Entrevista | Raúl Salvador Treballador d'una empresa d'alimentació

«La ment és fràgil i el que em va passar a mi li pot passar a tothom»

Figuerenc de 25 anys, ha decidit explicar públicament i sense amagar-se del seu intent de suïcidi, que ell anomena «accident» i que va passar quan tenia quinze anys

Raúl Salvador, jove figuerenc de 25 anys, que explica la seva experiència.  | EMPORDÀ

Raúl Salvador, jove figuerenc de 25 anys, que explica la seva experiència. | EMPORDÀ / J.Pradell/N.Noguera

Raúl Salvador és un jove de 25 anys que fa uns mesos va decidir explicar al podcast Thinkers. Podcast una experiència personal que va marcar la seva vida. Quan tenia quinze anys va patir un atac de pànic que el va portar a intentar-se suïcidar, ell no recorda massa aquell moment i ho anomena accident.

Per què decideix explicar el que li va passar?

És un fet més de la meva vida, com pot ser una parella que et marca, la separació dels teus pares, etc. M’ho va proposar en Moha Lalouh i vaig decidir fer-ho. Podria dir que és per ajudar la gent, però també em serveix per demostrar-me a mi mateix que no és una cosa que hagi d’amagar. Tampoc és una tema per anar explicant als quatre vents, però si em pregunten per les meves cicatrius no ho oculto, dic que vaig caure d’un quart pis. Un tema que també és de discussió és com anomenar-ho. Jo, quan en parlo, dic que vaig tenir un accident, perquè no recordo què em va passar. Però no es pot considerar així , sinó un intent de suïcidi. En casos d’altra gent, sí que expliquen que s’ennegreix la seva vida i els porta a fer-ho. Jo, personalment, no estava en un moment així.

Com va reaccionar quan es va despertar?

Em vaig despertar al Trueta i no sabia què havia passat. Si no recordo malament, tens un psicòleg que t’explica com has arribat fins allà i va ser quan em van dir que segurament havia tingut un atac de pànic. La qüestió va ser aquesta, com que jo no recordo l’accident, les primeres imatges que tinc és quan em vaig despertar i vaig veure els meus amics i aleshores no penses tant en el que va passar, sinó en el fet de tirar endavant. Vaig continuar fent seguiment amb els psicòlegs, els de la sanitat pública i després els de la privada posteriorment, perquè els meus pares estaven molt preocupats i no teníem una relació de molta comunicació, van dir que no m’havia de tornar a passar.

Havia tingut algun problema de salut mental abans?

No, però sí que soc una persona molt sensible. Per exemple, quan era petit, van haver d’operar el meu pare, i jo em vaig posar dramàtic i crec que a causa d’això no vaig poder veure l’escena de la mort de Mufasa d’El Rei Lleó fins als catorze o quinze anys. També vaig tenir un petit trauma quan els meus pares es van separar i jo era al davant. Però en aquell cas, el que vaig sentir era molta pena. Un altre moment va ser quan vaig haver de deixar l’handbol. Arran de l’accident, tenia el cos molt dèbil i, així i tot, vaig fer la recuperació i vaig tornar a jugar i en el primer partit crec em vaig fer una luxació a l’espatlla. M’ho van col·locar, però em sortia de lloc i fins al cap de dos anys no em van operar. I recordo que quan el metge em va dir que no podia tornar a jugar, va ser un moment profundament trist. No em van diagnosticar depressió, però sí que és veritat que no volia sortir ni fer absolutament res. Jo vivia amb el meu pare en aquell moment i la meva mare va haver de venir, perquè no volia sortir i va ser quan ella em va veure realment malament després de l’accident. Per altra banda, tinc la sort d’haver conegut bona gent i créixer amb el meu grup d’amics de la infància. De fet, jo després de l’accident volia tornar a l’institut per veure els meus amics, perquè podíem fer broma de tot.

No creu que s’estigmatitza quan es parla de salut mental i medicació?

