La Fàbrica d'armes de Sant Sebastià, un exemple logístic industrial del segle XVIII

El patrimoni històric de l'Alt Empordà té en el llit de la Muga nombrosos tresors del passat industrial de la comarca en forma de molins fariners, centrals hidroelèctriques i, també, un alt forn que va ser el primer de Catalunya. Es tracta de la Reial Foneria de Sant Sebastià, que té els seus orígens en el segle XVIII i que avui, a causa de l'extrema sequera del Pantà, és visible en la seva quasi totalitat com només ho havia estat en l’episodi semblant de 1998 i, en grau més baix, el 2007.

Les restes de totes aquestes infraestructures van quedar colgades per l’aigua a partir de la segona meitat dels anys seixanta del segle passat, quan la construcció de la presa de Darnius i Boadella va començar a retenir les baixades del riu la Muga i la riera Arnera, els principals cursos fluvials que aporten aigua al Pantà.

La Reial Foneria de Sant Sebastià, coneguda popularment com la «Fàbrica d’armes», no ha tingut mai cap figura de protecció patrimonial, ja que abans de l’entrada en funcionament de l’embassament, el 1969, era una edificació abandonada i amagada entre la vegetació.

Pel fet que les seves restes només són visibles en anys d’extrema sequera, com ara, el doctor Baig considera que «la foneria hauria de tenir un centre d’interpretació a Sant Llorenç de la Muga».

Amb el llit de la Muga quasi buit, són molts els senderistes i curiosos que, des de fa mesos, s’acosten a aquest punt de l’anomenada Muga Torta, des del pont de Riambau, per a admirar un conjunt de construccions entre valls, coronades per l’antiga capella de Sant Sebastià i que encara conserva la fita amb una gran «R» que simbolitzava la propietat reial d’aquest indret, segons els historiadors.

Marià Baig, divulgador de referència

El principal investigador i difusor d’aquest espai ha estat el professor Marià Baig, doctor en Ciències Físiques i autor de nombrosos treballs i publicacions que situen aquest indret al capdavant de l’aparició de la indústria siderúrgica d’alts forns a Catalunya. «Vaig conèixer la foneria de ben jove, quan encara estava ben emboscada i passava completament desapercebuda», recorda abans de destacar que aquesta construcció, primer pensada per a usos civils i, després, de gran utilitat militar, va ser aixecada en aquest indret «gràcies a la seva ubicació estratègica», ja que complia els tres requisits fonamentals que es necessiten per a fer-la funcionar: «la seva proximitat amb la mina de mena ferro de Montdevà, el carbó vegetal que produïen els boscos del volant i l’aigua de la Muga que permetia moure els sistemes hidràulics de la foneria, que sobrepassava la capacitat habitual de la farga catalana del Pirineu».

El compliment d’aquesta trilogia també va donar peu a un treball logístic rellevant, ja que els productes sorgits de la fàbrica, és a dir, bales de canó, peces d’artilleria i altres productes, s’havien de traslladar fins al port de Roses o per als camps de batalla de l’època, la qual cosa va obligar a crear un camí que enllaçava aquesta zona interior de l’Empordà amb la plana i la costa.

Segons ha documentat Marià Baig, el primer alt forn de Catalunya va ser «una iniciativa de Pere Grau Balló, veí de la Jonquera, que aconseguí una concessió sobre els minerals de l’alta vall de la Muga, però de seguida fou adquirida per la Real Hacienda de l’Estat» per a ser reconvertida en una indústria militar capdavantera. La foneria, amb un alt forn de carbó vegetal, fou dissenyada per l’enginyer suís Jean Maritz II i es va convertir en una autèntica colònia industrial. La seva primera producció, segons Baig, va ser de 3.421 quintars de ferro en boles de canó i 865 quintars de ferro en altres utensilis. Un quintar equival entre quaranta-un i mig i quaranta-dos quilograms.

La reial foneria de Sant Sebastià va ser destruïda per l’exèrcit francès durant la Guerra Gran, cap a l’any 1794. Pel fet que les seves restes només són visibles en anys d’extrema sequera, com ara, el doctor Baig considera que «la foneria hauria de tenir un centre d’interpretació a Sant Llorenç de la Muga».