Manuel Costa-Pau, l’activista de Gaüses

«Tots els qui l’han tractat queden d’entrada aclaparats per la seva forta personalitat i després enamorats de la seva intel·ligència i el seu vivíssim do de l’observació» (Els racons de la memòria d’Isabel-Clara Simó). En efecte, són multitud els que subscriurien els mots de la novel·lista d’Alcoi, i tots ells segur que conserven alguna experiència poc o molt particular viscuda amb Costa-Pau, generalment relacionada amb la seva infatigable dialèctica. Personalment, recordo algun moment de la singularitat de Costa-Pau que dibuixa aquest tarannà. Inacabables passejades nocturnes amunt i avall de la Rambla de Figueres, sortint de sopar amb uns quants, tot mantenint unes discussions infinites sobre política o cultura; a vegades l’havia acompanyat alguna filla adolescent que, cansada, quan ja eren les dues o quarts de tres, es plantava així: «Pare, que ja és hora d’anar a dormir....».

Essent una colla a Can Gasull de Viladamat, família de molts germans i, doncs, molts amics, en Manuel, la seva muller Lluïsa i els fills encara infants arribaven amb un 2CV; al cap de poc, la densa conversa que acompanyava sempre el polígraf es descabdellava al voltant de porrons de vi, plates d’amanida, de cuixot, de perol i de llesques de pa amb tomata, tot col·locat sobre la gran taula de la cuina de la Pilar i en Miquel.

Manuel Costa-Pau Garriga (Garriguella, 09/04/1936 - Girona, 30/05/2016), va tocar-hi totes les tecles del món de la lletra impresa: editor, traductor, poeta, assagista, novel·lista, historiador, periodista. De petit, va viure uns anys atzarosos perquè el 1939 la seva família va haver de fugir frontera enllà i va acabar instal·lant-se a Ceret. Els fills Costa-Pau Garriga eren quatre germans: en Manuel, el gran; en Josep, el segon, que seria el fundador i director de la prestigiosa escola Súnion de Barcelona, i que, durant els anys d’exili, va quedar-se amb els avis; la Rosa, la tercera, que va ser pedagoga i autora de llibres escolars, i en Lluís, el petit, també pedagog. Quan la família va poder tornar, el pare va patir el procés de depuració a què la dictadura sotmetia qualsevol sospitós de poca o nul·la afinitat amb el franquisme. Van viure, primer a Vilajuïga i després a Figueres. Manel, inquiet de mena, va publicar el primer llibre, que era un poemari, als dinou anys i va ser el participant més jove de la Festa de la Poesia de Figueres de 1956, al costat dels reconeguts Carles Fages de Climent, Jaume Maurici, Montserrat i Maria dels Àngels Vayreda, Carme Guasch, Vicenç Burgas i Pilar Nierga. Ja estudiant a Barcelona, va integrar-se en moltes iniciatives polítiques –que havien de desenvolupar-se en la clandestinitat– i va interessar-se, com ja era habitual, per les culturals; és així que va assistir al seminari que dirigia Àngel Carmona Ristol, el pioner del teatre independent i ànima de l’elenc La Pipironda. Va ser un dels actors en la representació d’Otel·lo de W. Shakespeare, dirigida pel mateix Carmona, i que la platea del Romea, indignada per l’extrema posada en escena, no va deixar acabar. El 1958 va participar en la lectura dramatitzada de L’excepció i la regla, traduïda per Feliu Formosa, que va ser la primera representació de Bertold Brecht a l’espai lingüístic català. Seguint amb l’escena, Costa-Pau va ser actor en el film Amigogima (2002) de Josep M. Nunes.

Va casar-se amb Lluïsa Bea, mestra d’escola, i van tenir cinc fills: Consol i Núria, filòlogues; Marta i Mireia, periodistes i editores, i Roger, poeta i editor. En el futur és probable que la memòria de Manuel Costa- Pau vagi associada al poblet del Baix Empordà, Gaüses, la rectoria del qual va habitar, i que la seva presència va convertir en una meca de les lletres. Però Figueres també havia estat important per a l’escriptor. Va viure-hi de nen i d’adolescent en tornar de l’exili. A la vila empordanesa, va col·laborar a la revista Canigó on va conèixer el matrimoni que l’acomboiaven: Isabel Clara Simó i Xavier Dalfó, i va fer-s’hi amic; també d’altres figuerencs que hi escrivien, com ara Eduard Puig Vayreda, Narcís Pijoan, Eduard Rodeja, Josep M. Bernils, Ramon Reig, Marià Baig... Costa-Pau va tornar sovint a Figueres, i en va parlar elogiosament en els seus llibres; també va redactar el pròleg de Figueres. Recull gràfic 1875-1967 (2009).

