El polític que militava en la concòrdia, per Alberto Núñez Feijóo

El 29 de març del 2022, durant la preparació del Congrés que anava a elegir-me com a president del Partit Popular, vaig decidir crear un òrgan d’assessorament extern que enriquís el nostre projecte. Durant gairebé un any se’m va preguntar amb freqüència a què es devia el retard per materialitzar aquella idea i qui la lideraria, però no veia convenient respondre. Avui ho puc fer, perquè ja no danyo l’amic que va acceptar la meva oferta de presidir la Fundación Reformismo 21, malgrat que mai ho va fer, perquè durant llargs mesos vaig esperar una millora en el seu estat de salut que no va arribar. 

La conversa en la qual jo renunciava expressament a designar-lo com a president mai va tenir lloc i va ser substituïda per una altra en la qual ell m’animava a resoldre la fundació com finalment es va fer i em garantia la seva ajuda «com sigui i on sigui». 

Tots comptem amb un elenc de persones que forgen el nostre caràcter i la nostra manera de veure la vida. És igual quan hagin aparegut en el camí, entorn d’aquestes persones hi ha les referències que ens fan ser com som. Josep Piqué sempre serà una de les meves. 

El vaig començar a admirar escoltant les seves rodes de premsa com a portaveu del Govern quan jo era president de l’Insalud, però va ser diversos anys després, fent campanya junts per les carreteres de Catalunya, que em va captivar com a polític i va néixer a més una amistat que es va mantenir fins al seu últim alè. Mentre ell practicava el catalanisme constitucionalista a la seva terra i jo mirava de defensar el galleguisme a la meva, em vaig anar adonant que, per sobre d’unes sigles, ens unia una cosa molt més profunda: la manera de veure Espanya en què preval construir ponts entre diferents sensibilitats en lloc de consolidar murs. 

De tots els elogis que justament rebrà aquests dies, crec que un dels més merescuts és precisament haver sigut el millor intèrpret dels valors de l’Estat autonòmic, el que rebutja fer de la Nació una cosa monolítica amb la mateixa intensitat amb què s’oposa a qüestionar la utilitat del projecte comú. Piqué ho va fer amb gran intel·ligència, i per això avui podem dir que va ser un bon espanyol perquè va ser un bon català. 

Se sol parlar sovint del paper que els pares de la Constitució van tenir en la consolidació de la nostra democràcia. No obstant, tendeix a minimitzar-se la importància dels fills que, després d’ells, van gestionar adequadament aquell llegat, van preservar l’esperit de la Transició i van ser sempre lleials als seus principis. En el futur s’haurà de reconèixer amb més intensitat aquest esforç continuat de generació en generació i s’hi haurà d’incloure Piqué com un dels seus principals valedors. 

Com molts ciutadans, l’home que ahir ens va deixar estava profundament preocupat per la deriva del nostre país. Com va fer sempre des que ens vam conèixer, també l’últim any em va traslladar amb generositat múltiples opinions sobre el futur i, fruit d’això, vaig poder comprovar que, malgrat haver deixat la vida pública el 2007, la política no l’havia abandonat. Preservava intacte un ampli coneixement, però sobretot una profunda vocació de consens i serietat davant la fractura i frivolitat que avui ens governa. 

Sense cap dubte, Josep Piqué no tenia res a veure ni amb el fons ni amb la forma que majoritàriament s’ha instal·lat en les institucions en els nostres dies. Ell era proximitat davant la distància respecte al que pensa diferent, interès general davant els particulars o personals, diàleg davant la imposició, missatge profund davant el contingut buit, exemple de servei públic davant els comportaments que deshonren l’exercici de la política. 

Qui dedueixi d’això que el seu llegat pertany a la vella usança crec que s’equivoca. Hi ha un tipus de discurs que a poc a poc es va esgotant, basat en el conflicte pel conflicte, no en la controvèrsia que té per finalitat l’assoliment d’una solució. El llegat de Josep Piqué és plenament actual, perquè proposa trencar el nus gordià de la confrontació per trobar camins pels quals puguem caminar junts. 

En l’entesa era feliç i se li notava. És una recepta que ell va saber aplicar tant a la política nacional i catalana com a la geopolítica, un capítol que dominava manejant la seva gran experiència, el seu vast coneixement històric i la seva prodigiosa intuïció per captar els grans canvis. 

Piqué va participar com a membre fundador en la primera reunió de la Fundación Reformismo 21, que fa unes setmanes es va posar en marxa. Hi va intervenir diverses vegades amb un fil de veu que feia innegable la seva debilitat física, i, no obstant, es va imposar davant tots els presents la seva gran fortalesa i valentia. Recordo que vaig pensar que, si finalment no havia pogut ser el president d’aquest òrgan, potser era perquè aquesta era política li quedava molt petita a un home com ell. En efecte, no va liderar la fundació, però sí que ho faran la seva ideologia i les maneres amb què la va defensar fins al final dels seus dies. 

Com faran la seva estimada Gloria, els seus fills i tots els que l’estimàvem, també jo ara m’he d’acostumar a seguir el viatge sense els seus consells. Sé que era molt conscient que el seu afecte i suport eren claus per mi, i per això li agraeixo tant que en els últims missatges que em va enviar em transmetés amb gran seguretat que el PP guanyaria les pròximes eleccions generals «sens dubte». 

Dic adeu a una figura del Partit Popular. Dic adeu a un espanyol lliure que no permetia que el seu pensament estigués empresonat en dogmes. Dic adeu a l’home que em va ensenyar a estimar i admirar el català al marge de prejudicis i tòpics. Dic adeu a qui s’havia sumat al propòsit de pensar junts les grans reformes que necessita el nostre país. I, malgrat la tristesa que això produeix, no puc evitar trobar-me també feliç perquè em continuo sentint en el seu equip. Recordem que ell militava, sobretot, en l’entesa i la concòrdia. 

Fins sempre, estimat amic.