Flor de panical

Com de costum, a la darrera romeria de Sant Onofre vaig trescar muntanya amunt fins a la capella blanca. Un soci de la colla m’havia demanat que recollís unes fulles de romaní per fer-les servir a l’arrossada que seguiria la cantada dels goigs i ballada de sardanes. Sort en vaig tenir que m’acompanyava un amic palauenc-francès que encara recordava la morfologia d’aquesta planta de les seves caminades de primera joventut. I sí, la flaire era inconfusible, i a partir d’ara he pogut incorporar al meu lèxic un altre mot amb reconeixement botànic: puc distingir pel nas i la vista la lavanda del jardí de l’espígol silvestre, l’argelaga de la ginesta, el llorer de l’eucaliptus, i alguns brots més de la muntanya Verdera. M’he fet el sant propòsit de reconèixer la flora d’aquest camí de pelegrins abans sant Onofre no em cridi a compartir el seu pa i dàtils en les esferes celestials.

La flor de panical ha estat la troballa més recent, i només m’ha calgut un procediment invers; identificar-la a Google i cercar-la entre els herbassars que creixen a banda i banda dels corriols i rocalls altius dels nostres camps. El gènere abundós en varietats dels panicals descriu les herbes espinoses (Eryngium, el nom científic, vol dir eriçó en grec) amb aspecte de card, popularment anomenades cards corredors, i a l’Empordà i la Garrotxa espinacals. La curiositat me la va despertar la lectura d’un conte de Tomàs Garcés al qual em referiré al final. Abans, voldria remarcar que aquesta ignorància del nom flor de panical l’havien subscrit altres lletraferits com ara Xavier Graset, que va incorporar la paraula al seu vocabulari viu després de llegir una adaptació d’Albert Jané de la rondalla, il·lustrada per Pilarín Bayés. El bon amic Pere Martí, crític literari i reconegut escriptor de literatura infantil, la va descobrir en llegir el poema A muntanya, inclòs al poemari El cor quiet de Josep Carner (1925): «Allí dalt de la muntanya, / tan enlaire, tot hi és: / la riquesa ben colgada, / perquè l’home la fangués; / l’alegria entre fretures, / com rosada entre esbarzers; la salut entre l’orenga / i les flors de panical». El príncep dels poetes catalans suggereix en els dos darrers versos que aquesta és una planta salutífera, i és cert que fou molt emprada per la pagesia per les seves virtuts (desintoxicant, contra les mossegades de serps…).

Pel que fa al contingut de la contalla, el cantant i escriptor Celdoni Fonoll ens el resumeix en un fragment de Panical blau: «Panical, flor de rondalla / d’aquell rei que té un fort mal / i procurar-li la cama / cerquen flor de panical».

Aquesta història del rei malalt i les propietats guaridores de la planta és ubèrrima en el folklore català. Joan Amades en va recollir una versió oral del barceloní Joan Saleta (1938), que formava part del seu repertori infantil, alhora que manllevava teixit argumental de la col·lecció de contes Lo rondallayre de Francesc Maspons (1871), així com de les Rondalles meravelloses de Valeri Serra Boldú (1924). També en trobem versions mallorquines (La flor romanial, condensades en un poema de Gabriel Janer Manila, musicat per Maria del Mar Bonet), pròpies de la comarca aragonesa de Matarranya, a la Franja de Ponent, o en terres lleidatanes... Sospito que el mot ha estat utilitzat metafòricament en el camp del periodisme punxant (els escrits que signava un tal Panical a la revista Empordà Federal) i la narrativa. El tronc del llibre L’arrel del panical (1974) del lleidatà Guillem Viladot (elogiat, com la resta de Memòria de Riella, per M. Àngels Anglada al núm. 356 de Canigó) és la convivència entre la gent gran del poble i els andalusos que hi arribaven cercant una vida millor i una certa llibertat. Dins Publicacions de la terra (núm. 51, novembre 1934) va aparèixer Cançó de la mossa d’hostal, per la qual fou premiat el poeta tossinc Manuel Vilà i Dalmau als Jocs Florals de Barcelona de l’any 1933, hi trobem aquesta estrofa mordaç: «Mossa alegra i finestrera /que és el reclam de l’hostal / com la branca balandrera / penjada sobre el portal, /que punxanta i remeiera / com la flor del penical.»

Els efectes lacerants del panical resulten tota una paradoxa si tenim en compte que el panical blau constitueix una de les estampes florals de la Verge de Núria, un bell símbol dels seus devots; i, d’altra banda, el seu ús apícola tradicional. Llegim al Boletín Oficial de la Cámara Agrícola del Ampurdán (núm. 147, 15 abril 1906) que una de les principals plantes que produeixen una mel més exquisida és l’Echinops sphaerocephalus –el panical–, juntament amb el taronger, romaní, barballó, sajolida, el nesprer i el carc [card] blanc. Cal afegir que hi ha panicals, com el card girgoler, que són comestibles. L’etimologia vernacla del francès panicaut (llatí pane cardus: pa de card) s’explica perquè tant les arrels cuites com les fulles tendres de primavera feien bona menja.

La flor de penical és el conte que tanca Quadern de la Selva (1962) de l’empordanès dilecte Tomàs Garcés. Té com a escenari les rodalies de Sant Pere de Roda i l’epicentre al mas de la Pallera, on la Roseta explica a un visitant amic i als seus fills que el seu home, el vell Honorat, havia deixat la llar, enderiat i ple de cabòries, per anar a cercar la flor de penical que tothom al mas coneixia de la rondalla del rei malalt. Quan hi reapareix, amb un picot, espitregat i esparracat, explica que la flor viu i creix en aquells paratges, però no al llarg dels marges dels camins –on sí que s’hi troba xuclamel rosat, muguet, orquídies i d’altres flors– sinó que el penical és el tresor dels monjos que –segons ell– havien estat els herois de la rondalla popular en haver desenterrat el fill petit del rei i haver-li guarit les nafres. El narrador del conte –el visitant– intenta debades que l’Honorat recuperi el senderi.

En aquesta contesa entre la raó i les creences, jo prenc partit per les llàgrimes del vell masover que se sent menyspreat com si fos un foll. Flors de panical verdós les podrem trobar en feixes i en bancals, en prades i en marjals, però la Flor de Panical, la virolada i olorosa, la que «tot ho cura i tot ho dóna», la que mai no es podreix a l’hivern, és una planta que només fa niu en els nostres anhels sincers d’ajudar la natura a recuperar la seva fesomia.

La Flor de Panical no és un tresor físic de diamants fantàstics o doblers d’or, motiu pel qual la gent de Llançà, de la Selva o de Palau-saverdera no deixaren pedra sobre pedra del monestir a les primeries del segle XX. Panical és un Grial, un calze que nosaltres observem com una ombrel·la, un símbol de millor vida per a la flora i la fauna d’aquest planeta que viu hores blaves, per a la qual cosa cal un canvi de cors i de ments, esforç comunitari i perseverança a semalades. La dita és prou explícita: «No hi ha rosa sense espina, encara que sigui fina».