«La persona no és el problema, el sistema és el malalt; convé canviar la mirada»

De la combinació de la psicologia i el cosmos, Adriana Cañada s’autonomena psicosmòloga «la persona és un entremat d’emocions, pensaments, sensacions, capacitats i limitacions i la salut mental és la conseqüència d’aquests algoritmes», descriu.

Les persones pateixen desestibilitzacions emocionals que afecten la seva salut mental, i els diagnòstics duts a terme pel psiquiatre de referència, moltes vegades «es concep com a fix i crònic, anul·lant la capacitat d’autoregulació de la persona», manifesta. D’aquesta manera i fent referència al psiquiatre Francesc Tosquelles, Cañada pren el seu relat explicant que després de veure un partit de futbol entre equip mèdic i ingressats, en què es xiulaven faltes injustes a favor dels professionals, Tosquelles ho metaforitzà en què les normes i les lleis psiquiàtriques «estan fetes per protegir els metges, no al servei de les persones». Després d’aquest passatge anecdòtic, d’acord amb ella, la principal violència de la psiquiatria és la desinformació. «Hi ha una por a la bogeria, i allò desconegut», apunta i, per aquest motiu, ens protegim. «M’he trobat amb persones que manifesten por a explicar al seu psiquiatre de referència el desig de deixar la medicació, per temor a perdre la paga o fins i tot els seus fills», sosté. Quan la base d’un vincle terapèutic és la confiança. Tot i això, assegura que «la bombolla de la sobremedicació ja està explotant».

En una sola imatge, es preveuen diverses perspectives «un home saltant: és un suïcida. Més enllà, policies perseguint-lo per fer-lo fora de casa seva». Canviar la mirada, vol dir canviar el tipus de prevenció i percepció. Tal com explica l’especialista «el dret a l’habitatge i als subministraments bàsics, són causa d’aquest malestar: la precarietat». Tanmateix, «la gent jove i la gent gran són els més oblidats a la societat i, per tant, els més propensos a patir».

En l’era de les etiquetes, «es patologitzen moments de crisi: en lloc d’intentar entendre què m’està dient el jove amb els símptomes, concentrem el problema en ell, se’l diagnostica i anul·les la seva capacitat d’autoregulació», diu. En la cadena simptomatològica, «un diagnòstic és una tara» i l’ansietat i l’estrès són estats d’ànim: «Estic així, més que jo tinc això», concreta. Per això, convé trencar amb aquesta visió farmacològica, per revertir-la i entendre el perquè del trastorn, des de la persona i amb ella, tot i que identificar-te amb un determinat trastorn «no és res més que una canalització del teu malestar», exposa. En aquest sentit, la tècnica garanteix que «l’entorn, família i societat, té a veure amb l’estat d’ànim».

Els fàrmacs o «drogues psiquiàtriques, és un terme que s’usa per reivindicar que són drogues legals», denomina la terapeuta. Medicacions que «tenen efectes secundaris», com qualsevol altra droga i, s’han denunciat casos sobre medicaments antidepressius que «provocaven idees suïcides» o «desmotivació». Així doncs, de la mateixa manera que hi ha sobremedicació «hi ha sobreteràpia, cada persona té les seves necessitats. Per tant, la psicosmòloga conclou «3 antídots: canvi de mirada en el sistema; la xarxa i escoltar-te per actuar i no aguantar incomoditats».