Un dia de 1944, Manuel Brunet vol anar a Palafrugell a veure en Josep Pla, aquest proposa a Josep Quintà que l’acompanyi. Quintà era el que s’anomenava un «viatjant tèxtil», un home que anava habitualment a Perpinyà i tenia amics a la frontera, no parava gaire per casa, tenia doble vida, i sobretot tenia cotxe, i no era un cotxe qualsevol, tenia un Lancia. Quintà és un home ambiciós, li entusiasma estar prop del poder, i Pla és un personatge influent que es mou entre la burgesia catalana, tot i que el sistema el vigila. Quintà fa el viatge, i allà començà una llarga col·laboració, pel fet que Pla necessitava un xofer i Quintà ho aprofita.
L’any 1960 l’historiador Jaume Vicens Vives i Josep Pla decideixen visitar Tarradellas a Saint Martin le Beau, evidentment en la clandestinitat. S’han de fer vuit-cents quilòmetres i es fan amb el Lancia d’en Quintà. Hi hauria un acompanyant especial, el seu fill adolescent, Alfons Quintà, el mateix que esdevingué primer director de TV3 i controvertit periodista, i, si llegiu el llibre El fill del xofer de Jordi Amat, entendreu el perquè aquest viatge va ser l’inici d’un maldestre modus operandi del noi.
El Lancia és el que avui en diríem «un cotxe antic», fabricat entre 1931 i 1941, i importat d’Itàlia, amb un motor muntat sobre silenciadors, molt còmode per fer viatges. Pla va arribar a qualificar el cotxe italià com el «millor antiaigua», més endavant sabrem que quan diu «aigua» es refereix a la diarrea. Cap document explica quin model és el Lancia, per les fotografies deduïm que és un Lancia Artena. Com a anècdota, el 1986 a la mort de Quintà, aquest deixà abandonats a la via publica a Palafrugell, un Citroen GS i un Renault 16.
Els últims anys de la vida de Pla, els passà en bona part a Figueres. Pels problemes cardíacs sovintejava la Clínica Figueres, al carrer Magre, i després la Santa Creu, llocs que utilitzava com si fossin «hotels», com el mateix Motel del seu amic Josep Mercader. Hem de dir que Mercader tenia un Citroën GS, també un cotxe molt còmode. I el seu altre amic, el polifacètic Ramon Sala Canadell, conduïa un Citroën Dyane 6, i ambdós passejaven en Pla quan calia.
L’any 1960 l’historiador Jaume Vicens Vives i Josep Pla decideixen visitar Tarradellas a Saint Martin le Beau, evidentment en la clandestinitat. S’han de fer vuit-cents quilòmetres i es fan amb el Lancia d’en Quintà. Hi hauria un acompanyant especial, el seu fill adolescent, Alfons Quintà, el mateix que esdevingué primer director de TV3 i controvertit periodista, i, si llegiu el llibre El fill del xofer de Jordi Amat, entendreu el perquè aquest viatge va ser l’inici d’un maldestre modus operandi del noi.
El Lancia és el que avui en diríem «un cotxe antic», fabricat entre 1931 i 1941, i importat d’Itàlia, amb un motor muntat sobre silenciadors, molt còmode per fer viatges. Pla va arribar a qualificar el cotxe italià com el «millor antiaigua», més endavant sabrem que quan diu «aigua» es refereix a la diarrea. Cap document explica quin model és el Lancia, per les fotografies deduïm que és un Lancia Artena. Com a anècdota, el 1986 a la mort de Quintà, aquest deixà abandonats a la via publica a Palafrugell, un Citroen GS i un Renault 16.
Els últims anys de la vida de Pla, els passà en bona part a Figueres. Pels problemes cardíacs sovintejava la Clínica Figueres, al carrer Magre, i després la Santa Creu, llocs que utilitzava com si fossin «hotels», com el mateix Motel del seu amic Josep Mercader. Hem de dir que Mercader tenia un Citroën GS, també un cotxe molt còmode. I el seu altre amic, el polifacètic Ramon Sala Canadell, conduïa un Citroën Dyane 6, i ambdós passejaven en Pla quan calia.