Ensenyant i periodista

Com a ensenyant, Costa-Pau va exercir en multitud de centres, primer a Barcelona on, a més, va fundar el 1960 l’escola Pyrene; va treballar amb Òmnium Cultural en l’organització de l’ensenyament del català als centres de bàsica i batxillerat i el 1976 va ser-ne el coordinador de la zona gironina; un any després, va fer-se càrrec a la UAB dels cursos de reciclatge de català destinats a professors. Aquestes activitats el van portar el 1991 a ser finalista del premi de normalització lingüística ADAC. Després de Barcelona, va fer classe i va ser tutor al col·legi del Collell.

Quant a periodista, en el seguit dels anys va començar a escriure en opuscles i publicacions underground, i en La Jirafa, que dirigia Rafael Borràs, la publicació que va encunyar el concepte «altres catalans» formulat per Francesc Candel i desplegada teòricament per Àngel Carmona. Va participar amb composicions poètiques en la revista Tramuntana (1963-66), que va dirigir Narcís Pijoan. Va col·laborar en El Correo Catalán, TelexpressTelestel, la primera època de Presència, la revista figuerenca Canigó, Avui i El Punt. Va cofundar i dirigir la revista Mot d’Obra, el número 2 de la qual va ser segrestat per la policia espanyola en el moment de l’operació Garzón (1992) contra la militància independentista.

Narrativa, assaig i poesia

Costa-Pau, home sempre compromès amb la societat i la llengua, entenia la novel·la també com un assaig, com un continent d’idees i un espai de debat. Les primeres novel·les van ser Sempre sentíem parlar de la guerra (1968), Història d’home errat (1969) i Conte d’amor (1971), encara inèdites; però la trilogia Encontres amb Tànatos publicada ja de gran, conforma la narrativa més sòlida: Janna (2011), Diana Palmer (2015) i Íngrida-Àfrica (2017), aquesta darrera una mena de testament que va enllestir pocs dies abans que l’atrapés la mort. Com a narrador, M. Àngels Anglada havia comparat Costa-Pau amb Cesare Pavese i en deia que «allò que fa més suggestius els relats d’aquest autor és la dialèctica mite-realitat que hi podem observar».

Una de les obres més populars de Costa-Pau va ser l’assaig Turistes, sirenes i gent del país (1967) sobre el turisme als Països Catalans i que ha estat referència per a molts estudis posteriors sobre la Catalunya contemporània. Alguns l’hem comparat a Els altres catalansde Francesc Candel, a Nosaltres, els valenciansde Joan Fuster, a Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, i a Les formes de vida catalana de Ferrater Mora. Turistes..., a més del turisme que ha estat en la base econòmica del darrer mig segle, explica, o ajuda a explicar-nos el país en la seva globalitat. Costa-Pau fa cap a mig segle va preveure amb molta exactitud l’esdevenir de la Costa Brava, talment com ho va intuir també la francesa Yvette Barbaza, autora de Le paysage humain de la Costa Brava (1966).

Després de l’esmentat Mont Perdut (1955), apareix a Antologia poètica universitària 1956-1958 (1959) i, juntament amb un altre poeta empordanès, Carles Fages de Climent, a Antologia de la poesia social d’Àngel Carmona (1968). Dos crítics literaris contraposats diuen d’ell: Àlex Broch, que és dels «poetes que reflecteixen millor l’ànsia d’arrelament social i que entenen la poesia com a crit de denúncia i com a cant de futur»; i Montserrat Vayreda, que els seus versos «són d’una senzillesa tal que els fa gairebé transparents». Va traduir del francès París al segle XX de Jules Verne (1995) i El respir(2008) de Laurine Rousselet; Poetes gallecs d’avui (2008) publicat en versió gallega i catalana, i El venedor de globus (2009) del poeta aragonès Jesús Lizano.

Costa-Pau, als anys seixanta, va col·laborar en la redacció de l’Enciclopedia Espasa-Calpe (anys 1960-70) i és de remarcar que va ser l’introductor d’Antonio Gramsci al país. Va ser director de les edicions catalanes d’Alfaguara, director literari de Dima Ediciones i de Llibres de l’Índex. El 1995, va crear l’editorial Llibres del Segle, que va dirigir fins al 2010; des de llavors, ho han fet els seus fills Roger i Marta, i ell es lliurà del tot a l’obra personal.

Un dels moments importants del Costa-Pau editor va ser la seva participació en treure al mercat Ulisses: enciclopèdia de la recerca i la descoberta (1977-1985) a través d’Edicions Ulisses del Grup Planeta. L’obra consta de dotze volums, el penúltim dels quals és íntegrament dedicat als Països Catalans i és obra seva. El conjunt de l’enciclopèdia abasta el coneixement des de l’origen de la vida i del cosmos fins a la història de la humanitat i és una adaptació de la italiana homònima.