Xeve Feliu representa la sisena generació de la família dedicada a la construcció i restauració d'embarcacions de fusta en actiu més antiga d'Europa. El seu desig seria ara construir una barca de bell nou, cosa que no ha pogut fer mai, encara. Fa més de trenta anys que treballa com a mestre d’aixa. És l’últim que queda al port de l’Escala. Ell ha recollit la saviesa de les cinc generacions que l’han precedit amb la voluntat de continuar mantenint viva la flama de Drassanes Sala, la història de la qual es remunta fins al 1853 i que va aplegar fa uns anys Rafel Bruguera en un llibre.
Quan va iniciar les primeres passes com a mestre d’aixa?
Als 16 anys, amb el pare, quan vaig deixar la Formació Professional.
Abans segur que ja s’hi entretenia.
Sí, i la feina venia a casa, també. Quan feien vaixells nous i es calafatava molt, al vespre enfilàvem l’estopa tots, érem cinc i ho fèiem tots allà davant la televisió. Això, des que tinc ús de raó. Mig jugant, però ja hi remenàvem. I a les drassanes, de petit, hi anàvem a jugar, però jugàvem fent feina.
A aquesta edat ja volia dedicar-s’hi?
A mi m’agradava molt la mecànica, però quan vaig veure el pa que hi donaven no em va interessar. Ja s’havia convertit en un canviador de peces i de mecànic, aquell que arreglava les peces que es feien malbé, feies poc. Tot i que són coses que m’han anat bé. Al final, són coneixements.
Quan comença a fer de mestre d’aixa, l’ofici ja havia començat a transformar-se?
El moment en què es mecanitza i entren les màquines elèctriques és quan hi ha el canvi. Entren màquines i eines noves que fan la mateixa feina, més fàcil que ràpid, però continua sent molt artesà, manual, no permet gaires més invents. Mai serà, això, com fer mobles d’Ikea.
Què exigeix aquest ofici: experiència, instint...?
L’avi Vadoret (Salvador Sala Granés) –el besavi, a qui no vaig conèixer– sempre deia: home de molts oficis, pobre segur. I, sí, perquè has d’acabar sabent de molts temes: una mica de mecànica, de ferrer, de soldador, una mica de torner per fer-nos els perns a mida. Hi ha moltes coses que t’has d’adaptar i dominar. I és cert, és una feina bastant intuïtiva, has de tenir una mica d’ull.
En una època de la seva vida va viatjar a Austràlia.
Hi vaig anar per un tema personal i al cap d’una setmana ja havia trobat feina en unes drassanes al port de Sidney que es dedicaven només a fusta, fent velers antics, un lloc fantàstic i ben pagat. Però vaig tornar.
Havent après coses noves.
Sempre s’aprèn. El més maco d’aquest ofici és que no està mai après del tot i qui es pensa que ho sap tot és el més burro. Sempre hi ha maneres millors de fer les coses, diferents, les pots adaptar i com més coses veus, més possibilitats tens després.
Alguna embarcació en la qual hagi treballat la recorda especialment?
Totes són especials perquè totes tenen una personalitat i una història. Però aquest hivern n’hem fet dues de molt maques: una mallorquina de quasi set metres, que estava molt abandonada i que l’hem deixada com una nina, i un vaixell de salvament anglès del 1923 fet amb laminat, tecnologia punta aleshores, que estava molt malament. Hi hem treballat cinc mesos seguits i ha estat una feina molt bonica que hem fet conjuntament amb el mestre d’aixa de Palamós, Nicolas Stoll. Era una feina seva, però necessitava reforç. Amb un altre mestre d’aixa, sí que aprens coses i ell aprèn de tu.
I són tan pocs els que queden...
Sí, i cadascun està a la seva zona i no ens desplacem, normalment.
Per què són comptats? Creu que l’ofici té futur?
Crec que es mantindrà perquè hi ha encara molta flota de fusta i la gent va conservant les barques, perquè qui en té una ara és perquè vol, no per necessitat. Cal tenir clar que una barca de fusta vol més manteniment que una de fibra i, o han de dedicar uns diners o unes setmanes a l’any, és a dir, o tens temps o tens diners per fer-ho fer. Jo crec, doncs, que està garantida la feina malgrat no tenir restauracions tan interessants com aquestes darreres.
El que no hi ha és demanda de barques noves. Com és això?
Cert, qui en vol una de nova tira pel plàstic i qui vol restaurar és perquè aquella barca té un valor patrimonial o sentimental. És difícil fer un vaixell nou. Des que soc aquí, no n’he fet cap. L’última barca de fusta que va fer el meu pare va ser el 1984 o 1986. El que sí que hem fet són restauracions d’embarcacions que estaven per llançar i s’han fet quilles noves, costelles, s’han canviat taules... Però nou des de la quilla, cap. Com a mestre d’aixa vas una mica frustrat. Jo m’hi veuria en cor perquè l’he fet del dret i del revés vint vegades i per parts.
Sisena generació de mestres d’aixa de la seva família. Té relleu?
Tinc una filla d’11 anys i un nebot de 8, però no sé quin interès tindran per seguir amb l’ofici. De moment, no el veig. També hi ha dones mestres d’aixa i molt bones. Aquest ofici no entén de gèneres. No hi ha res que les dones no puguin fer.
No requereix força?
Sí, i resistència, però conec dones molt valentes. És qüestió d’interès.
Ser la drassana més antiga d’Europa en actiu pesa molt?
Quan vas a fora... Vam ser a Betina, Croàcia, amb les responsables del Museu de l’Anxova i de la Sal, i era com una pressió afegida, perquè sembla que hagis de dir alguna cosa que els altres no han dit. Ens dediquem al mateix, senzillament fa més anys. Ara tens la responsabilitat familiar de mantenir la qualitat en el que fas i l’estima i això fem. Cada feina l’agafo com si fos meva. A vegades, et surt més bé o més malament a escala empresarial, però l’acabat és sempre fantàstic. No ho sabem fer d’una altra manera. Primer, perquè va en contra dels teus principis; segon, perquè no treballes a gust fent un nyap, i tercer és que aquella barca té una història i deixarà una empremta si està mal fet. A vegades t’estimes més tu la barca que el seu propi amo que, molts cops, no sap ni què té entre mans.
Es documenta abans d’iniciar una restauració?
Sí, sí. Primer cal saber on està feta. En recordo una especialment, feta per un mestre d’aixa de Cadaqués, d’en Nadal, que en va fer poques però precioses totes, i vam haver de posar un motor nou dins, intentant que no es notés. Va ser supercomplicat, però ens en vam sortir. No pots vestir un burro de cavall. Has de mirar de respectar totes les línies dins del possible.
