Era l’estiu del 2022, i acabàvem de contractar el quart empleat per a la nostra jove start-up de tecnologia biomèdica, 52North. Havíem aconseguit doblar la mida de l’equip inicial –de quatre cofundadors a vuit persones–, i estàvem emocionats. Només teníem un petit dilema: la nostra plantilla tenia un problema de gènere, i no el que un hauria esperat en una empresa d’enginyeria. Dels quatre cofundadors, tres érem dones: una advocada, una enginyera, i jo, una física. Els nostres quatre primers empleats eren, per ser precises, quatre empleats: una veterinària experta en innovació biomèdica, dues enginyeres més, i una infermera. La nostra empresa cientificotecnològica estava formada en gairebé un 90% per dones. 

No van ser poques les persones que ens van fer comentaris al respecte. ¿Ens preocupava? ¿Havíem de reavaluar els nostres criteris de selecció? El que no sabien era que estàvem experimentant simultàniament dos fenòmens en la nostra contractació gairebé tan sorprenents i inesperats: no només totes les nostres empleades eren dones, sinó que totes elles tenien noms que començaven per la lletra «A». Anna, Alex, Ama, Aislinn. Uns quants mesos més tard, el següent membre del nostre equip, Michael, va trencar amb les dues tendències, i aviat va quedar clar que els noms havien sigut una divertida fluctuació estadística. Però el cert és que, tot i que en el dia d’avui 52North està més equilibrat en la seva composició de gènere, continuem sent una empresa amb una presència femenina excepcional. La nostra CEO és una dona; el 75% de l’equip cofundador som dones; el 50% de la junta directiva són dones; 6 dels nostres 10 empleats són dones.

52North és, clarament, una excepció. Els graus relacionats amb biomedicina són de les poques carreres científiques en les quals les dones són tan o més nombroses que els homes; els empleats en empreses biotecnològiques del Regne Unit tenen una paritat de gènere gairebé perfecta, segons l’UK BioIndustry Association. Però els llocs de lideratge continuen eludint-nos: només un 32% dels llocs C-suite estan en mans de dones.

Reconec que fa relativament poc aquestes qüestions em resultaven una mica alienes. Com a física de formació, amb un doctorat en física de partícules, treballar envoltada d’homes era una cosa que donava per descomptat, una dada gairebé sense importància. Mai vaig sentir que aquesta desigualtat em causés cap problema, potser en gran part –ara ho penso– gràcies a la presència gairebé magnètica que tenien la majoria de les físiques que m’envoltaven: poques però inoblidables, intel·ligents, inspiradores, tremendament treballadores, tant professores com alumnes. Però durant l’hivern del 2015, durant els meus últims mesos com a estudiant de doctorat a Oxford, vaig tenir la sort de formar part de l’equip que va organitzar el primer congrés per a estudiants dones de física al Regne Unit. El congrés va ser un èxit rotund, i s’ha continuat celebrant cada any des d’aleshores (ara l’organitza l’Institute of Physics, la societat britànica de física). Per a mi va ser un xoc. Els comentaris de les assistents eren tot entusiasme i il·lusió; moltes no s’havien vist fins aquell moment amb un futur clar en la física. Estar envoltades d’u nombre així de joves i dones amb els mateixos dubtes i ambicions va ser essencial. El congrés donava representació, visibilitat, i sentiment de grup.

«Els graus relacionats amb biomedicina són de les poques carreres científiques en les quals les dones són tan o més nombroses que els homes.»

Avui dia, afortunadament, hi ha nombroses iniciatives amb l’objectiu de visibilitzar dones en ciència a nivell individual. El que encara ens falta sovint és la visibilitat de l’equip científic: celebrar els grups diversos, posant l’èmfasi en l’entorn, en la comunitat, en el treball conjunt. Els individus ens inspiren, però són els equips els que ens fan sentir que nosaltres també podem.

En el cas de 52North, les nostres presentacions sempre inclouen fotografies del nostre equip. Les sol·licituds per treballar amb nosaltres sovint venen de persones (amb freqüència, dones) que s’han sentit atretes per la nostra visió, els nostres valors i el nostre grup, i d’alguna manera volen formar part del projecte. La idea, clarament, no és nova: però moltes vegades en les ciències ens oblidem de l’important que pot arribar a ser el factor humà. I no només és així en el món de les start-ups; el meu propi grup d’investigació a la Universitat, en el qual apliquem exactament els mateixos principis, està també dominat per dones –sis de nou investigadors– malgrat ser un equip d’investigació computacional.

És fàcil de dir, però més complicat de posar en pràctica: en ciència, encara més que en altres àrees, encara relacionem l’èxit amb l’individu, en part com a herència dels grans premis com el Nobel. Les grans col·laboracions científiques de les últimes dècades, com el LHC o LIGO, han trencat motllos a l’hora de rebre premis pels seus descobriments. La realitat és que la immensa majoria del treball d’investigació avui dia es fa de manera col·laborativa. És més, la investigació per si mateix és només part d’un complex sistema que inclou política científica, administració científica, comunicació científica, diplomàcia científica, finançament i mecenatge científic, amb tota la tasca industrial en paral·lel.

L’equip d’immunòlogues que viatja amb l’OMS a un conflicte a assegurar-se que les malalties infeccioses estan sota control. El grup que decideix quin tipus d’intel·ligència artificial hauria d’estar regulat per llei. Les expertes que avaluen quant finançament es necessita per descobrir la pròxima generació de tecnologies sostenibles. El nostre petit equip que dissenya un test per a pacients de càncer. Al segle XXI la ciència es fa en societat, i cada vegada més s’escriu amb nom de dona.