El Far-Vilamalla i el CIM La Selva entren a la partida geopolítica mundial dels xips

«Vivim en una nova edat dels metalls: qui domina el silici, domina l’era tecnològica». Així resumeix l’enginyer electrònic i doctor en Física Esteve Farrés, la importància actual dels semiconductors. Farrés, juntament amb altres voluntaris del món acadèmic i empresarial, és un dels impulsors d’un manifest per portar a Catalunya una gran fàbrica de microxips, aprofitant l’interès (i els milions) de la Unió Europea per tornar a produir al continent aquests components clau de la indústria electrònica.

El text posa sobre la taula el polígon del Far-Vilamalla i també el de Riudellots (CIM La Selva) com dues de les tres ubicacions idònies per instal·lar-hi la hipotètica planta de microxips. L’altra és Sant Esteve Sesrovires. Els signants busquen sobretot fer soroll i portar a la llum pública el debat sobre si Catalunya està preparada per acollir una indústria així.

De moment, centres de recerca, institucions empresarials i les principals universtats del país han donat suport a la mesura. El soroll ha arribat a les orelles de les administracions catalana i espanyola, que es mostren interessades però també escèptiques davant la possibilitat de fer venir una indústria d’aquest calat. No per falta de ganes, sinó perquè no depèn exclusivament d’elles sinó de l’interès que puguin tenir les grans empreses tecnològiques mundials (que són les úniques amb recursos per poder instal·lar una planta d’aquestes característiques) en posar la seva fàbrica aquí i no a una altra part d’Europa.

Efecte papallona

Tot i que les possibilitats són remotes, només la proposta i el fet que estigui recolzada pel món acadèmic i empresarial ja ha col·locat Girona dins de la gran partida geopolítica que es juga a nivell mundial i que explica bona part dels embolics econòmics i socials que estem vivint actualment.

Farrés ho explica així: «Sense els semiconductors no es pot fer funcionar cap aparell electrònic. Actualment, la Xina continental i Taiwan produeixen la gran majoria de xips del món. Els Estats Units té molta por de que, si la Xina acaba ocupant Taiwan, acabi tenint el monopoli d’aquest producte. Per ells això seria intolerable, com també per a la Unió Europea. És per això que s’han proposat reindustrialitzar aquest sector. Per no haver de dependre de la Xina».

Aquest primer moviment geopolític explica, per exemple, la celeritat amb què Brusel·les vol tirar endavant la «Chips Act», una proposta de llei per crear les condicions adequades per acabar produïnt el 20% dels xips mundials. «Aniran ràpid en aprovar-la, segurament abans de finals d’any», diu Farrés. Aquest moviment geopolític també explica que la multinacional Intel ja hagi decidit instal·lar diversos centres productors de semiconductors a Alemanya, Itàlia, França i Polònia. Espanya ha quedat fora, però Farrés confia que altres gegants tecnològics hi segueixin interessats. Un dels possibles candidats seria la taiwanesa TSMC, o la coreana Samsung. No és senzill «pescar-les». Aquestes empreses hauran de desembutxacar la major part d’una inversió que s’enfila per sobre dels 20.000 milions d’euros.

Farrés explica que necessitaran sí o sí ajudes públiques, i aquí és on entra el PERTE d’11.000 milions d’euros específic per a semiconductors anunciat recentment per Pedro Sánchez. Són els diners que haurien de desembutxacar les administracions per atraure les tecnològiques.

Hi ha altres condicionants. La multinacional que vulgui venir no només ha de veure garantit el suport econòmic del Govern, sinó també ha de buscar un lloc que estigui ben connectat i desenvolupat. «Nosaltres creiem que les tres propostes que hem fet reuneixen aquestes condicions».

I un altre dubte: voldrà venir a Girona una empresa que ha rebut ofertes d’altres regions més poderoses com Alemanya, o que ofereixen condicions més atractives, com ara les repúbliques bàltiques? Aquí és on hi torna a influir la geopolítica. «Alemanya ja té fàbriques de microxips, ho té difícil per concentrar-ne més. I les repúbliques bàltiques estan a tocar de Rússia. Avui una multinacional voldria posar una fàbrica així a pocs quilòmetres de la frontera d’un país en guerra?», reflexiona Farrés.

Els signants del manifest consideren que una planta de microxips és una oportunitat «que passa cada 30 o 40 anys», i que «pot canviar la fesomia de Catalunya», atraure indústries paral·leles i crear llocs de treball addicionals. L’últim dubte que planeja és si Sánchez decideix posar la planta en un altre lloc d’Espanya. Farrés ho té clar: «Tothom s’està movent per posicionar la fàbrica. Al final són diners europeus i aquí no val el cafè per a tots. La planta hauria d’anar al millor lloc possible».