Mor Miquel Ruiz, el fotoperiodista "embarassat" que volia retratar a Dalí

"Singular? No! Mai he estat una persona singular, només un apassionat de la vida i ara procuro viure-la a fons mentre em deixi". Qui així s'expressava era el fotoperiodista Miquel Ruiz i Avilés, anys enrere, quan un maleït ictus va convertir-se en un obstacle dur, però que per a ell va ser una prova més de superació. D'ençà de 2010 va lluitar per superar-lo, fins que aquest dissabte va perdre la batalla i ens va deixar amb 69 anys i una biografia carregada d'aventures, relats i anècdotes.

Nascut al poble granadí de Purullena el 1954, va venir a viure a Fortià amb la seva família quan tot just tenia un any. "Soc més empordanès que la tramuntana", deia rient amb la seva murrieria característica. El poble li va lliurar el Segell d'honor per reconèixer la seva trajectòria i relació veïnal.

En Miquel era un consumat fotògraf de premsa, un retratista dels fets, que va traslladar l'any 1979 la seva vocació als papers impresos del nounat «Punt Diari».

Des d'aleshores, explicava a qui escriu, «vaig començar a interessar-me per aquest món tan fascinant de la premsa, portat pel meu afany d'aventura i pel meu amor a la fotografia, del qual he après moltes coses de forma autodidàctica».

En Miquel Ruiz era una persona molt estimada a la professió. S'arriscava quan calia i a vegades aquest risc el va portar a rebre alguna bastonada, com quan va ser agredit pel membre dels GAL George Mendaille a Calonge, l'estiu de 1991. També tenia la paciència dels qui saben esperar per obtenir el fruit de l'espera, i per acabar tenia l'ull clínic del qui en un requadre de clixé sap resumir tot un esdeveniment.

Miquel Ruiz era molt conegut a la demarcació de Girona, tant per la seva trajectòria professional com vital, va viure en primera persona el conflicte dels Balcans i en va deixar constància gràfica, durant el setge de Sarajevo i després, quan va documentar la Bòsnia de la postguerra per conscienciar la humanitat i fer una crida a favor de la solidaritat. Això el dugué a fundar Fotògrafs per la Pau i a organitzar nombroses exposicions i actes solidaris.

Marxant de calces i vetllador d’un geni

En Miquel, conegut entre els seus amics pel sobrenom d'una peça de roba intima que durant anys havia venut al mercat, n'havia fet de tots colors per ser el primer en tenir la instantània precisa. Entre el mes de desembre del 1988 i el gener de 1989, ell va ser, juntament amb un grapat més de companys d'altres mitjans de comunicació, el coprotagonista d'una llarga vetlla a un malalt que s'extingia. La mort de Dalí era propera i el pintor continuava reclòs a l'Hospital de Figueres. Ningú, en teoria, havia tingut accés a la seva habitació per retratar-lo en la seva agonia. Les hores passaven i l'avorriment es feia palès entre els vetllants. En Miquel recordava com «entre els companys vàrem fer una aposta per mirar qui seria capaç d'entrar primer a urgències i fer la fotografia que els nostres mitjans ens demanaven». Ràpidament, el nostre home va posar mans a l'obra i amb enginy recordava que «vaig posar-me al damunt una gavardina i un xal d'una noia de Ràdio Olot, amb cotxe vàrem arribar fins a lamateixa porta de l'hospital i una infermera ràpidament va venir amb una cadira de rodes per entrar-me a dins, eren les tres de la matinada i jo em feia passar per una partera. M'havia vestit convenientment i vaig anar travessant portes fins a arribar davant la porta de l'habitació d'en Dalí, hi havia guàrdies de seguretat, municipals, mossos d'esquadra... i quan vaig veure tot aquell panorama vaig començar a riure i evidentment em van fotre a fora».

Fent de paleta per entrar al Museu

Però aquí no acaben les peripècies d'aquest bon Jan, que tenia aires de bon gormand. Pocs dies després, la mort de Dalí ja estava anunciada, els paletes van començar a treballar sota la cúpula del museu de Figueres per fer-hi la tomba i en Miquel, quin un!, va tornar a embolicar la troca: «Sí, és veritat. Com que no hi havia manera de fer la foto de les obres vaig vestir-me de paleta i amb un sac de calç a l'esquena i una càmera de fotos a la butxaca vaig entrar a dins...». La pregunta se la farà el lector i la resposta la trobarà si busca la premsa del moment i veu la foto que va sortir publicada l'endemà. «És clar -afirmava rient- vaig acabar fent la foto que ens havien prohibit fer».