El 1973, quan Josep Valls comença a treballar de gerent al Motel, es coneixen amb Pla. Valls recull nombroses anècdotes en els seus quatre llibres de relació amb l’escriptor, tals com un viatge a Prada de Conflent amb el GS, en què Pla reivindica la presència de «plateros» amb antiguitat napoleònica a vora i vora de la carretera. Cosa que no s’ha respectat a la nostra banda de frontera. També descriu una trobada amb Tarradellas, Pla i Mercader a l’Hotel de France, a Perpinyà, poc abans de la tornada del president. Que quan passaven una creu de terme, Pla es treia la boina per saludar, i que quan deixaven el cotxe davant del monument a Monturiol es queixava que «hi havia massa trànsit». Hem d’entendre que als anys 70 encara la General baixava pel carrer Girona, creuava la placeta baixa i continuava pel carrer Nou, cosa que costa d’imaginar a ulls d’avui.
Mercader morí sobtadament el 1979 i, després, l’habitual conductor que el passejava fou Josep Valls amb el seu Seat 124.
Valls recull una anècdota en què Pla explica que tot sovint té problemes del que anomenava «antidiarrea» o «antiaigua», per no dir la paraula restrenyiment, i considera que la millor medicina és passejar-se en un cotxe còmode. Hem de pensar que si el cotxe és un Citroën, molt millor. De tots és sabut de la suavitat de les suspensions del GS i del Dyane 6. He de dir que en Joan Ferrerós m’ha ajudat a identificar els cotxes, ja que el va conèixer en uns anys que Pla ja planejava.
Els Citröens es caracteritzen per l’extrema comoditat de suspensió, són exemple els DS (el Tiburón), l’SM, el CX i el GS. El Citroën GS, que va ser presentat el 1970, alguns recordaran un anunci a la televisió en què circulava sense una de les rodes de darrere. Això era possible amb la tècnica de la suspensió hidropneumàtica, combinant un circuit d’oli amb suspensions d’aire, que permetia regular l’alçada de la carrosseria.
A PARTIR DEL 2CV
El fenomen del Citroën neix amb el 2CV, un cotxe dissenyat el 1936 per l’enginyer Pierre-Jules Boulanger, i el projecte es va anomenar TPV (Toute Petite Voiture). El requisit demana un cotxe que pugui portar quatre persones, un sac de patates, que consumeixi 3 litres als 100 km i que pugui circular a 60 km/h (cosa que molts cotxes actuals no compleixen). Calia un cotxe flexible i que s’adaptés al terreny, així van néixer les esmentades suspensions predictives, amb un sistema de braços, que quan la roda davantera trobava un sot, aquesta transmetia la deformació a les rodes de darrere. El mateix Boulanger va fer la primera prova conduint el cotxe amb un barret de copa «si cau el barret, cau el projecte», i el projecte no va caure. La primera unitat tenia un senzill motor de moto de dos cilindres de 375 centímetres cúbics, que desenvolupava 9 cavalls de potència, i refrigerat per aire, i no tenia radiador, per aquest motiu es va guanyar el sobrenom al Marroc del «camell d’acer». El motor es va instal·lar flotant per no transmetre vibracions, i amb tracció davantera.
Arribà la Segona Guerra Mundial, els plànols i quatre prototips van ser amagats en uns soterranis del carrer del Teatre de París. Entre 1948 i 1990 es fabricaren quasi 4 milions d’unitats a Europa, Amèrica Llatina i a l’Iran, entre totes les seves variants, l’original, el Charleston, les furgonetes i el Dyane 6. Va rebre sobrenoms de tota mena, com «el paraigua amb rodes» o «l’ànec». A casa nostra era cotxe de metges, veterinaris i pagesos. Aquí va rebre el sobrenom del Sitrell i una forma molt peculiar d’interpretació del nom francès com el Sitruèng. Ha passat el temps, i malauradament Citroën ara fabrica cotxes normals com els altres, i Lancia és una marca pràcticament desapareguda, ambdues dins el grup Stellantis.
