«La democràcia té la seva litúrgia», va dir dimarts Pedro Sánchez després de ser rebut pel Rei en la ronda de consultes que va desembocar en el nomenament d’Alberto Núñez Feijóo com a primer candidat a la investidura. El líder socialista intentava així justificar per què no donava pistes sobre les converses amb els partits independentistes catalans per assegurar la seva reelecció com a president del Govern central. Al cap i a la fi, ell encara no n’és l’aspirant oficial. Aturar-se en aquests esforços, va argumentar, resultava «prematur». Però les negociacions amb ERC i Junts ja han començat, amb la primera fita del pacte que va convertir la socialista Francina Armengol en presidenta de la Cambra baixa gràcies als vots de republicans i postconvergents. En el cas de Carles Puigdemont, aquesta «litúrgia» a què feia referència Sánchez està condicionada per les seves circumstàncies personals.

L’expresident de la Generalitat sospesa demanar al PSOE que el possible pacte d’investidura s’escenifiqui amb un acte a Waterloo, la ciutat belga on resideix després de la seva fugida de la justícia, junt amb un dirigent socialista d’alt rang. Diverses fonts de la direcció de Junts confirmen aquest plantejament. Consultat sobre això, Puigdemont es limita a afirmar que no vol fer declaracions.

Al PSOE, mentrestant, no descarten una cita d’aquest tipus. Fonts socialistes al cas de la negociació assenyalen que Junts no els ha fet arribar una petició d’aquest tipus. Eviten aclarir si estarien disposats a acudir a Waterloo, però tampoc tanquen la porta. «Encara és molt aviat per pensar en alguna cosa així», assenyalen. 

L’amnistia i els temps 

Amb el debat d’investidura de Feijóo fixat per al 26 i 27 de setembre, una convocatòria abocada al fracàs ja que el PP només compta amb 172 escons a favor davant 178 en contra, el PSOE té ara tres mesos per intentar armar un pacte que agrupi Sumar, ERC, Junts, EH Bildu, el PNB i el BNG entorn de la reelecció del president en funcions. 

Els socialistes no es veuen capaços d’anticipar com acabarà tot, però cada dia es mostren més optimistes. Sobretot, després del pacte subscrit la setmana passada al Congrés, pel qual republicans i postconvergents van recolzar Armengol a canvi del compromís de Sánchez d’impulsar la llengua catalana a l’Estat i la UE, així com de crear comissions d’investigació parlamentària sobre els atemptats gihadistes del 2017 a Barcelona i Cambrils, les anomenades ‘clavegueres de l’Estat’ i l’espionatge polític a l’independentisme, conegut com a ‘cas Pegasus’.

Ara la negociació amb ERC i Junts gira entorn de l’amnistia del procés que reclamen les dues formacions. Es tracta d’un complex assumpte ple de derivades polítiques i jurídiques, però els col·laboradors de Sánchez ja estan explorant fórmules. El mateix cap de l’Executiu en funcions no va rebutjar dimarts una iniciativa destinada a despenalitzar els fets que van tenir lloc sis anys enrere, de la qual en principi es beneficiaria Puigdemont.

La firma d’aquest acord a Waterloo en seria el colofó. Per a l’expresident, suposaria aconseguir una cosa que ha estat reclamant davant qualsevol negociació: reciprocitat i reconeixement, plasmant que ha deixat de ser un dirigent fugit i simbolitzant alhora, segons el seu relat, que Catalunya és un «subjecte polític» reconegut per l’Estat.

El lloc de peregrinació

Puigdemont sol acusar el PSOE de ser tan culpable com el PP de la «repressió» a Catalunya, de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suspendre la seva autonomia i les pràctiques de «guerra bruta». Afirma sovint que Sánchez es comporta davant el sobiranisme amb millors maneres que els conservadors, però amb els mateixos objectius. De fet, va ser reticent el 2018 a facilitar la moció de censura a Mariano Rajoy que va conduir el líder socialista a la Moncloa. També ha desdenyat en els últims temps les reformes pactades entre el PSOE i ERC, i ha acusat els republicans d’haver cedit a canvi de res.

Amb aquests precedents, resulta fàcil endevinar què pretén Puigdemont: un acte de desgreuge. I a Waterloo, que ha deixat de ser per a la majoria de catalans i la resta d’espanyols el lloc d’una cèlebre batalla entre Napoleó i les forces angloprussianes, o una cançó del grup suec Abba, per associar-se a Puigdemont. A escassa mitja hora amb tren des de Brussel·les, l’expresident va fixar en aquesta localitat la seva residència el febrer del 2018, després d’uns primers mesos convulsos a la capital belga. La seva vivenda, situada en una zona acomodada, s’ha convertit en un lloc de peregrinació per a bona part de l’independentisme. 

Hi han acudit dirigents polítics, entitats cíviques, periodistes, emissaris... Cal veure si en algun moment d’aquí a tres mesos, de la mà de les negociacions d’investidura, algun dirigent important del PSOE s’hi desplaça i s’hi fa una foto per garantir la investidura de Sánchez.