sí, sobretot a les ciutats. Quan la gent va començar a morir majoritàriament als hospitals, és quan va canviar. L’exemple seria les instal·lacions de Sancho de Ávila, a Barcelona. La covid i els seus afectes també van generar un gran canvi, perquè la pompa fúnebre va quasi desaparèixer. La crisi del 2007 la va reduir i la pandèmia la va matar.

Sempre sentim a dir que els enterraments són cars.

Anys enrere, quan la majoria de gent era de classe obrera i no tenien seguretat social, s’havien de pagar el metge, les medicines, els enterraments... Fins i tot la roba del dol, que durava mesos o anys. Quan van sortir les assegurances, la cosa va començar a canviar. Fins i tot hi havia previst un apartat de lutos per tenyir la roba de negre. El figuerenc Baldiri Amer, a través de l’Ocaso, va tenir molta visió en aquest camp. Ara, la funerària ha d’estar activa les vint-i-quatre hores del dia, set dies de la setmana. Això vol dir tenir una plantilla professional doblada, sempre al peu del canó. Les funeràries, si no arribava a ser per la fusteria, ho tenien magre.

Xavier Vicens no ha oblidat mai els seus inicis com a fuster. Santi Coll

La clau de l’ofici és la discreció.

M’ho dius a mi, que em va costar Déu i ajuda fer propaganda dels nostres serveis. Discreció, servei, amabilitat i comprensió.

A casa sempre he sentit a parlar de can Vicens.

És així, són els anys. La trajectòria de l’empresa, és com una marca. A mi molta gent no em coneix, a la marca sí.

La vida ens porta a viure i patir molts drames. Aquests arriben a casa després de la feina?

Amb el temps aprens a tractar-ho. A la feina et poses l’impermeable i te’l treus quan acabes, però sempre hi ha moments complicats, emotius, morts de gent jove, tragèdies familiars que, vulguis o no, t’afecten. En realitat, no desconnectes, però poses una barrera.

Hi ha competència entre funeràries?

Ens parlem, comentem i compartim coses. Som un ofici, un servei que no pot fallar mai. En un casament, si s’espatlla el cotxe dels nuvis, tothom riu. En un funeral, no ens ho podem permetre. La inversió en vehicles i manteniment és molt gran.

Cada cop hi ha més incineracions?

Estem al 50%. En els pobles de la comarca es mantenen més les tradicions. També hi ha la tendència de reagrupar restes en un sol nínxol. Les noves generacions ja no van tant al cementiri i la gent gran opta per preparar el futur del record familiar en un sol lloc.

Miro sovint l’hemeroteca i fa cinquanta anys, costava trobar difunts de més de vuitanta anys.

És cert, hi ha un canvi molt positiu. La gent és en mans d’una medicina que fa controls, que ajuda a superar entrebancs i que marca pautes per a una vida més saludable. Abans, quan agafàvem la tira dels números daurats per a posar edats en els baguls, el número 6 era el primer que s’acabava i havíem de jugar amb el 9 girant-lo quan no en teníem prou. Ara ens passa amb el número 8. El 7 va durar poc. Abans les dones morien molt més grans que els homes, perquè no canviaven hàbits. Quan aquests arribaven a l’edat de la jubilació, trencaven ritmes de costums i al cap de poc eren clients nostres.

Una història centenària

La història de la Funerària Vicens va començar el 1924 quan Joan Vicens Juanola es va fer càrrec de la fusteria i funerària Llandrich. La primera seu va estar ubicada al carrer Nou 20-22 de Figueres. Després va absorbir l’empresa Moncanut, l’única que tenia un auto fúnebre. Antonio Vicens Salellas, qui també fou regidor de l’Ajuntament i pare de Xavier Vicens Codina, va encapçalar la segona generació, la qual es va traslladar al carrer Clerch i Nicolau.

La seu de l'empresa quan estava ubicada al carrer Nou de Figueres Emporda.info

El 1999 es va crear la societat Funerària Alt Empordà. A can Vicens, amb fusters col·laboradors, des de sempre ha donat servei a tota la comarca. El 1992 va obrir el primer tanatori amb crematori de la demarcació de Girona al passeig del Cementiri de Figueres. El 2012 va estrenar la sala de cerimònies i, posteriorment, Vicens va obrir tanatoris a Llançà (2018) i la Jonquera (2020).

Xavier Vicens i Teresa Burgas amb els seus fills. Roger Lleixà

Xavier Vicens calcula que en el transcurs d’aquests cent anys «haurem treballat en uns 40.000 funerals». De cadascun d’ells guarden l’expedient. Vicens també conserva «molts recordatoris significatius» i reté en la memòria comiats molt concorreguts. Recorda especialment «el del polític Carles Caussa, amb una processó que va anar des del carrer Girona fins al cementiri, plena. Aquest enterrament va tenir ressò popular i, el de Salvador Dalí, va ser d’impacte global». També té al cap «funerals multitudinaris a Sant Pere o en altres temples amb personalitats com Joaquim Crumols, Lluís Duran, Josep Casero o Eduard Puig Vayreda, o el del doctor Forment, que després va derivar en un acte al Jardí amb eminents cardiòlegs». La llista és llarga, la història de l’empresa, també.