David Hernández va morir assassinat a 100 metres de casa seva en ple confinament: Qui el va matar?

"No ha arribat el teu germà, no? Si a les onze no apareix, truquem a la policia". La Lorena va penjar nerviosa. Parlava amb la seva filla Carolina. Buscaven al més gran dels seus fills, en tenia tres. Cercaven pels carrers, a Laguna de Duero (Valladolid) buscant en David. La nit abans, després de cantar-li l'aniversari feliç a la seva germana, el jove va sortir de casa, nerviós: "He de sortir". Van passar les hores i no van saber res d'ell.

La Lorena mantenia l'esperança: estarà per arribar. Cinc minuts després de penjar el telèfon a la seva filla van saber d'ell. "La meva filla m'enviava una foto que va començar a circular per WhatsApp i que li havia entrat per un grup: havien trobat a un nen tirat a la zona del llac. La seva jaqueta, el seu xandall i la seva cara... Estava estirat a terra: era el meu fill David".

David Hernández, de 18 anys, va ser brutalment assassinat a Laguna de Duero (Valladolid) la matinada del 16 d'abril de 2020. Li van arrabassar la vida en plena pandèmia. El seu cos va aparèixer ple de cops; un al cap, previsiblement mortal, i diverses punyalades. Dos anys i mig després, no hi ha culpables. Tampoc arma homicida. No hi ha mòbil del crim, ni testimonis que puguin aportar més.

La Guàrdia Civil continua lligant caps en un sumari declarat secret. La Lorena, en paral·lel, tracta de trobar respostes. "Necessitem saber la veritat". Ho fa cada dia. Sense descans. Parla amb Cas Obert per clamar justícia. Demana que es trenqui el silenci. Que si algú sap alguna cosa, no calli: "és l'única opció de saber què li va passar".

"És en David!"

Dimecres 15 d'abril de 2020. A Laguna de Duero, on viu la Lorena amb els seus tres fills (Carolina, Alex i David) impera la calma. El coronavirus imposa un confinament estricte, amb horaris i restriccions per sortir al carrer. David, amb 18 anys, no pot més. "Estava agitat, però, com era un nen una mica nerviós -té hiperactivitat-, en general tota la pandèmia el tenia una mica alterat...", recorda la seva mare.

Passades les 00.00 hores van cantar l'aniversari a la seva germana, Carolina. L'endemà, amb un pastís, ho celebrarien bé. "De sobte, em diu que havia de baixar. Jo li vaig dir que no baixés, que es fiqués al llit, que li passaria. I em va dir que no, que no, que havia de baixar". Amb el que portava posat -es va posar la roba damunt del pijama- va agafar el mòbil, un encenedor, la jaqueta i va sortir al carrer.

"Seria la 01.00 de la matinada o així", recorda la seva mare. "Com el vaig veure tan nerviós, vaig baixar darrere d'ell. Va ser al cap de res, però ja no hi era". La dona va tornar a casa, "el vaig estar escrivint, no em responia. Trucava, no l'agafava...". Va tornar a baixar. "Vaig sortir de nou a les dues i escaig de la matinada. Vaig mirar pels voltants. Tampoc el vaig trobar. Vaig continuar trucant, enviant missatges... i va arribar un moment en què el seu mòbil es va apagar".

Va començar el dia i la Lorena va tornar al carrer, "vaig anar en un moment a comprar el pastís". Confiava que el seu fill tornaria bé. Va aprofitar, en el camí, per tornar a les zones en les quals podia estar, però no hi havia rastre d'en David. "Llavors, vaig trucar a la seva germana, vam donar el marge de les onze. Va ser quan van rebre la foto".

"El seu xandall, la seva jaqueta... No se'ns oblidarà mai", reviu la Lorena. Després de veure la imatge, van anar a la Guàrdia Civil. No sabien si estava viu. Un agent els va demanar calma. "Em va dir que no em preocupés, que el noi que havien trobat era menor d'edat, que era un nen de 15 o 16 anys". Els vaig dir: "aquest cos no és d'un menor; té 18 anys, és el meu fill i es diu David". Va lliurar la documentació del jove. Es va confirmar el pitjor: "era el meu fill".