Personalment, soc una persona que no m’agrada prendre pastilles, però si me les recepta el metge, me les prenc. Així i tot, a mi no m’ha salvat Déu, m’ha salvat la ciència. Que també he rebut missatges d’aquest tipus, quan la gent va saber el que em va passar, però em considero ateu i arran de l’accident ho soc més encara. He estat a La Salle i he hagut d’anar a misses, nou vegades l’any i la teoria de la religió la sé, però amb qui confio és amb mi i en el que jo pugui creure. Per mi, no és un miracle, si vols pensar això, d’acord, però jo penso en l’UCI, els tubs, l’aire... És clar que també, quelcom lògic és que hi havia un cotxe i la vorera, que és un factor important, també.

Segons el seu diagnòstic, s’ha hagut de medicar?

Psicològicament, no. M’han atès crec que tres psicòlegs i un psiquiatre, però amb tots el missatge era el mateix sempre. El que sí que puc dir és que la sanitat pública es fixa més en si et tornarà a passar i busquen el següent pacient, en canvi, la privada sí que es preocupa més pels teus antecedents, la teva vida, què penses i què et planteges. Però, si no fos per la meva ment positiva, sent tan emocional com soc, potser m’haurien d’haver receptat alguna cosa.

Té una actitud que transmet llum.

Precisament aquesta paraula la tinc tatuada, per l’accident. Va ser el primer tatuatge, quan tres o quatre mesos després de l’accident, vaig conèixer una noia que es deia Llum i, quan li vaig ensenyar el lloc on va passar tot, em va dir «saps veure la llum a la foscor». Aquest va ser el tatuatge que vaig voler-me fer per l’accident, però al final cada tatuatge que tinc té a veure amb ell: al final forma part de mi i de tot. És un fet més. Penso que la ment és tan fràgil, i crec que és tan fàcil que passi, que ens pot passar a tots. Per exemple, la teva mare et va donar el pit i a mi la meva també, és quelcom que tenim en comú, ja que això és semblant. Som humans i ho relaciono amb fets que et poden haver generat un clic a la ment. També, l’educació i l’ambient on estiguis té a veure i considero que en la salut mental, la família té un paper molt important. Ja no es tracta de com et parla la persona, sinó en els seus hàbits i veure com ets: la meva mare fa set anys que no conviu amb mi i tot i anar evolucionant, sap com soc. Per això el vincle és molt important.

Pensa que la salut mental encara és un tabú?

Crec que en un futur, potser el 2050, estarà molt socialitzada. Explicar-ho com una anècdota més. Potser està enfocat d’una altra manera, perquè ara és típic dir que qualsevol persona en la seva època jove s’ha volgut suïcidar, jo no penso així. Considero que el teu punt crític és quan ets petit i coneixes la mort. Tots creiem que quan la mort arriba a la teva mare, el teu pare, tu mateix pots desaparèixer, és un xoc emocional que et fa dir «temo això». No és com l’Alzheimer o qualsevol altra malaltia que està normalitzada, perquè saps que passa perquè la persona és gran. Jo crec que s’hauria de tractar amb la mateixa delicadesa, no és una malaltia, però sí que passa i et pot passar a tu, a la teva germana i amb deu i nou anys. Perquè per situacions de la vida, t’acaba portant a això.

Quan va ser la primera vegada que va verbalitzar l’accident?

La primera vegada que em ve al cap va ser quan li vaig explicar a un amic meu al Viña Rock el 2018, quan tenia 20 anys, quatre anys després. Recordo dir-li: t’explicaré tot el que ha passat, de forma més extensa. Ell em va preguntar i va ser a la tarda prenent el sol i em vaig sentir alliberat, no per sentir que ho havia explicat, sinó perquè algú de confiança ho sabia pràcticament tot. Però, quan em pregunten per l’accident, sempre és la mateixa resposta: «No me’n recordo». Alguna vegada m’he sentit malament per no tenir una resposta, però guanya la positivitat de dir, potser si ho recordés, estaria pitjor.

Des de la Covid-19 es visibilitzen més la salut mental?

Des de la pandèmia s’ha visibilitzat més el tema. Però s’ha de vigilar des de quin punt de vista ho enfoques. No és el mateix que te’n parli un influencer o que te’n parli jo, que no et puc explicar més que la meva experiència, perquè no soc expert en salut mental.