«L’ultralocal és un valor, és el que configura l’espai de creació»

Vicenç Altaió (1954) ha dedicat anys a construir el llibre El radar americà (Galàxia Gutenberg). L'autor, assegura, tenir clar que «cada llibre és el seu propi experiment». Si amb Miró i els poetes (2016) va dur la cultura catalana cap al món, amb El radar americà ha fet l’exercici oposat: «Portar el món cap a Catalunya», fent de la microhistòria una història global. Escrit en clau internacional, ara apareix editat en català i castellà, però l'autor creu que vindran noves traduccions i que, fins i tot, podria derivar en una exposició que li doni continuïtat.

Què és El radar americà?

Tant una pel·lícula, un gran documental cinematogràfic, com un llibre d’història política o també novel·la en present. No es tracta tant d’una ficció sinó de treballar amb els múltiples coneixements que arribem a tenir. Vindria a ser una metodologia d’anarquisme acadèmic perquè, si posés notes, al treballar amb milers de documents, necessitaria deu llibres més de peus de pàgina.

Per la portada ha triat una foto on es veu a Margareta i Bombelli a la casa de Cadaqués, el 1963.

He treballat diversos arxius, entre ells, sobretot, l’arxiu personal que va deixar Bombelli quan va morir i no va dipositar enlloc. Hi he descobert una quantitat de coses espectaculars. També fotografies personals, com aquesta de la portada. Tots hem vist Cadaqués per davant i aquí és el contrari, el perfil del mar es veu des de darrera amb un canvi de gestualitat molt modern: ell assegut i ella estirada. És un gest com familiar i contrasta, el mateix finestral, amb el que és l’arquitectura racionalista, oberta cap a la llum, totalment el contrari de l’arquitectura anterior i l’eclesiàstica. A la versió castellana ja no és el món de Cadaqués sinó de l’exposició de Barcelona on Harnden i Bombelli construeixen el pavelló dels Estats Units. Allà es ven el model, no tant de l’arquitectura moderna, sinó el món americà: regalen tabac, gelats, coses avui absolutament proscrites per la salut.

El llibre es divideix en quatre parts.

Sí, molt clarament diferenciades. A la primera veiem Bombelli jugant a tenis mentre estan bombardejant Milà. Quan s’ha d’escapar, perquè venen els nazis, se’n va a Suïssa i es refugia en aquest entorn al marge de la guerra. Aquí continua els estudis d’arquitectura i entra en contacte amb Max Bill, que és el primer director de l’Escola Bauhaus, i Paul Lohse. La segona part, l’escenari és a París, treballant amb Peter Harnden i amb un equip internacional i multilingüe que creen la nova Europa que ha d’intentar evitar la confrontació geopolítica nacional i que troba i crea el model americà. Es tracta, a través de la democràcia, trobar una estabilitat perquè, en model capitalista, hi ha el consum i el creixement i desenvolupament econòmic que avui s’ha acabat. Quan entra en crisi, aquesta segona part, és perquè maten a Kennedy. La geopolítica americana canvia i se’n va cap a Àsia, Irak... I al començament és amb bondat, però acabarà perquè hi ha els recursos econòmics. I és quan ells venen aquí a crear la nova Barcelona i la convivència entre el sistema constructiu popular de Cadaqués i l’arquitectura moderna. Això fa que Cadaqués sigui un model que ha perviscut fins ara, amb un creixement sostingut i una qualitat arquitectònica excepcional.

Harnden i Bombelli fan un tàndem increïble.

Quan es posen a fer arquitectura, a Barcelona i arreu, Harnden és, com diríem, el poeta de l’arquitectura i Bombelli és la persona minuciosa que ho va fent tot molt acuradament. Ell acabarà tenint un arxiu fabulós per bé que desordenat que jo em dedico a ordenar en les quatre parts que acabo construint en el llibre. També els tres grans temes: l’art, l’arquitectura i la comunicació visual. I Bombelli tornarà, al final de la seva vida, a l’art com a artista. Torna a l’obra gràfica, com als inicis, en fa molta. Forma part del model Bauhaus. De fet, l’aportació més original del llibre és adonar-me que la Bauhaus i el moviment modern europeu marxen a l’exili als Estats Units en plena confrontació de la Segona Guerra Mundial i, quan retornen, els americans ho fan amb ells i apliquen el model Bauhaus a tots els sistemes constructius, no solament el de l’arquitectura sinó també aplicat al desenvolupament tecnològic, l’energia nuclear, la medicina i l’alimentació. En aquesta primera fase, crec, hi ha una bondat social perquè creen cases per una Europa destruïda per la guerra, donar energia perquè totes les infraestructures estan destruïdes, aportar la possibilitat que la multitud deixi de tenir gana i l’alliberament del domèstic, en el qual hi ha l’alliberament de la dona que es pot integrar al treball. Aquest gran canvi de costums també modifica fora la dictadura militar, que és austera, nacional-catòlica, i que, en canvi, hi ha un capgirament de la societat i es veu molt clarament amb el món de la Gauche Divine i el nucli d’artistes, creadors, arquitectes i editors que es troben a Cadaqués i conviuen junts.