Es va defensar

El seu cos es va trobar aquell mateix matí. Mentre la seva mare trucava i buscava. Cap a les 7.30 hores, un home que caminava pels voltants del poliesportiu el va veure. "Mai he sabut qui és ni he parlat amb ell", explica la Lorena.

El veí va pensar que el jove estava inconscient. Va trucar a la Guàrdia Civil, que es va presentar amb un equip mèdic. Van acordonar la zona. En David tenia múltiples cops i només una sabatilla posada (l'altra va aparèixer a metre i mig d'ell). No tenia documentació. Només un encenedor i un telèfon apagat. Van intentar reanimar-lo, però portava diverses hores sense vida. L'havien assassinat a escassos cent metres de casa.

Un robatori, un enfrontament, una venjança. El poble va començar a parlar. "Escoltar algunes coses ha estat dolorós", lamenta la Lorena. "Era un nen. En David té 18 anys, però, al cap i a la fi, és un nen. Tenia feina i diners, no crec que tingués deutes. No crec que ningú mati a una criatura per una cosa així".

No hi ha mòbil ni hipòtesi que imperi. Aquell 16 d'abril de 2020 va començar una investigació que no cessa, però sembla no avançar. "S'ha interrogat a mig poble", afirmen els veïns. No hi ha indicis, pistes ni testimonis. "Sé que continuen treballant-hi", narra la Lorena, "però no sé més".

Sense arma, sense testimonis

En David estava replet de cops. "A part del cap, que jo crec que va ser la mortal, tenia dues punyalades al costat". La Lorena agafa aire per poder continuar. "No he hagut de veure el cos. No puc dir ni com estava ni res, però sí que m'han dit que tenia blaus i ferides de defensa, el meu fill es va defensar".

La Guàrdia Civil va batre el parc a la recerca d'una pedra, una ampolla, una barra o qualsevol element que pogués haver estat utilitzat com arma letal. Mesos després, bussos de la unitat del Grup Especial d'Activitats Subaquàtiques (GEAS) de la Guàrdia Civil, rastrejarien la llacuna pròxima, per si pogués haver estat llançada allà. No van trobar res.

"Cada dia sense saber és pitjor. Revius, no hi ha respostes. No hi ha perquès...", lamenta la seva mare. "Arriba desembre, un mes especialment difícil", lamenta la Lorena, mirant al Nadal que des de fa dos anys ja no és el mateix. "El cas continua obert, continuen investigant em va dir la delegada del Govern, però és difícil, perquè al final, com més temps passa, més complicat és. Segueixen amb les línies de recerca que tenien des del principi. Quines són? No les sé".

Moment i lloc equivocat

"Al principi pensava que, potser, el meu fill estava en el lloc equivocat, en el moment equivocat, però ara crec que ell va baixar al carrer per alguna cosa. No em diguis per què o per a què". Després d'uns segons, la Lorena continua: "si per defensar a algú, o per defensar-se a si mateix. Jo cada vegada li dono més voltes. A vegades, penso que es van passar. És a dir, que es van posar a discutir, o el que sigui, i se'ls hi va anar de les mans. Que els assassins coneixien en David".

Intenta trobar la resposta: "No aconsegueixo completar aquest puzle. No puc encaixar les peces. No m'entra al cap perquè amb tothom que parlo em diu el mateix: en David no era conflictiu, en David era un nen educat".

"Ets la meva estrella, mama"

Somrient, bromista, afectuós, treballador. Tots a Laguna el recorden. "Nosaltres vam tenir un bar", explica la seva mare, "i la gent sempre diu que era un nen que sempre tenia un somriure per a tothom". Escoltava, servia i somreia.

La Lorena s'aferra al seu somriure, a les seves fotos, a les seves cartes. "Em va escriure poc abans una, deia que jo era la seva estrelleta del cel perquè sempre l'hi havia ensenyat uns valors, un respecte, i a ser qui era". Conté el dolor i segueix: "ara la meva estrella és ell".

Amant del rap, bromista, "li agradava el futbol, no veure'l, sí jugar-lo"; passava llargues hores al parc de cal·listènia. La Lorena mira al cel, a l'estrella, en David, i demana força: "només vull justícia. Saber qui i per què el van matar a ell".