L'any 1982 Miquel Ruiz va entrar a col·laborar plenament amb el «Punt Diari» com a reporter gràfic. Mentrestant va anar treballant per a !'«Empordà Federal», del qual formava part del consell de redacció i també va col·laborar a diferents nivells en publicacions com ara «Cambio 16», «Interviu», «Bunte», «Actual», «ABC», «Lecturas» i el diari «Avui», a part de les agències COVER i EFE. A principi dels noranta va començar a treballar per a la nova revista «Set Dies» i també estava ficat en el procés inicial de consolidació d'«EI Observador». Deixant de banda la fotografia de premsa, Miquel Ruiz va treballar amb escriptors i editors en diferents obres que han vist la llum i que ell mateix recordava anys enrere: «La primera feina d'aquest tipus que vaig fer va ser per al llibre «Els pobles de l'Empordà» de Lluís Roura. Més endavant vaig col·laborar amb Carles Vallès en l'edició del llibre «Un tríptic gens críptic». L'any 1986 elaboro les fotos de «Les memòries d'un pagès». Però el meu treball editorial no acaba aquí; per Sant Jordi la Diputació editarà un llibre sobre festes i costums de les comarques gironines en el qual hi he col·laborat. Feina que també tindrà companyia amb la sortida a la llum pública de l'obra «Barques i Fogons», que han escrit Josep Valls i Joan Ferrerós». I això continua, «sí, perquè també faig les fotos d'un altre llibre, aquest cop sobre Figueres, dels escriptors Alfons Romero I Joan Ruiz»”. La llista es va anar engruixint a mesura que passaven els anys, fins que, finalment, va cedir tot el seu fons fotogràfic a l’INSPAI de la Diputació de Girona.

Entremig de tot això hi va haver un viatge a Nicaragua, «una experiència fascinant» i l'organització de les mostres de premsa gràfica que va compartir amb el seu bon amic Rafael Bosch.

Si li preguntaves a en Miquel Ruiz què en destacaria de la seva feina, contestava ràpidament «que la màquina vagi bé». De màquines no li'n faltaven, per això, mentre va poder, sempre anava carregat amb el seu sac amunt i avall.

Membre d'Honor del Col·legi de Periodista

En Miquel era molt estimat pels seus companys d'ofici, periodistes i fotògrafs. Aquest dimarts, en el marc de la Setmana dels Rahola, havia de rebre el títol de Col·legiat d'Honor del Col·legi de Periodistes de Girona. El seu president i amic, Jordi Grau, diu d'ell: "En Miquel era un home vital, un periodista compromès que amb la seva càmera va intentar deixar un món millor que el que va trobar. Si en una cosa podem estar d'acord la majoria que el van conèixer i vam treballar amb ell és que era un company divertit, amb el que era impossible avorrir-se. Un periodista dels que sempre hi era i al que no li espantava la feina. Va cobrir periodisme local i va conèixer les grans patums que hem tingut a casa nostra, però també va treballar per fer un mon millor a gent que havia patit els efectes de la guerra, en especial als Balcans i molt especialment a Bòsnia i Herzegovina i les seves vídues".

Jordi Grau: "En Miquel era un home vital, un periodista compromès que amb la seva càmera va intentar deixar un món millor que el que va trobar"

"Com a molts fotògrafs de la seva generació -afegeix Grau- tenia un especial nas per reconèixer la notícia i estar en el lloc oportú quan tocava. Mai anava a mitges tintes i quan tocava s'involucrava al cent per cent. Era un gran amic dels seus amics fins al final. Cofundador amb Rafel Bosch i altres companys de Fotògrafs per la Pau, al 1993, una ONG va viatjar moltes vegades als Balcans, va recaptar fons per la subsistència del diari Oslobodenje i va treballar molt especialment per millorar les condicions de vida de les víctimes del genocidi de Srebrenica. Va utilitzar la fotografia com a arma solidària i va ajudar a fer un món millor a gent que havia patit molt i molt. Sempre va estar al costat del Col·legi de Periodistes i en va ser col·legiat, però la seva malaltia va impedir que s'hi unís el 2015, ja molt malalt després de patir un primer cop a la salut el 2010. Va continuar fent coses i no va deixar de fer-les mai. El Col·legi de Periodistes el va nomenar Col·legiat d'Honor i hauria d'haver recollit el seu carnet junt a cinc companys més aquest dimarts en un acte a Barcelona. No hi podrà ser físicament, però el tindrem en el record. Perquè en Miquel Ruiz, el nostre Bragues, el recordarem sempre".