El mite bèl·lic del «Canarias» continua tenint l’ombra allargada

La Guerra Civil va tenir diversos punts d’inflexió rellevants que van determinar la vida quotidiana de la gent a tota la península i en els territoris insulars. A partir de juliol de 1936, mentre el front de batalla era lluny de la geografia catalana, a la rereguarda es vivia amb relativa tranquil·litat, tot i que les famílies patien pels homes, i algunes dones, que havien anat a lluitar en un dels dos bàndols.

Aquesta tranquil·litat es va trencar de cop, la tardor d’aquell mateix any, quan el creuer Canarias, que estava en mans de l’exèrcit franquista, es va plantar a la badia per a bombardejar Roses després d’utilitzar diversos subterfugis per enganyar la població i una vigilància molt minsa de la zona costanera.

Aquella primera acció de guerra a la rereguarda, prèvia als atacs aeris posteriors, ocorreguda el 30 d’octubre de 1936, va despertar el temor de la població, amb una extensa repercussió a tot el territori i va convertir el Canarias en un mite bèl·lic que atemoria tothom encara que estigués a l’altre costat de la península. A diferència del seu germà bessó –el creuer Baleares, enfonsat en una batalla naval–, el Canarias va acabar els seus dies desballestat havent estat tot un símbol de la victòria franquista.

Aquests darrers mesos, l’ombra del vaixell de guerra ha tornat a planar amb força a les illes que li van donar el nom. Després del desballestament, als anys vuitanta, l’Armada espanyola va cedir l’hèlix del creuer a la població de Santa Cruz de Tenerife, que la va tenir exposada durant més de quaranta anys a la zona portuària.

A partir de la llei de memòria històrica, el Cabildo insular va començar a treballar en el recompte dels vestigis que enaltien el franquisme en el seu territori, un dels quals era aquesta peça del que fou vaixell insígnia de la flota espanyola durant la Dictadura. La decisió de retirar-la de la via pública va ser presa a principi de febrer de l’any passat.

El periodista Daniel Millet, del diari La Provincia, del mateix grup editorial que l’Empordà, explica com «l’Autoritat Portuària de la província de Tenerife, responsable d’aquesta peça del vaixell de guerra des que se la va cedir l’Armada el 1980, va trigar només 10 dies a reaccionar. El 17 de febrer, a primera hora del matí i amb una gran discreció, retirava l’hèlix de l’entrada de l’antiga estació del Jet-Foil».

En tenir coneixement de les intencions del Govern canari de complir amb la llei de memòria històrica, l’Armada es va interessar per aquesta peça fins a aconseguir recuperar-la. Des de fa poc temps, l’hèlix ha estat dipositada en el Museu Naval de Las Palmas de Gran Canària.

Els empordanesos que van viure i patir els horrors de la Guerra Civil van guardar durant anys el record d’aquell vaixell per la por i el dolor que havia generat. L’historiador Josep Clara destaca l’impacte del Canarias» en el seu treball «Els búnquers de la costa catalana. Patrimoni militar en temps de guerra (1936-1939)». «El dia 30 d’abril de 1936, mentre l’exèrcit rebel preparava l’assalt a la capital de l’Estat, l’Empordà va ser l’escenari d’un esdeveniment que repercutí profundament a totes les contrades de Catalunya: el bombardeig del creuer Canarias a la badia de Roses, fet que fou presentat com un intent de desembarcament dels facciosos i que motivà l’aixecament del país en peu de guerra».

La seva entrada a la badia va estar envoltada d’enganys, ja que el vaixell va fer onejar la bandera republicana i catalana abans de mostrar la seva, aixecant l’expectació de la població. Anys enrere, el rosinc Josep Romañach, treballador del pòsit de pescadors, explicava aquells fets viscuts en primera persona: «El vam veure arribar i es va situar just davant de Roses, amb una bandera de la FAI. Moltes persones van anar arran de mar a veure’l i llavors va canviar de bandera començant a disparar amb els canons». Maria Surroca, una figuerenca que també era allà, tenia clar que «aquell rebombori ens va fer córrer cames ajudeu-me. Un espant inoblidable. La corrua de gent fugint a peu o amb carro cap a Castelló o Palau era molt llarga».

La primera incursió del Canarias a la costa empordanesa va generar conseqüències de tota mena, entre elles represàlies contra persones considerades de dretes a tota la demarcació i el bàndol republicà va haver de repensar les seves línies de defensa a la costa. Colera, per la presència estratègica del pont del ferrocarril, també va ser atacada, com Roses, en diverses ocasions. L’historiador David Garcia Algilaga, estudiós de referència dels bombardejos de la Guerra Civil sobre l’Empordà, detalla com «el 20 de desembre de 1936, el Canarias va tornar a disparar els seus canons contra la costa empordanesa. Aquest cop per atacar un objectiu que esdevindria el més bombardejat de tota la guerra per evitar l’entrada de material i aliments de l’estranger per ferrocarril: el viaducte de Colera». Els atacs des del mar van continuar el 1937 fins que l’aviació italiana i alemanya van prendre el relleu.

Subscriu-te per seguir llegint