«Era una necessitat exportar al món el paisatge que m’envolta»

Fa uns dies Esperando a Dalí es va projectar a Cadaqués. Molta gent va quedar fora. També als cinemes de Roses on va atraure més espectadors que el darrer capítol de Misión imposible. David Pujol reconeix la complicitat dels exhibidors, en concret de Jordi Danès, una persona «que estima el cinema» i que, amb aquesta pel·lícula, «ha fet una feina extraordinària».

Després de passar per diferents festivals -Màlaga, el Barcelona FilmFest i Alfàs del Pi- Esperando a Dalí arriba al gran públic. És la prova de foc per la pel·lícula?

Portem tres o quatre anys amb un cert canvi de paradigma respecte al cinema. Les pel·lícules ara tenen un llarg recorregut. Tot i que és un èxit arribar als cinemes, a partir de l’estrena hi ha tot un camí per televisions i intentar entrar en el circuit de premis. Així que nosaltres continuarem amb ella a TV3 i a la plataforma SkyShowTime que se l’ha quedat. La gent la va descobrint i passaran els mesos i continuarà.

Però vostè ha passat molt més que mesos amb ella.

Cert. Fa uns quants anys vaig fer una sèrie documental per El Bulli que es deia El Bulli. Historia de un sueño. Van ser quinze documentals d’una intensitat tremenda al costat de Ferran i Albert Adrià i Juli Soler. Vaig poder conviure al seu costat i veure tot el procés. Arran d’allò la Fundació Dalí es va interessar per mi i vam acabar fent una trilogia. La suma de tot això va produir una espurna en el meu cervell: no podia deixar d’imaginar què hauria passat si Dalí hagués anat a El Bulli a dinar o sopar algun dia, s’hagués assegut en aquella terrassa, veïna de casa seva, i li hagués servit aquell menú de trenta o quaranta plats. Crec que s’ho hauria passat súper bé perquè Dalí era un gran gourmet.

«Dalí era un home que valorava l’autèntic i Ferran Adrià buscava la perfecció gastronòmica de forma obsessiva. L’hauria fascinat»

Per fer-ho no s’ha mogut d’aquest espai geogràfic també icònic per a vostè.

És on trobo moltes respostes. Els cineastes hem d’expressar el nostre univers. En el meu cas es concentra a les muntanyes dels Pirineus a Andorra i a l’Empordà i tot el seu litoral i interiors. És on trobo moltes respostes i és des d’aquí des d’on vull llançar un missatge. Això no vol dir que em passi la vida fent pel·lícules aquí perquè la vida ha d’evolucionar, però del meu punt de partida, d’aquest paisatge que m’inspira constantment, era imprescindible fer-ne una pel·lícula. Ja n’havia fet una altra per TV3, Morir en tres actes, que ja comparteix aquests espais. Era una necessitat exportar al món el paisatge que m’envolta. I Esperando a Dalí és una mica el zenit.

La història transcorre als anys 70 a Cadaqués quan semblava que tot era possible, que podia començar alguna cosa nova.

Exacte, a finals de la dictadura i principis de la transició, un context en que es respira un desig de llibertat, de poder ser o fer el que un vol. Hi ha personatges que fugen d’aquest ambient polític per refugiar-se en un lloc més al marge, tot i que la Guàrdia Civil vigila la moral i l’ètica de l’antic règim. És el contrapunt de resistència que hi ha a la necessitat d’una generació que vol ser més lliure i independent. Són dos mons que col·lideixen. La política està en el rerefons per marcar l’amenaça que els pugui privar dels seus somnis, però la pel·lícula està més enfocada en la lluita personal per ser un mateix i superar-se. Aquella llibertat personal que va exercir tota la vida Dalí amb dictadura o sense, ell va ser sempre el que va voler ser. A Portlligat es va apartar del món per ser ell mateix. A Madrid li hauria costat més.

Tinc la impressió que Dalí i Ferran Adrià s’haurien entès.

Sí, perquè Dalí era un home que valorava l’autèntic. I en Ferran buscava la perfecció gastronòmica de forma obsessiva, buscava els límits de l’avantguarda a la cuina, posant a prova al comensal i a ells mateixos. Ell explorava fins on podia arribar. I els productes eren increïbles i, per això, va fascinar tant a la gent. Això també li hauria passat a Dalí.

«Les crítiques dolentes no m'agraden, però està bé llegir-les, et fan tocar de peus a terra»

Vostè imagina un restaurant, El Surreal, que vol ser trencador.

L’home que el porta, en Jules, està inspirat en Juli Soler, un apassionat, un rocker que es va convertir en un expert de la cuina. En Jules està desorientat, té una passió mal enfocada, però el xef Fernando, un home molt més introspectiu i centrat, també va perdut. No saben cap a on tirar. Trobar-se genera un contrapunt entre la bogeria, la rauxa i el seny que fa que es centrin per atraure l’atenció de Dalí. Tot i això, en Fernando descobreix que la bogeria d’en Jules és necessària per apassionar-se.

Sabia prèviament quins actors volia per cada paper?

En el cas d’Ivan Massagué i Pol López ho tenia claríssim. En el cas d’en Jules era un repte perquè una personalitat així era complicat trobar l’actor. Vam tenir la sort de treballar amb Gisela Kreen, que va morir malauradament mentre rodàvem, però que ens va ajudar a aconseguir un càsting meravellós de secundaris com José Ángel Egido. En el cas de José García, que és una súper estrella molt estimada a França, me’l va proposar el meu productor. Ell té una mica la força de Sergi López i això necessitava el personatge.

I la música, de Pascal Comelade.

És que és una pel·lícula molt afrancesada. Comelade viu una mica retirat del món, però manté la passió per la música. Jo tenia clar que el seu so era el que havia de traduir tota aquesta història del Mediterrani. Ell té un coneixement de la terra profund que sap traslladar en notes musicals.

Han anat apareixent les crítiques. En fa massa cas?

Sí, clar, és gent parlant de tu públicament. Li dono molta importància, però posant un límit. Ens sentim afalagats perquè els grans mitjans, també els de cinema, s’han fixat en nosaltres i el noranta per cent de les crítiques són molt bones. Alguna és dolenta i també està bé llegir-les. No m’agraden, però et fan tocar de peus a terra. Malgrat tot, jo veig un interès, fins i tot les dolentes ens salven en alguns aspectes i això està bé.