Un dels ecosistemes que més s’està veient afectat pel canvi climàtic són els aiguamolls, que, en els últims anys, han vist perdre més del 40% de la seva superfície, i el ritme a què desapareixen s’accelera en més d’un 1,5% cada any. A més, són un dels ecosistemes que més pateixen per la sequera, i a això hi cal sumar la sobreexplotació hídrica a què estan exposats molts. Avui dia, el 80% dels aiguamolls a Espanya estan en un estat de conservació desfavorable.

«Espanya té un patrimoni d’almenys 2.000 aiguamolls», constata el Ministeri per a la Transició Ecològica en el seu informe ‘La situació actual i perspectives de conservació i restauració dels aiguamolls espanyols fins al 2030’. De tots aquests espais, 75 estan inclosos en el Conveni Ramsar d’Aiguamolls d’Importància Internacional, que té com a principal objectiu «la conservació i l’ús racional dels aiguamolls, a través de l’acció nacional i mitjançant la cooperació internacional, a fi de contribuir a l’assoliment d’un desenvolupament sostenible arreu del món». Això converteix Espanya en el tercer país del planeta que té més aiguamolls inclosos en aquesta llista, per darrere del Regne Unit i Mèxic.

El 40% han desaparegut

Amb el pas dels anys, a Espanya han desaparegut «entorn del 40% dels aiguamolls», segons explica la coordinadora del projecte Wetlands4Climate de la Fundación Global Nature, Vanessa Sánchez, que afegeix que aquests ecosistemes són «un dels més afectats» per la falta de pluges.

Però la sequera no és l’única causa que fa que aquests ecosistemes estiguin desapareixent amb el pas dels anys. La sobreexplotació dels aqüífers, que són els encarregats de subministrar aigua als aiguamolls; la contaminació per usos intensius d’agricultura i ramaderia; l’excessiva fertilització dels cultius, o els abocaments excessius de residus de la ramaderia industrial són alguns dels factors que fan que els aiguamolls «s’estiguin perdent i degradant», afegeix Vanessa Sánchez.

Els aiguamolls són les zones més productives quant a biodiversitat, pel gran nombre d’espècies que reuneixen

Actualment, el parc nacional de Doñana i el de les Tablas de Daimiel són en la Llista de Montreux d’Aiguamolls Amenaçats, que forma part del Conveni Ramsar. Aquesta ‘llista negra’ va ser creada per protegir, de manera prioritària, els aiguamolls que estan amenaçats greument o que ho estaran a conseqüència de l’activitat humana. En el cas de Doñana i Daimiel, la sobreexplotació hídrica a causa dels regadius i la sequera figuren entre les amenaces principals.

A Espanya, «més del 45% dels aqüífers estan en perill», assegura Sánchez, que aclareix que això no es deu només a l’extracció excessiva d’aigua, sinó també a «la contaminació de residus i la ramaderia intensiva».

Aiguamolls de l'Empordà, Doñana, Delta de l'Ebre...

Junt amb Doñana o les Tablas de Daimiel, també es troben amenaçats el mar Menor, per «les aportacions contaminades de l’agricultura de l’entorn i la pressió urbanística», i el delta de l’Ebre, per «la dràstica disminució de sediments que ha comportat la regulació de l’Ebre, la progressiva pujada del nivell del mar i la recurrència cada vegada més freqüent de grans temporals», assegura l’informe del MITECO.

Alhora, la sequera afecta també els Aiguamolls de l'Empordà. Cal recordar que la "sequera extrema" que pateix Catalunya va provocar la mort de desenes de peixos a l'estany de Castelló, el passat estiu. En concret, la falta d'aigua i les altes temperatures han provocat una situació d'anòxia, o el que és el mateix, falta d'oxigen a l'aigua. Això ha fet que els peixos no poguessin sobreviure i ha generat la imatge de desenes d'exemplars flotant morts a l'estany. Es tracta especialment de llises, una espècie habitual d'aquest hàbitat i que s'ha vist afectada directament per la situació de sequera que es viu. El director general de Polítiques Ambientals, Marc Vilahür, dona per fet que es tornaran a produir situacions d'aquest tipus i aposta per «solucions d'arrel».

Els Aiguamolls de l'Empord, però, fa anys que pateixen una de les sequeres «més greus». De fet, és la "més llarga" dels darrers temps. En aquest sentit, ja el 2021 el director del Parc Natural, Sergi Romero, alertava que els recs no tenien aigua i això provocava —i provoca encara— que zones habitualment plenes, com l'estany del Cortalet, estiguin completament secs. A més, la situació ha provocat que moltes espècies d'aus s'hagin desplaçat cap a altres punts.

La Fundación Global Nature és una de les moltes organitzacions privades que lluita per «conservar i restaurar aquests ecosistemes», explica el responsable d’aiguamolls de la fundació, Antonio Guillem, que afegeix que aquests entorns són «els més productius quant a biodiversitat», pel gran nombre d’espècies que reuneixen.