Treu a la llum la proposta de Club Nàutic feta per Harnden i Bombelli per Cadaqués.

Això és boníssim. Si no hi hagués hagut aquest equilibri de la tensió entre la gent de fora, estiuejant, que ho signen tots, és com una il·lusió de la racionalitat. Però, gràcies a la queixa d’alguns del poble, el port no tira endavant. I, avui, en canvi, Cadaqués, tot i que hi hagi massa gent, ha preservat la seva bellesa perquè no ha quedat destruït amb la depredació del consum. Ja als anys 90 el sector més intel·lectual i crític ja va advertir de que el creixement era limitat i que, per viure millor, s’havia de consumir menys i millor.

"A l'arxiu personal de Bombelli hi he descobert una quantitat de coses espectaculars"

Vicenç Altaió

— Autor del llibre 'El radar americà'

Durant aquells anys, Cadaqués va atraure molts artistes, com l’escultora Mary Callery de qui parla abastament.

És una figura superior, una de les grans figures femenines que he treballat a fons. És una noia americana que acaba de tenir una criatura, que abandona al seu marit i la nena es queda amb la família conservadora d’ell, per anar a París. Allà, ella entra en contacte amb el que és el gran nucli vital de Montparnasse i grans artistes com Matisse, Léger, Picasso, curiosament els comunistes. En aquell moment, a Europa, poca gent parla l’americà, coneix a Man Ray i Duchamp que la canvien d’actitud. Ella és la persona que porta als Estats Units l’obra de Léger i Picasso i venen. De cop, però es converteix en una dona invisible. No surt mai en les reivindicacions dels últims anys i això que té una escultura al Teatre de l’Òpera de Nova York. Acaba descol·locada. És una figura que cal que l’entorn Empordà i el marc català la reivindiquin.

Callery, Bombelli, Harnden, tots reposen a Cadaqués. Curiós.

En el món, els grans curators, no tenen prou sensibilitat per l’ultralocal, un valor que alguns, sobretot la gent de l’Empordà, reivindiquem molt. L’ultralocal és el que configura l’espai de creació. La ciutat és el lloc de la comunicació, de les exposicions, però els petits llogarrets són la religió pels artistes: Mont-roig per Miró, Cadaqués per Dalí o Campins per Tàpies. Tots tenen un gran sentit de l’arrelament. Quan Harnden ve amb la família a Cadaqués i s’atura a les corbes, els diu als seus fills que baixin, que allò és el paradís. El mateix gest que fa Dalí quan marxa expulsat, amb el conflicte amb el pare, es gira, mira al poble i diu que li serà sempre més fidel. Jo no soc de Cadaqués, però quan hi venia, per educar els meus fills i tenir un contacte amb la natura, anava admirant, fora de lloc i de temps, aquests grans misteris que queden tancats rere les portes. Ha sigut obrir, a través de l’arxiu Bombelli, i anar fent un treball d’investigació. I, per mi, és un retorn al que hi he trobat, retornar el gran descobriment de la cultura arquitectònica i artística internacional.

D’això es parla a la quarta part: l'internacionalisme local centrat a Cadaqués.

És aquest internacionalisme en equilibri amb l’ultralocal i que no passa per la construcció de la cultura d’Estat i per la geopòlitica sinó que parla per la creació dels artistes, és l’esperança que crea aquest quart capítol. Hi ha un seguit d’artistes com Antoni Muntadas, que ha tingut una trajectòria internacional, però hi ha també Richard Hamilton, Rita Roth que en els seus dies de vacances, en aquest lloc, construeix un diàleg amb el poble, no són foranis.

Evoca molt la galeria Cadaqués, impulsada per Bombelli, que va ser com un far, no només pels artistes internacionals que van exposar-hi, sinó per la humanitat del mateix Bombelli.

Això demostra aquest humanisme positiu que hi havia en el mercat. Una galeria d’art és un espai de cultura i és també un espai de mercat, però no és indústria cultural. La major riquesa que ha fet Bombelli i que fa la cultura artística nostra són totes les obres que no va vendre. Gràcies a això s’ha pogut salvar una gran part del fons patrimonial de les obres de Hamilton en relació a Cadaqués, per exemple. Potser, algun dia, en algun museu d’aquí o de fora tot això hi serà. El cert, però és que jo no explico la història de la galeria, només la part que correspon perquè hi ha un moment en el relat que és quan es crea la Fira d’Arco i Espanya s’integra en el model europeu a través de la OTAN. I, el llibre acaba amb una reflexió i és que han passat els anys des que passa això fins que Bombelli es mor, amb la confrontació de dues figures en el cementiri: la de Caritat Serinyana amb l’escultura magnífica de Llimona i, en el seu contrast, ja no la figura melancòlica simbolista, sinó una escultura arquitectura funerària de Lanfranco Bombelli i on repossa la seva família.

El radar americà

Autor: Vicenç Altaió

Editorial: Galàxia Gutenberg

Pàgines: 464

Preu: 26 euros

El radar americano

Autor: Vicenç Altaió

Editorial: Galàxia Gutenberg

Pàgines: 488

Preu: 26 euros