Guillem assegura que «els aiguamolls estan tenint canvis» a conseqüència de les variacions que està experimentant el cicle de l’aigua a causa de les altes temperatures i el canvi climàtic. «No és només el problema de la sequera», destaca. I afegeix: «El problema és quan aquest cicle s’estén més en el temps i, a més, s’incrementen les temperatures». Això no només afecta l’ecosistema en si, que pateix com a principal conseqüència que la seva reserva d’aigua sigui cada vegada inferior, sinó que també incumbeix a totes les espècies de plantes i animals que utilitzen l’aiguamoll com a hàbitat.

Cal tenir en compte que alguns dels aiguamolls d’Espanya, a causa del clima mediterrani i per la seva tipologia, «a l’estiu s’assequen i això no és un problema», aclareix Vanessa Sánchez, que també treballa en la fundació. El problema sorgeix quan aquesta situació es prolonga de manera sistemàtica en el temps.

El cicle de l'aigua es transforma

Per pal·liar els efectes de la sequera, cada vegada més intensa al planeta, «hem d’intentar mantenir el cicle de l’aigua» d’aquests ecosistemes, explica Sánchez. Els transvasaments d’aigua, les canalitzacions i qualsevol acte que modifiqui aquest cicle provoquen efectes negatius: «Els aqüífers no es recarreguen, els rius perden el seu cabal ecològic i els aiguamolls es dessequen». Per tant, si l’aqüífer o el riu més pròxim a l’aiguamoll no té aigua, aquest ecosistema no es pot recarregar i acaba per desaparèixer.

Aquest cicle de l’aigua permet que plogui i es recarregui el cabal de l’aqüífer. Quan es contamina aquest procés o se sobreexplota l’aqüífer, l’aiguamoll «ja no et serveix», assenyala Sánchez.

Un altre dels afectats per la sequera és el sector agrícola, que necessita l’aigua per al regadiu i els animals. Aquesta situació fa que molts dels aiguamolls a Espanya acabin sobreexplotats a fi de poder proveir les necessitats del sector agrícola i ramader, com passa precisament als parcs de Doñana o les Tablas de Daimiel. A més, en alguns casos, l’extracció d’aigua es fa a través de basses que són il·legals i que «cal controlar», afegeix Sánchez.

«No es pot cultivar una collita de litres i litres d’aigua en una zona on no n’hi ha»

Aquesta situació de sobreexplotació dels aqüífers i, per tant, dels aiguamolls sorgeix al «donar una gran dotació al regadiu sense tenir en compte els escenaris de canvi climàtic en els quals ens trobem», explica l’experta.

Davant aquesta situació de períodes més llargs de sequera i d’altes temperatures, «cal canviar el model de planificació hidrològica i d’adaptació al canvi climàtic en el sector agrari», proposa Sánchez, que qualifica aquesta situació com «un paradigma nou». Per la seva banda, Guillem reafirma que «el primer que hem de fer és una bona gestió de l’aigua, dels recursos que tenim disponibles, i fer una planificació a llarg termini». «No poden cultivar una collita de litres i litres d’aigua en una zona on no n’hi ha», indica Guillem.

La sequera i les altes temperatures són dos factors que han vingut per quedar-se a llarg termini, però per poder resoldre-ho cal adaptar-s’hi, abandonant la sobreexplotació dels ecosistemes o la modificació del cicle de l’aigua. «Necessites mantenir un riu amb un cabal adequat i uns aiguamolls en bon estat de conservació, perquè, si no, no hi ha recàrrega de l’aqüífer i arribarà un moment en què aquest se sobreexplotarà o es contaminarà», aclareix Sánchez, que conclou que, si es dona aquesta situació, arribarà un moment en què «no hi haurà ni aigua ni per a l’aiguamoll ni per regar».

ECOSISTEMES VITALS PER AL PLANETA

Aquests ecosistemes, formats per aigües superficials o subterrànies de poca profunditat, eren considerats fins a principis del segle XX com a «espais improductius, generadors de malalties, i només es tenien en compte per transformar-los per a ús agrícola», segons explica el Ministeri per a la Transició Ecològica en el seu informe sobre la situació dels aiguamolls.

Amb el pas dels anys, aquesta visió tan negativa va canviar, al descobrir-se que aquests ecosistemes són una eina potent d’estabilitat mediambiental.

El projecte LIFE Wetlands4Climate, en el qual treballa la Fundación Global Nature juntament amb l’Institut Cavanilles de la Universitat de València, investiga «la capacitat d’embornal de carboni que tenen els aiguamolls», explica la coordinadora de la investigació, Vanessa Sánchez. I és que les zones humides tenen una capacitat de captura de CO2 molt superior a altres ecosistemes, cosa que les converteix en imprescindibles en l’actual situació d’escalfament global.

«Els aiguamolls en bon estat de conservació fixen carboni al sediment, al terra, i s’hi queda emmagatzemat», exposa Sánchez. No obstant, si aquests aiguamolls estan en mal estat de conservació i estan alterats, «es converteixen en emissors de gasos amb efecte hivernacle molt potents, com el metà, i agreugem el problema del canvi climàtic».

Però, a més, fan una funció d’«esponja» quan hi ha grans inundacions, per la qual cosa «fan una funció d’adaptació al canvi climàtic», afegeix Sánchez.